Sense Presses

La provocació a l’art ha estat emprada sovint com catalitzador dels sentiments, com un mecanisme per commoure, generar debat, trencar esquemes i ajudar-nos a estar oberts a d’altres interpretacions. En aquest sentit, el director danès Lars Von Trier amb el seu cinema ens ha demostrat que domina aquest recurs a pel·lícules com Europa, Trencant les onades (Breaking the waves), Ballant a l’obscuritat (Dancer in the dark) o Dogville.  Totes elles interessants, trencadores, crues, i cercant, sempre d’alguna manera, commoure l’espectador.

Si amb el seu darrer film Anticrist  ja molta gent va acusar al director de portar la provocació massa enllà, ara, amb les declaracions fetes durant el Festival de Cannes, Von Trier ha creuat ja el límit. Deixant a una banda el dret a la llibertat d’expressió inherent al creador, quan el que es diu fereix a tothom, ja no em sembla tan vàlid com a mecanisme artístic. Sobretot perquè aquest cop no ha estat només el film el que provoca, el que parla del que ens vol explicar, sinó ell mateix, expresant personalment en roda de premsa unes opinions totalment rebutjables. La decisió del Festival de Cannes em sembla la idònia : mantenir el film en concurs i expulsar al director després que no hagi volgut corregir la seva actitud (fins i tot l’ha matisada negativament). Com en tot, hi haurà qui no hi estarà d’acord, és clar, però sóc dels que penso que també en la provocació dels artistes hi ha d’haver límits, sobretot quan aquesta abandona la ficció de l’obra per circular per les sales de premsa.

Què en penseu vosaltres ?