Sense Presses

Cada poble necessita un cert temps per poder digerir els fantasmes del seu passat. Després de 20 anys de l’extinció de la República Ioguslava, comencen a aparèixer pel·lícules com Cirkus Columbia (2010, Bòsnia-Herzegovina) del director bosni Danis Tanovic (En terra de ningú), on es tracta el conflicte d’una manera més pausada, més humana, menys agressiva.

Una pel·lícula que, tot i fer-nos tenir present en tot moment la situació prèvia a la guerra dels Balcans, té més tocs de comèdia romàntica que no pas de tragèdia o drama. Picant l’ullet a un etern Romeo i Julieta, Tanovic es centra en la narració del micromón d’uns curiosos personatges d’un petit poble de la Bòsnia post-comunista, utilitzant les relacions entre ells, els seus pensaments i desitjos com una metàfora del que és i està a punt d’esdevenir el seu país. Amb un Divko que retorna al seu poble natal carregat de diners i de nostàlgia per recuperar el món de la seva infantesa que, ara, després de 20 anys li sembla abastable i un Martene que representa el futur, la candidesa de qui veu només el futur en positiu, la història ens és explicada amb un ritme lleuger i certament engrescador.

El film compta amb la interpretació ben aconseguida d’un Miki Manojlovic (Divko) qui sap fer-nos arribar el cinisme i la duresa d’un home que les ha vist de tots colors, però que no vol renunciar al nen que duu dins lluitant per sortir-ne. La resta de personatges, encara que no tan ben dibuixats, també deixen a l’espectador amb un lleuger somriure de complicitat, aportant frescor i fent que la cinta es faci ben entretinguda.

Una bona pel·lícula, sense grans pretensions, però amena i distreta i que val la pena veure.