Sense Presses

Cada any que passa tots tenim un munt de bons propòsits : deixaré de fumar, aquest any estalviem i eixuguem una part de l’hipoteca, d’aquest any no passa i em poso en forma, si volem un fill potser que ens hi posem, no pot ser que tingui aquest nivell d’anglès,… Tot plegat objectius més o menys assolibles i que amb una mica (o molt) d’esforç són abastables, però que sovint per diverses raons es queden en només desitjos i acceptem deixar-los com a pendents per un altre any.

El problema és que la vida passa, els anys s’acumulen i a mida que anem creixent, el mateix temps ens recorda que alguns dels nostres objectius pendents poden ser cada cop més difícils d’aconseguir o, fins i tot, inabastables. És tasca nostra comprendre i saber acceptar que potser no tot ens sortirà bé. Hi haurà coses que ja sigui per l’atzar o pels nostres errors, no arribaran a terme. Per això, una de les capacitats que crec cal prioritzar a la vida és la de saber triar camins i, un cop triats, ser prou serens per comprendre i acceptar a parts iguals tot allò de bo que ens ha permés aquella tria i també tot allò a lo qual hem renunciat.

A Another year (2010), Mike Leigh ens proposa una reflexió al voltant d’aquestes idees. Al voltant de la parella Tom i Gerri, els quals han sabut (o tingut la sort) arribar a la maduresa amb una vida plena i feliç, ens apareixen una sèrie de personatges ben interessants que no han arribat al mateix punt i s’han quedat o encara són pel camí.

Amb aquesta manera que té el director anglès de fer cinema (Secrets i mentides, El secret de Vera Drake) de caire social, centrat en la vida quotidiana de la gent i els seus problemes, el film, sense voler ser alliçonador de com cal actuar, exposant-nos la manera de viure i les reaccions dels seus personatges ens va conduint a reflexionar sobre la nostra mateixa realitat i en si sabem o hem sabut triar camins i acceptar-los.

Una bona pel·lícula. Val la pena veure-la.