Sense Presses

Avui, suposo que portat pel dia gris i plujós que feia, m’he decidit a veure Núvols passatgers (1996) d’Aki Kaurasmäki, el segon dels films que ja fa un temps em van regalar en pack (volum 4)juntament amb Llums al capvespre.

I és que veure Kaurismaki és sempre un repte al nostre estat d’ànim. No per la seva qualitat, no. Més abans al contrari. Vull dir que les històries tractades pel director finlandès habitualment són grises, depriments, d’aquelles que fan que els personatges que les viuen toquin fons i es vegin abocats a un punt d’encreuament de camins a les seves vides, (i encara no sé com) aconseguint també angoixar-te com a espectador.

Amb la seva manera minimalista de rodar, amb un gust exquisit pels plans simples però evocadors, i una fotografia de colors poc saturats i banda sonora sempre cuidada, aconsegueix un clima fred i silenciòs, però alhora intens i esperançador. Malgrat el seguit de desgràcies que es succeeixen als seus films, aquests mai no acaben – tot i que deu n’hi do – en la desolació absoluta : sempre deixa una llum, un fil obert a un millor esdevenir.

Si heu vist alguna de les seves pel.lícules potser estareu d’acord amb el que vull dir. Si no ho heu fet encara, us animo a que us hi decidiu.

No sigueu pessimistes. Per a mi, Kaurasmaki no ho és.