Gattaca. La imperfecció de la selecció
18 setembre 2010 per Dani Coll
Hi ha algú a qui no li agradaria tenir una vista perfecta, saber que no patirà mai cap malaltia degenerativa i que el seu cos està preparat per la tasca més dura que poguem imaginar ? Algú rebutjaria el do de tenir una bona memòria combinada amb una intel.ligència excepcional que li permetés enfrontar-se a qualsevol repte intel.lectual que es proposés ? I si totes aquestes facultats les considerem bones, no voldrÃem que els nostres fills també les tinguessin o, fins i tot, les milloressin ? Quin preu, si és que n’hi ha, estarÃem disposats a pagar per aconseguir-ho ?
A la ja clà ssica Gattaca (1997), Andrew Niccol (El Show de Truman, El Senyor de la Guerra) ens proposa una reflexió sobre aquestes qüestions i d’altres que ens podem plantejar al voltant d’una societat basada en la selecció genètica dels seus habitants per tal de millorar l’espècie.
Tot i que el film té poc més de 13 anys, ja ha esdevingut un clà ssic per la seva qualitat cinematogrà fica i sobretot pels dilemes morals i filosòfics que planteja : una d’aquelles pel.lÃcules que apareixen a la majoria de llistes dels professors de batxillerat que la utilitzen com a eina pedagògica.
Amb un Ethan Hawke esplèndid, la bella i gèlida mirada d’Uma Thurman i Jude Law a la seva primera aparició al cinema, el film és un exemple que també es poden fer obres mestres sense destinar-hi grans inversions econòmiques en producció d’escenaris i efectes especials. Una demostració que quan el tema és interessant i l’argument és ben explicat narrativament i visualment, la perfecció és també assolible. Encara que (o per sort) es degui a l’esforç i al treball més que no pas a la manipulació genètica.
Una gran pel.lÃcula que cal revisar o veure per primer cop si encara no l’heu vista.