Sense Presses

“Dóna suficients diners als teus fills per poder fer coses, però no tants com per poder viure sense fer res.”

Durant els anys 50, un entrevistador va comentar a Cary Grant : “a tothom li agradaria ser Cary Grant“. L’actor va contestar immediatament “a mi també !“. Això mateix podria donar-se avui en dia amb George Cloney, un actor que progressivament ha anat aconseguint deixar enrera el seu passat de galant per esdevenir un gran actor. Mantenint la seva elegància i un gran poder de seducció, amb el seu mig somriure i un posat sorneguer entre còmic i tràgic (herències directes de Cary), aconsegueix cada cop interpretacions més fantàstiques als seus darrers treballs.

Ara, amb Alexander Payne (Entre copes, A propòsit d’Schimidt), un director conegut per posar la quotidianitat en primer pla a les seves pel·lícules i per extreure grans interpretacions dels actors amb qui treballa, dóna vida a un home desorientat per les circumstàncies a la deliciosa Els Descendents (2001).

Igual com passava a Sideways (Entre copes), del film se’n poden dir moltes coses. Payne exposa fets i ofereix idees però sempre quedant-se en un segon pla, sense fer judicis d’opinió ni condicionar-los, complint amb la clàsica llei d’or que sigui el mateix espectador qui en tregui les seves conclusions i valoracions.

El més encisador del film és la manera com ens és explicada la història d’aquest home i la seva família. Defugint els tons de dramatisme i tragèdia que hauria pogut utilitzar, amb un ritme pausat que no lent, els fets es van succeint de forma natural, sense caure en l’excessiva emotivitat, deixant que siguin les mateixes reaccions del pare i les filles el que ens vagi explicant i matisant la situació. Alexander Payne sembla compartir el pensament del gran Billy Wilder (“Si hi ha alguna cosa que odiï més que no se’m prenguin seriosament és que em prenguin massa seriosament.”)

És bonic el paral·lelisme entre les illes de Hawai on passa tot i l’arxipèlag familiar que composen aquest home, la seva dona i les seves dues filles. De fons, una reflexió sobre la terra i allò que realment dóna sentit a les nostres vides. Un càsting ben aconseguit – admirareu els bonics ulls de Shailene Woodley– i una fotografia i banda sonora interessants acaben d’arrodonir tot plegat.

Evocador film que agradarà a la majoria del públic i que segur tindrà un èxit important als Óscars. El Sr. Clooney ja pot anar encarregant l’esmòquin.