Segur que més d’un cop heu estat pensant com seria la vostra vida si fóssiu un personatge famós. A qui no li agradaria ésser admirat per tothom per la seva feina, tenir les millors propostes professionals i disposar de tot el temps lliure del món per poder fer allò que li plagués. Idil·lic, no ?
Doncs sembla que aquesta reflexió – tot i que segurament l’haurà viscuda en primera persona al llarg de la seva vida – és el punt de partida de la darrera pel·lÃcula de Sofia Coppola, Somewhere (2010), guanyadora del Lleó d’Or del Festival de Venècia d’enguany.
L’estructura narrativa del film fa que des del primer minut ens oblidem de qui som i ens identifiquem, ens posem dins la pell, d’un actor estrella de Hollywood el qual veurà  com és afectada la seva vida habitual- plena de luxe i desordre a parts iguals- pel fet de compartir uns dies amb la seva filla d’onze anys, fruit d’una antiga relació. És precisament la forma, el ritme com ens és explicada aquesta història existencial el que m’ha agradat més de la pel·lÃcula. A voltes pot semblar lenta (de fet algunes escenes ho són excessivament) però aquest tempo és utilitzat per la directora per fer-nos entrar dins el pensament del protagonista, deixant-nos temps, com si ens obligués en tot moment a prendre consciència del que passa pel seu cap en tot moment.
ArtÃsticament, la interpretació d’Stephen Dorff és correcta tenint en compte que és un dels seus primer treballs dramà tics. La fotografia i posada en escena són minimalistes, simples, cercant en tot moment aquest clima intimista i pausat què la directora de Lost in Translation ha decidit utilitzar per explicar-nos amb tota subtilitat aquests sentiments que viu el protagonista, deixant-nos en acabar el visionat una mica pensarosos al voltant de la nostra pròpia existència.
En definitiva, un film interessant per ser una proposta diferent al voltant del món de Hollywood i que manté el segell d’anteriors treballs de la realitzadora, però no és precisament una recomanació per a qui cerqui acció o vulgui que passin moltes coses.
Personalment, em quedo amb la reflexió : Potser no és tan dolent ser una persona normal i corrent, oi ? No cerquem tots el mateix ?
