.. el que importa no és morir, si no el que es fa en el moment en què es mor.
La fatalitat i existencialisme de frases com aquesta són una de les coses més captivadores d’aquest deliciós film francès L’Eriçó (Mona Achache, 2009) ple de literatura, cinfefilia i crÃtica social a parts iguals, tot des de la visió (ingènua ?) d’una nena d’11 anys.
Una pel·lÃcula que ens parla de mà scares, de cuirasses personals davant la vida i també la mort. De les diferents maneres d’enfrontar-nos-hi; a voltes sense esma, nedant dins la immensa peixera del món seguint el corrent aparentment segur marcat pels altres, com peixos de colors; d’altres, en canvi, decidint cercar vies alternatives, caminant pers indrets desconeguts i insegurs, guiats pels més nobles sentiments, i guarint-se del perill exterior uniformitzador que ens crida cap al corrent amb les punxes de la nostra pell.
Amb uns personatges meravellosos, aquesta bonica faula és una fantà stica proposta per reflexionar sobre si volem anar topant amb les parets segures de la peixera o preferim el perill de nedar a mar obert, tot i esperant, sigui com sigui, que el viatge hagi estat profitós i allò que estiguem fent quan ens morim valgui la pena.
