Sense Presses

Què deu tenir el cinema que ens enamora ? Què ens fa passar dues hores quiets en una butaca, mirant i escoltant un seguit d’imatges a les fosques ?

Jo m’ho he preguntat molts cops.

Una de les explicacions que hi trobo és que ens agrada que ens expliquin contes, històries. Segurament, ens atrau aquesta possibilitat de viure moltes vides diferents sense la necessitat que aquestes esdevinguin reals forçosament. Durant un parell d’hores, pots ser l’aventurer o heroi més intrèpid o el malvat més gran que et puguis imaginar. Pots compartir els sentiments més apassionats i patir els dolors més profunds i recòrrer països llunyans, creuar l’espai visitant planetes remots o fins i tot viure a móns imaginats. Res no és impossible. El cinema no té limits ni mesura. És la màxima expressió de la imaginació. El cinema forma part de les nostres vides, però aquest pot arribar a ser-ne una part important, principal en la nostra existència.

És el que passa amb els personatges d’ Electric Shadows (Memòries de Xina, 2004), una pel.lícula xinesa que a molts us farà pensar en l’inoblidable clàssic Cinema Paradiso (1988).

Hereva de l’amor de la seva mare per les estrelles cinematogràfiques, per a Ling Ling, tota la seva vida ha estat lligada al cinema. Els seus millors records – fins i tot els d’un pare biòlogic imaginari – tenen el seu origen a les pel.lícules. Els films han esdevingut el catalitzador de totes les seves emocions i sentiments, fins arribar a ser la causa de la tragèdia humana que l’avoca a distanciar-se del que més estima.

Aïllada en el seu món, converteix la seva passió cinèfila en un refugi. Crea un mausoleu i s’hi tanca en vida. Allí se sent segura, és capaç de viure-hi sense sentir dolor ni fer mal a ningú. Serà el retrobament casual amb Mao Dabing, qui també viu molt especialment el cinema, el que farà canviar les coses.

M’ha agradat força aquesta pel.lícula de Xiao Jiang, un director del qui no havia vist res. Malgrat ser una pel.lícula ben realitzada i recomanable de veure, té el handicap de basar-se en una idea ja tractada diversos cops (mentre la veus, els moments tendres et porten sempre a recordar l’Alfredo i el Totó).

El treball dels actors és molt correcte, essent especialment tendres les escenes on apareixen els dos nens i els plans curts de Ling Ling ja dona.

La fotografia i la banda sonora, tot i que també estan molt bé, tornen a perdre en la comparació amb Morricone.

Us recomano que la veieu, especialment si esteu una mica tips de l’habitual (a vegades etern) cinema èpic xinès.