Sense Presses

Darrerament, tot aprofitant que a en Nil i l’Aida també els està entrant el cuquet del cinema, estem veient pel.lícules d’animació o de les sovint mal anomenades per a nens(?).

Juntament amb les meravelloses Corpse Bride (La núvia cadàver) o Nigthmare before Christmas del Tim Burton, hem vist La Princesa Mononoke, del japonès Hayao Miyazaki.

Trobo que aquestes pel.lícules són cinema en estat pur. És totalment injust classificar-les com a pel.lícules només de dibuixos, únicament per a nens. Expressen sentiments i pensaments de manera molt més profunda i seriosa que molts altres films, dels anomenats de grans.

En el cas de Miyazaki, és especialment espectacular la seva imaginació, els mons fantàstics en què ens submergeix i la poètica de les seves obres, de les quals, La Princesa Mononoke n’és per a mi la millor mostra. Aquesta no és pas una història edulcorada ni estereotipada de l’estil Disney, és més aviat un món on hi ha déus, monstres i batalles. En aquest sentit, hom pot trobar que hi ha un excés de sang i/o violència. És cert. La sang apareix sovint al llarg de la pel.lícula, fins al punt que té tanta importància que esdevé un personatge més. Però mai és tractada com un fet morbós o cercant impressionar, si no més aviat com una part essencial de la vida dels éssers vius, allò que els dóna la seva força, l’esperit.

Si decidiu veure-la no us defraudarà. Obriu la vostra ment, deixeu entrar els dibuixos i estètica anime al vostre cervell, escolteu la bonica banda sonora i submergiu-vos en un món fantàstic on l’esperit del bosc és el més important.

… i si us ha agradat i voleu repetir, El viatge de Chihiro i El castell ambulant són les següents peces a admirar del genial director dels estudis Ghibli.