Glengarry Glen Ross
6 setembre 2010 per Dani Coll
En moments econòmicament difÃcils com el que estem vivint, amb acomiadaments massius, empreses que tanquen, cà rrecs públics corruptes i borses que baixen, pel·lÃcules com Glengarry Glen Ross (1992, James Foley) són – malauradament – més adients que mai per fer-nos recordar fins on pot arribar la cobdÃcia humana.
Fent cas a l’amic Miquel Fuentes, ahir vaig gaudir d’aquesta inquietant història d’agents immobiliaris, portada al cinema per James Foley i que recull l’èxit de l’obra teatral de David Mamet (Premi Pulitzer 1984). Els seus personatges, productes de l’ambició i amoralitat empresarial que comparteixen, es veuen abocats al seu propi precipici existencial. Des del patètic i planyÃvol Shelley “The Machine” Levine (Jack Lemmon), passant pel ressentit i negatiu Dave Moss (Ed Harris), pel neutre i tou Williamson (Kevin Spacey) fins arribar a l’exitòs manipulador sense escrúpols Ricky Roma (Al Pacino) tots ells dibuixen un món on només té valor el diner, aconseguit al preu que sigui, sense tenir en compte els mitjans ni les persones vÃctimes dels seus actes.
Un film molt bo, injustament tractat pel públic (no pas per la crÃtica) i que penso no va tenir el reconeixement merescut segurament per tenir un format més teatral que no pas cinematogrà fic, però que realment val la pena revisar per veure les grans actuacions d’un Jack Lemmon crepuscular però magnÃfic, d’un Pacino que ens ofereix un monòleg sensacional i d’uns molt competents d’Ed Harris i Kevin Spacey.