Sense Presses

Darrerament sembla que el negre està de moda.

L’obscuritat d’aquest color, o millor dit, precisament la seva absència de color, és una vella metàfora que comparteixen els dos millors films que, pel meu gust, hi ha actualment a les nostres cartelleres. Allà on Pa negre (2010, Agustí Villaronga) captiva amb la foscor d’un temps on la rancúnia, l’odi dels vencedors i vençuts i la mentida eren habituals, Cigne negre (Black Swan, 2010, Darren Aranofsky) ens commou i ens provoca sofriment fins el punt d’arribar a l’angoixa, fent-nos identificar amb l’obsessió perfeccionista alhora que malaltissa de l’obscura ment de Nina.

Basant-se en la bona novel·la d’Emili Teixidor, Agustí Villaronga aconsegueix un guió que ens submergeix en un món de postguerra. És aquest un tema portat molts cops al cinema, és cert, però a Pa negre se’ns mostra a través dels ulls innocents d’un nen, deixant-nos anar descobrint les maleses i mentides d’una època on la pobresa material es nodria de la pobresa d’esperit. La fotografia del film, el vestuari i la posada en escena són sensacionals. Una Pel·lícula, així, amb majúscules.

Per la seva part, el controvertit i sovint complex Darren Aronofsky (Pi, Rèquiem per un somni, La font de la vida, El lluitador) ens ofereix un viatge per un món també molt fosc, però des d’un punt de vista més introspectiu, interior. És el seu un film sense concessions. Dur. Amb una fotografia i il·luminació meravelloses i amb càmara en mà, aconsegueix embolcallar la fantàstica interpretació d’una Natalie Portman, la qual amb la seva expressió de sofriment i atormentada recerca de la perfecció, ens trasllada l’angoixa interna del seu personatge. La millor Natalie Portman que mai s’ha vist. Emprant les mateixes paraules del film : perfecta.

Dues grans pel·lícules ‘fosques’ per gaudir durant aquests dies i que no us podeu perdre de cap manera si encara no les heu vist.