Revista de Ferrocarrils

Arenys de Mar, primer dia de juliol. A les 23,47 arriba el tren de Barcelona i és l’últim que passa avui.

Un home, que du una bossa a la mà, que deu tenir uns cinquanta anys, entra a l’estació a tota velocitat. Esbufega: «lo pierdo, lo pierdo!». Les màquines que habitualment barren el pas són obertes i el que pateix per perdre el tren les travessa d’una revolada i entra a l’andana. Frena. Frena! Dubta un instant davant el forat de la via que el separa de la del tren que arriba i que no té cap més remei que agafar. Reprèn la marxa accelerada amb un salt, seguit d’un moviment enèrgic que l’enfila a l’altra andana. Té el tren que volia al davant, que suspèn a poc a poc l’avanç, que obre la porta i fa visibles dos vigilants, que duen armilles reflectants, porres que els pengen dels cinturons i botes de trinxar caps.

— Adónde vas? Llevas billete?— interroguen els vigilants a l’home apressat…

— No lo llevo… No he tenido tiempo… Vuelvo de trabajar… Me han entretenido… Voy a Blanes… Pierdo el tren… Os pago el billete…

El vigilants s’hi neguen sense pietat. Munten guàrdia a la porta, mentre el tren és aturat, perquè el tocatardà entengui que no hi pujarà. Em sembla que els diverteix veure l’home saber-se rabiüt i impotent.

I el tren se’n va. En el buit que deixa torno a veure la platja, que és a tocar de les andanes. Al camí que voreja l’estació, a la banda de mar, els llums de colors i les casetes dels firaires em criden, que és festa major.

He de trobar un basar xinès i comprar un paraigües, perquè plou a Barcelona…

Sabia que el pronòstic meteorològic ho advertia, que plouria. Fins i tot, dues dones que havien pujat al tren a Santa Susanna ho havien anunciat a so de bombo i platerets: “Pues hace calor, no hace nada de frío: va a llover”. Per com parlaven, el que havien notat era el presagi de l’oratge que s’acostava, amb pluja i després neu, perquè la tele els havia dit que el notarien. Així doncs, van iniciar el viatge mentre la seva conversa girava sobre l’eix meteorològic com ho faria una autèntica borrasca.

Al tren, el que fins aquell moment havia cridat la meva atenció era un home que es ficava robòticament els dits índex i polze al nas i feia burilles, que extreia, amassava i projectava tot seguit per l’aire. Les llençava, les burilles, sense preocupar-se del lloc on caurien. L’observava treballar-les dins el nas, entre els dits, i trobava fenomenal la fatxenderia amb què els espetegava per fer-les volar per aquí i per allà. Unes anaven per terra, les altres —suposo— al seient del davant. Puc explicar-ho tranquil·lament perquè estava convençut que la distància física que ens separava impediria que cap burilla volés prop del meu cap. Potser, si jo fos d’una altra manera m’hauria aixecat i li hauria dit que era un marrà i que fes el favor d’aturar aquella fabricació tan porca, però eren quarts de set del matí i em sentia molt més pusil·lànime que de costum.

Mentrestant, les dones no havien deixat de parlar i a les paraules se’ls havien afegit uns sanglots que van tallar de soca-rel l’atracció que exercia en mi el marrà. Vaig parar l’orella i em vaig adonar que hi havia una dona que plorava.

—Las acompaño en el sentimiento— les consolava una companya de viatge improvisada.

—Y los Mossos no nos lo dejaron ni ver, me dijeron que tenian órdenes… la verdad es que no nos lo dejaron ni ver y yo tampoco habría podido…— havia explicat la que plorava, amb la veu tallada pels sanglots.

Com vaig poder, vaig refer la informació: una història sobre la desgràcia del seu veí, un home jove, separat, que vivia amb els tres fills, de disset, quinze i deu anys, que el van trobar mort al llit.

—Los niños se despertaron por la mañana y no vieron al padre despierto… entraron en la habitación i le empezaron a saltar por encima, por la cama, porque pensaban que se había dormido. Se dieron cuenta que pasaba algo raro y empezaron a chillar… Papá, papá! Y los vecinos salimos, y vinieron los Mossos y no nos dejaron entrar. Imaginarse que no dejaron entrar ni a la madre, ni al hermano, ni cuando se lo llevaron… que tuvieron que ir al depósito a identificarlo.

