Sense Presses

Suposo que li passa a tothom, però jo sempre he associat la meva preferència per un nom propi a les diferents experiències que he viscut amb persones reals o personatges de ficció que així s’anomenen. Crec que és força lògic i evident que aquesta associació d’idees es produeixi amb certa naturalitat. De fet, no és aquesta una possible – encara que maldestra- definició de mite ? Què origina un mite si no un conjunt gran de persones que relacionen un nom amb unes determinades qualitats ?

Un d’aquests mites, almenys un dels meus, és Laura ( Otto Preminger, 1944). L’atractiva i misteriosa dona que captiva tant als personatges de la pel.lícula com als espectadors del film. Una dona que Preminger ens presenta com un ideal : atractiva, intel.ligent, dolça, generosa,… Tot el que un home del món real o del cel.luloide podria desitjar. És tan gran la figura femenina que es projecta sobre el personatge que, fins i tot, mentre suposadament és morta, el mateix detectiu encarregat de la investigació en queda fascinat, encara que no l’hagi coneguda mai i en tingui únicament la imatge d’un seu retrat.

Gene Tierney, una de les dones més boniques que hi ha hagut mai al món del cinema, és qui dóna vida a Laura. La bellesa de l’actriu americana és perfectament retratada en un fantàstic blanc i negre que afavoreix aquest clima de misteri i glamour que despren tot el film.

És aquesta una pel.lícula que escapa a les classificacions o gèneres. Té tocs de cinema negre, d’intriga o suspense, romanticisme i fins i tot alguns punts còmics. Són destacables l’elegància de la interpretació del personatge de Waldo per part de Clifton Webb, i un Dana Andrews, el policia investigador, que aconsegueix amb la seva actuació fer-nos enamorar de Laura fins i tot als espectadors.

L’altre gran film d’Otto Preminger del que tampoc em puc estar de recomanar és Anatomy of a murder (Anatomia d’un assassinat, 1959): una clàssica pel.lícula de judicis amb un gran James Stewart, una jove Lee Remick en el paper de la inquietant esposa femme-fatale desencadenant dels fets i Ben Gazzara en el paper del marit induït.

Per mi, tant l’una com l’altra, dues pel.lícules imprescindibles.