Sense Presses

És corrent que en les celebracions familiars més emotives, com pot ser el cas d’una boda, apareguin els sentiments més intensos i es reforcin els llaços fraternals. No hi ha núvia que no vulgui sol i alegria el dia del seu casament, i no trobareu pares qui no recordin la seva filla quan era petita mentre en fan els preparatius. Tot sembla abocat a les emocions i la placidesa. A viure unes hores per recordar.

Però a La boda de Rachel (Rachel getting married, 2008), una família de Connecticutt viurà d’una forma agredolça la boda de la seva filla. A mida que passin les hores prèvies al casament, anirem descobrint i comprenent la teranyina de sentiments que composen les seves vides, on la candidesa i harmonia anirà cedint terreny a l’amargor, gelosia i rancor provocats per un dolor encara no superat.

És aquest un film signat per Jonathan Demme (El silenci dels anyells, Philadelphia) rodat amb plans amb càmara en mà que busquen donar la sensació de documental, de quotidianitat, d’una família americana i que aprofita un magnífic guió escrit per Jenny Lumet (sí, la filla de Sidney Lumet) estructurat de manera concèntrica, com si d’una ceba es tractés, aprofundint i detallant a cada capa els sentiments dels personatges. També la música en viu, improvitzada per músics de talent i enriquida per la multiculturalitat dels assistents a la festa, seguirà el mateix procés de depuració, des de la peça més simple a la composició més treballada.

És molt destacable la gran actuació d’Anne Hathaway (Brokeback Mountain, La jove Jane Austen), en un personatge molt dramàtic que aconsegueix fer-lo de manera impecable, donant-li intensitat i profunditat només amb els seus gestos i les seves mirades, evitant caure en el fàcil melodramatisme o sobreactuació. Per mi, un gran descobriment d’aquesta actriu. Només per ella, ja val la pena veure aquest film.