Les veïnes de seient, i mig vagó, escoltàvem amb gran atenció. Potser perquè se sentia obligada a satisfer la curiositat de les altres, que es va mostrar generosa en els detalls: que si la mare anava amb cadira de rodes, que si bramava perquè no era just que ella seguís viva mentre el fill era mort, que si el germà tenia càncer als pulmons, que si l’home havia comprat un camió de llenya per tenir foc a la llar tot l’hivern…

A mi em va semblar que el torrent d’emocions amenaçava de sortir-se de llera i vaig veure consumada la tempesta quan, la que descrivia el succés, va alçar la mirada com si veiés alguna cosa a través del sostre del vagó. Aleshores, va sentenciar:

—Yo estoy segura que hay alguien ahí arriba, pero que ahora está haciendo las cosas muy malamente.

—Ya le digo yo que sí, que el mundo va de mal en peor y Dios ya no cuida de nosotros. No me dirán lo contrario con todo eso que ha pasado en Francia!— va afegir la que havia pujat al tren amb ella. “Arribades fins on són no és cosa de mostrar-se estreta de mires!”, vaig pensar.

—Pues al que mató al policía, si usó tres balas, las mismas balas le metía yo en la cabeza! Quien a hierro mata, a hierro muere!— va deixar anar la que abans les havia acompanyat en el sentiment, en una expressió automàtica de la Llei del Talió.

—No digan ustedes eso! —va interposar amb urgència una noia jove amb accent llatí, que va semblar que tirava d’algun evangeli apòcrif quan va afegir:

—Hubo un discípulo que preguntó a Jesús por qué en el templo había velitas, unas mas cortas y otras más largas, a lo que éste contestó: son como las vidas de los Hombres. Pero está escrito que todos somos como el humo de la vela, que se deja ver un momento para desvanecerse después.”

—Pues ya me dirá usted si está bién que Jesús se lleve a ese hombre joven, con los hijos pequeños, y deje a la madre de él que está enferma en silla de ruedas— va respondre traient el pit la testimoni dels fets, com ho hauria fet un tro que no volgués quedar lluny del seu llamp.

Vaig creure que havia arribat el moment d’examinar el resultat. Vaig mirar al meu voltant i encara vaig veure mitja dotzena de cares perplexes, però també hi havia el marrà, que semblava adormit, amb el braç ajagut sobre la cuixa i els dits índex i el polze fent la pinça. La seva estupidesa em va tornar a hipnotitzar.

Quan vaig voler parar l’orella de nou, la conversa no era on la imaginava. Els plors semblaven cosa del passat. Les dones devien haver fet baixar el mort en la darrera estació en què ens havíem aturat. La veu llatina havia pres un protagonisme inusitat. Els seus arguments havien donat a la conversa un caire diferent, potser encara més interessant:

—Ustedes saben que el paintball es el deporte más completo que existe? Corres, saltas, te arrastras por el suelo… A mi es lo único que me mantiene los glúteos erguidos— va dir mentre acotava el maluc a les costelles i passava el palmell de la mà entre la natja i el seient.

—Hija de mi vida, como voy ha hacer yo eso… Los jovenes sí que sabéis vivir!— assegurava la que fins no fa gaire havia estat la relatora del difunt.

Però com passa sempre, al tren no tots els viatgers fan el mateix camí. A mi em va tocar baixar el primer. Mentre enfilava les escales del Clot per sortir al carrer em vaig sentir entristit per l’home que feia burilles, per la injustícia de morir abans que els pares, per uns orfes nascuts fora d’hora… i no em consolava gens haver après que els problemes els podia resoldre un culet rampant guanyat amb el paintball…

Per tot plegat, no havia tornat a pensar en l’amenaça de la pluja glaçada, que entra a raig pel forat de l’escala i em retorna al món, perquè em regala pels temples, al bell mig de la Meridiana. “On collons hi deu haver el basar xinès, que necessito urgentment el paraigües!”

A Jacques Lantier

Som a Sant Pol i el tren no arrenca. Tots els viatgers sabem que la línia de la costa discorre a tocar de mar. Les onades s’acosten i s’allunyen de la via amb un ritme desigual. Avui, el ritme el marca la rissaga, record del temporal d’ahir.

Fa ben bé vint minuts que ens hi hem aturat, a l’estació, i tot just ara brunzeix la megafonia del tren, com el senyal que anuncia una veu que ens ha de parlar: “El tren se halla detenido hasta nuevo aviso por causa de un arrollamiento en Pineda. Disculpen las molestias”. És una manera com qualsevol altra de dir que algú ha caigut a la via, però el vocabulari expeditiu de la RENFE em fa present l’insomni de llunyanes nits castrenses. A la via s’hi pot caure de manera voluntària o involuntària. El que sé és que el tren no té per costum perdonar les vides dels que se li posen al davant.

