Sense Presses

Quan una pel·lícula amb tan pocs elements aconsegueix arribar-te al fons del cor és que indubtablement és cinema en estat pur.

Amb Bal (La mel, 2010), el turc Semih Kaplanoglu guanyava el passat Ós d’or del Festival de Berlin, amb una extrema senzillesa i humilitat de plantejaments, aconsegueix explicar-nos una història tendra alhora que complexa del món interior d’un nen introvertit que viu envoltat de natura, compartit amb l’admiració immensa que sent pel seu pare, el qual l’anirà ajudant a superar les dificultats que li va presentant el món exterior.

El film, tot i que a voltes pot semblar una mica lent i contemplatiu, posseeix una meravellosa fotografia. La natura esdevé un personatge més amb un perfecte retrat dels boscos i les muntanyes d’Anatòlia. La immensa expressivitat del nen, Bora Altas, mostrada amb primers plans molt acurats, deixa bocabadat l’espectador per la seva gran poesia visual. El director també renuncia a la banda sonora – en paraules de Kaplanoglu, per tal de “poder escoltar la música del món, que ja sona prou bé“- i aixó realment és un encert per aquest tipus de plantejament : l’esquellerinc, el vent xiulant entre les fulles dels arbres, les gotes de pluja caient sobre la roca humida, l’aleteig del fidel falcó que el guia cap a l’escola,… hi ha millor banda sonora ?

Una pel·lícula tendra i entranyable. Explicada amb una senzillesa i detallisme commovedors. Realment, val la pena tastar aquesta ‘mel’. Això sí : sense presses per copsar-ne els seus matisos més intensos i dolços.