Sense Presses

El plaer dels trossets de vida de 100 minuts.

Una de les coses que més m’agrada de veure pel.lícules és compartir-les amb els amics. Si les han vist, passar una bona estona comentant-les plegats i si no, recomanar-les tot esperant que les vegin i que els agradin tant com a mi. Quan el cas és a l’inrevés, quan és a mi a qui li han recomanat un bon film, el plaer és encara més gran : per la coincidència d’aficions i per la possibilitat de gaudir d’un present desconegut.

L’amic blocaire Josep Duran, a l’Estació de França, em recomanava ja fa algunes setmanes aquesta magnífica pel.lícula alemanya del 2006, Quatre minuts, i li agraeixo profundament el regal. Gràcies Josep.

És una bona història. Millor dit : un mosaic de diferents vides, de personatges extrems i torturats que s’interrelacionen entre sí, tot cercant sense adonar-se’n sentit a les seves vides. Kruger i Jenny comparteixen aquesta cerca del sentit de la vida. L’una de forma violenta i agressiva, fruit de la seva genialitat i l’altra, melancòlica i plena d’amargor, lliurant la major part dels seus anys a l’art, evocant un amor que ja no tornarà. Totes dues, cerquen aquests quatre minuts. Aquests instants efímers que poden marcar una vida, i que tot i ésser fugissers, poden ser essencials i dotar de significat la resta de la nostra existència.

Qui vulgui acceptar la proposta, ja ho sap. Li recomano gaudir d’aquest trosset de 113 minuts per compartir amb uns personatges la seva cerca i el seu record de només quatre.