Sense Presses

Tot país té unes característiques – si es vol uns tòpics- que ens vénen al cap quan en llegim alguna referència o algú ens en parla. Irlanda és verda, França és elegant i chic, Itàlia és la moda, a Alemania tot és racional i fiable…

I Dinamarca… quina marca té ? Així de sobte, un pot respondre (i no s’equivocarà pas de massa) que la societat del benestar és el que pot definir millor als països escandinaus. Però no pas entès com l’erroni binomi més ric-més feliç. És més aviat un benestar o una riquesa interior producte de la cura en les seves vivendes, les seves feines, els serveis públics, els productes que dissenyen i, sobretot, la família que rep la màxima atenció per part dels danesos.

És aquesta marca danesa la que trobo que destil.la Brodre (Germans), la pel.lícula de Susanne Bier.

La trama del film és senzilla i segueix un patró de guió conegut i en aquest aspecte, gens innovador. No obstant, és bonic veure com davant les diferents situacions que apareixen al film, i nodrint-se del més clàssic cinema escandinau, els sentiments i les reaccions apareixen explicades amb detall però subtilment, fent ús de les mirades i gestos més que no pas de les paraules. Transmetent-nos en tot moment les diferents reaccions dels personatges sense jutjar-los. Donant-nos les raons per entendre el seu comportament però no pas opinant sobre ells, es deixa a l’espectador que en tregui les seves conclusions.

En aquest sentit, la fantàstica Connie Nielsen, que segurament la recordareu de (al meu entendre, nefasta pel.lícula) Gladiator, és qui millor interpreta el conjunt de sentiments que el seu personatge sent davant el seguit de situacions en què es troba. És la seva una interpretació intel.ligent. Essent precisa en el que expressa, però sense explicitar-ho, evitant fer-ho massa evident, i deixant a l’espectador que sigui ell qui ho acabi. És aquesta una manera d’actuar que sembla adir-se amb el que he llegit en alguna entrevista seva referint-se al cinema actual :

“…Often when you get a really good script, and you receive the new pages, you see that the entire thing has been dumbed down. Films in the 30s and 40s, that were huge blockbusters, were very sophisticated in their language, and the ideas they brought. There were no questions about whether the audience would get it or not. Today there is a certain fear, or horror, that the audience won’t understand. They underestimate the audience very often. And that is because, when you look at the box-office to see that total braindead films make lots of money, then that’s what the cash machine is telling you to do. In other words: More braindead, more money!”

Seguint aquest enllaç podreu llegir l’opinió d’en Vicens Borrell, que de fet és qui em va recomar, trobo que amb molt d’encert, veure Brodre.