Sense Presses

Una de les coses que tot sovint m’agrada fer és tornar a veure films que ja em van agradar en el seu dia. Anys després, fruit d’haver-ne vist d’altres del mateix gènere, tornar-ne a gaudir, aquest cop observant-los des d’una nova perspectiva.

No passa sempre que soportin el pas del temps. Alguns perden el seu interès o són clarament superats per versions més acurades. D’altres romanen invariables, exemplars, fruit d’una qualitat essencial que pot ser definida de forma diferent, però no millor i perfectament vàlids molts anys després, als nostres dies.

És el cas de Hi havia una vegada a Amèrica (Once upon a time in America, 1984). La Pel.lícula (així en, majúscules) de Sergio Leone. La seva obra mestra i el millor que va fer el director durant tota la seva carrera. Recordat habitualment pels seus spaghetti westerns (El bo, el lleig i el dolent, 1966, Per un grapat de dólars 1964, La mort tenia un preu, 1965), les fantàstiques bandes sonores dels seus films signades pel seu amic d’infantesa Ennio Morricone, i per haver estat el descobridor del personatge de l’home dur i solitari, sense escrúpols i mogut únicament pels diners personificat en Clint Eastwood, triat pel mateix Leone d’entre un nombrós grup d’actors durant un casting.

En aquest film, el director d’origen italià, explica els orígens d’una Amèrica fruit de la violència de la societat dels anys 20 amb la llei seca, on la pobresa i la manca d’oportunitats per una banda, i la segregació per barris i ètnies provocà una lluita de classes on només guanyava la banda dels més forts. Els jueus amb els seus costums ancestrals, els irlandesos, els italians, els polonesos,… Tots ells en lluita per prosperar i sortir de la misèria de la que havien fugit dels seus països i intentant aprofitar les oportunitats d’un nou món. En aquest sentit, Hi havia una vegada a Amèrica no deixa de ser un western. Un western modern. Si substituim els pantalons vaquers per abrics, els colts per les metralladores i els cavalls per Fords, l’essència és la mateixa : una societat que està canviant, que lluita cap un nou món que s’obre i on tot serà diferent.

El repartiment del film és molt bo. D’una banda, Robert De Niro, en una de les millors interpretacions de la seva carrera, (aprofitant el gran treball que havia fet anys enrera a El Padrí II), James Woods un secundari sempre efectiu en els papers de dur i els inoblidables ulls d’una Jennifer Connelly de només 14 anys, en són el més destacable.

Tot combinat amb una banda sonora sensacional d’Ennio Morricone, indissoluble de les imatges, que aconsegueix elevar-les fins fer-les encara més bones del que un gran treball de fotografia abundant en plans oberts molt cuidats, i una fantàstica escenografia ja haurien aconseguit per si soles. Hi havia una vegada a Amèrica és una verdadera joia del cinema. Una d’aquelles pel.lícules que val la pena tenir a la videoteca i veure de tant en tant per gaudir amb els anys.

Els que no l’hàgiu vista, esteu de sort : teniu una gran pel.lícula pendent de veure. 

Els que ja la coneixeu, repetiu. Segur que tornareu a gaudir-ne.