Sense Presses

A qui no agradaria poder caminar per damunt les aigües. Ser capaços de superar les nostres pors, els nostres defectes, els nostres prejudicis i aconseguir així comprendre els altres, les seves maneres de fer, els seus sentiments i costums. En definitiva, ésser tolerants de veritat.

És cert que el passat no es pot pas canviar. Ens condiciona el nostre comportament, els nostres sentiments i en certa manera, és una part essencial del nostre caràcter o personalitat. Però, tot i que cal assumir aquesta definitivitat del passat, amb la nostra actitud i manera d’actuar sempre som a temps per construir un futur millor.

Aquest és per a mi el sentit d’aquesta pel.lícula. Cadascun dels personatges ens dóna una diferent visió i actitud davant aquest concepte. L’Eyal no pot pas esborrar el seu passat assassí, ni fàcilment superar les seves pors i odis als palestins i a l’homosexualitat. La renúncia al futur per part de l’Iris i conèixer l’Axel i la Pia són el punt d’inflexió que li hauran de permetre, si no caminar, sí començar a surar a l’aigua. La Pia fuig del seu passat i prefereix ignorar-lo per construir una vida nova aprofitant l’aïllament que li ofereix el seu Kibutz. La situació de l’Axel és diferent. El desconeixement del seu passat el fa ser capaç – si més no als ulls del sorprès Eyal – de caminar per damunt el Mar Mort. És lliure per comprendre, no coneix cap passat que el condicioni i ha triat voluntàriament el rumb de la seva vida. No té lligams que encadenin el seu pensament. És quan descobreix el seu passat que, davant el dur interrogant que se li planteja, tria continuar essent lliure assumint un passat que no es pot canviar, però que no permet que el destrueixi, que anul.li tot allò en què creu.