La ciència ficció és un gènere que sempre ha sovintejat les pantalles de les nostres sales. Explotar històries que van més enllà d’allò conegut i que exploren nous mons o formes de vida és innegable que ens atreu i qualsevol film que s’hi basi ja té de partida un plus d’interès dels espectadors. Podrem trobar pel·lÃcules de ci-fi de tota mena i per a tots els gustos, però el més habitual és que l’acció, els decorats, els éssers, les naus i els efectes digitals acabin devorant el guió i per tant la història que se’ns volia explicar. Entenc que no és gens senzill combinar entreteniment i espectacularitat visual amb un bon guió fidel a una bona història.
No és el cas de Moon (Duncan Jones, 2009), un exemple de cinema ci-fi que deixa una mica de banda l’espectacularitat per centrar-se en els problemes i dilemes morals que planteja el progrés cientÃfic. Hereva de grans pel·lÃcules com Blade Runner, 2001 una odisea a l’espai o Gattaca, amb pocs elements aconsegueix despertar-nos el nostre sentit crÃtic per fer-nos preguntar si el progrés tecnològic és sempre bo.
Tot i ser una bona pel·lÃcula que us recomano de totes totes, hi ha alguna part que sap greu que no s’hagi aprofundit més (no puc dir quina per no descobrir l’argunent) perquè constitueix realment l’essència del film i hauria més joc al debat.
