Sense Presses

Sí. Deu minuts són suficients per a moltes coses. En aquest temps pots prendre un cafè tot fullejant el diari. Deu minuts pots trigar en gaudir d’una dutxa reparadora al final d’un dia dur, i no cal més temps per llegir la ressenya i valorar si comprar aquell llibre que t’han recomanat tants cops. Després de 10 minuts d’una peça musical, un ja es pot fer una idea de si continuar escoltant o prèmer l’stop de l’equip i ens sobra temps per tastar un nou plat o catar aquell vi que havíem guardat tant temps a la bodega. I és que deu minuts donen per molt.

Per tant, estic d’acord amb el Rodrigo García : amb 10 minuts també es pot explicar una vida. Si més no el que més n’interessa, la seva essència.

El director colombià – famós abans d’ésser conegut pel fet de ser fill del Gabriel García Márquez – ens proposa 9 històries de 9 dones que viuen instants importants en la seva vida. Situacions desesperades com la vida a la presó, retrobament i pèrdua del veritable amor en la rutinària compra en un supermercat, el trencament de les màscares d’una parella davant els seus amics i una mare que reviu el dolor de la pèrdua de la seva filla entre altres són els petits contes de 10 minuts que podrem identificar cadascun amb el nom d’una dona.

La pel.lícula compta amb un grup d’actors de primera línia. Alguns més coneguts (Glenn Close, Sissy Spacek, Holly Hunter, Joe Mantegna) i d’altres no tant (Robin Wrigth Penn, Lisa Gay Parker, Molly Parker, Jason Isaacs), però tots aprofiten bé els seus 10 minuts per interpretar la seva història. L’estructura del film, tot i no ser tradicional i fer que les nou històries s’entrellacin entre elles, actualment ja no sorpren tant com ho hauria fet alguns anys enrera, abans d’obres com Short cuts del R.Altman, Magnolia o Broken Flowers.

El productor és Alejandro González Iñárritu (Amores perros, 21 gramos, Babel) que últimament el trobem a tot arreu.

Val la pena veure la pel.lícula per veure els inicis d’un director que promet. Segurament les portes se li obriran (o ja se li han obert) pel fet de ser fill del Gabo, però en la meva opinió aprofita l’oportunitat i el seu cinema convenç.

Per cert, de les nou històries jo em quedo amb la del supermercat (Diana i Damian), amb el diàleg de la dona histèrica a qui li han de practicar una mastectomia i amb el tendre flash-back de la Glenn Close i la seva filla al final.