Sense Presses

Mammut (Lukas Moodyson, 2009) és un d’aquells films que m’agraden per la seva capacitat de fer-nos sentir alhora que ajudar-nos a reflexionar.

Amb clares referències a la incomunicació provocada per la globalitat que ja trobàvem a Babel (Alejandro González Iñárritu, 2006), el film intenta donar una visió de l’aïllament personal que ens provoca la dificultat que tenim en distingir i valorar allò que és realment important del no essencial. Immersos dins una societat on es premia la comoditat i el luxe aconseguits amb diners, oblidem gaudir i dedicar el nostre temps als nostres fills, a les nostres vides. Paradoxalment, no és la possible distància física imposada per raons laborals el que més ens allunya un de l’altre. No són només els quilòmetres, ni els oceans el que ens fa distanciar-nos i convertir-nos en illes inacessibles, inabastables. És la manca de temps que dediquem a qui més estimem el que ens fa perdre els lligams més íntims, allò que és més humà i que dóna sentit a les nostres vides.

Conscients de la nostra infelicitat, mínimament compensada per les llaminadures amb què ens premiem en les nostres estones lliures,  seguim atrapats dins les nostres gàbies, autojustificant absurdament un comportament que sabem no ens durà enlloc. Seguint la idea del film, només reaccionem davant la mort, allò que ens és definitiu, inexorable, que no podem controlar i que ens fa recordar que som únicament humans, fets de la mateixa matèria que la resta d’animals i plantes, només pols d’estrelles i no més trascendents per a l’univers que un mamut.

Amb l’ajut de l’actor mexicà Gael García Bernal, amb una cada cop més interessant carrera (Amores Perros, Fidel, Babel, Diarios de motocicleta) i de Michelle Willams la qual obté aquí un dels seus papers més rellevants després de la seva aparició a Brokeback Mountain i Shutter Island, i de la que sentirem a parlar quan s’estrini al nostre país l’esperada Synecdoche de Charlie Kaufman, el director suec Lukas Moodyson aconsegueix una pel.lícula interessant i confirma que és un cineasta de gran projecció a tenir en compte pels propers anys.

Aprofiteu que aquests dies Mamut és encara en cartellera i no deixeu escapar aquest relat d’una mateixa història vista pel prisma de tres famílies i tres llocs diferents, però alhora comuns.

(+ referències : Mamut Todo está conectado. La butaca.)