El nostre vagó va mig buit i els viatgers que seien al costat de la muntanya es canvien de banda, per distreure’s amb el mar mentre durin els protocols de la fatalitat, que acostumen a ser llargs. Com fan els altres, la Laura i jo mirem per la finestra. No es divisa cap barca feinejant, no es veuen banyistes a la sorra. La meva amiga té un posat distret, com si no li haguessin fet cap efecte les paraules que ens han dit. Ha mantingut la mirada perduda en l’horitzó, fins que s’ha girat i m’ha dit:

— Saps què he pensat quan han dit que el tren ha matat algú? Que no he vist matar… Cap ni una mort, ni molt menys una de violenta… Que al món deu haver dues menes de persones: les que han vist una mort violenta i les que no l’han vista… Les que tenen experiència amb la maldat i les que no la tenen. Puc trobar-me la maldat escrita als llibres, però no estic gaire segura que sàpiga reconèixer-la en la realitat… Si et confesso que sóc absolutament incapaç de reconèixer-la, què em diries? Sí, em deixaria matar pel primer que estigués disposat a fer-ho, fins i tot per tu… Sense voler morir, és clar… Però et veuria amb l’arma a la mà i no pensaria que vols fer-me mal… La qual cosa, com endevines, constitueix un desavantatge terrible.

Des de l’anunci de l’atropellament que imaginava el tren com un botxí, però la possibilitat que la Laura pugui creure que puc ser, jo mateix, un botxí, el seu, em desconsola. La miro i penso que pot tenir raó, que seria ben fàcil matar-la, ara mateix, en aquest vagó gairebé sense gent, o en qualsevol altre moment, mentre estem sols.

— Matar mecànicament, com mata el tren, deu ser una cosa fàcil— li torno després del que m’ha fet saber, com si volés advertir-la que en la fi de la nostra relació jugaré amb avantatge.

Potser, perquè vull aprofitar-lo, afegeixo que sé una història antiga que vaig trobar en un arxiu, i li explico que Carlota Gorgollon va morir el 26 febrer del 1849, quan tenia sis anys, quan la locomotora de l’últim tren de la tarda va esclafar-la. Li relato com se li va abraonar la màquina del tren, li dibuixo una escena d’ombres fantàstiques en què, jo mateix, descric el moment fatídic com el que va imaginar Zola quan va decidir la destrucció de La Lison, quan avançava com una bèstia cega i sorda deixada anar enmig de la mort.

— La nena creuava les vies confiada, ho imagines? Devia haver vist cent vegades els trens, no els tenia cap por. M’escoltes, Laura?— Li ho remarco perquè s’adoni que no els tenia cap por com ella no me’n té a mi. I prossegueixo amb una excitació creixent:

— Però un vespre el tren la va matar. I el tren també havia passat cent vegades per davant de la nena sense saber que un dia la mataria. I quan ho va fer, quan el tren la va matar, la va abandonar al mig de la via sense cap remordiment, perquè la trobés el fill del mestre d’aixa Joan, que la va treure d’entre els carrils sangonosos i la va ajaure a la sorra de la platja.

I m’adono amb vergonya que he aprofitat que, a tocar nostre, hi ha un tren botxí que exhibeix la seva ira amb una víctima cisellada a la via, per fer valer l’argument de Zola. I em puja pel pit una glopada de pena que crema. Per la nena del segle XIX, per la persona que jau morta a la via a Pineda i per la possibilitat de perdre la Laura. Perquè hagi pensat que podria morir a les meves mans mentre els seus ulls em preguntaven: “Per què?”. Com ho fan ara, que interroguen el mar entre l’onada que es dilueix a la sorra i l’horitzó en el qual es perd tota esperança.

El tren s’ha aturat a Mataró i hi ha pujat una dona molt blanca de pell, cabells rossos i ulls blaus. Du un abric de llana blau marí llarg fins als peus, del qual només sobresurten, pel coll, un mocador de flors, i, pel baix, unes manoletines de color negre. És alta i tibada com el marbre. Sembla estrangera. No es mou del costat de la porta mentre agafa el passamà, amb força i neguit. Potser ha pujat al tren sense saber on va.

La veig i em fa pensar en la Laura, però encara no sé per què. No és per la manera com va vestida, ni pel seu posat inquiet. Tampoc és el record d’una presència física, tan oposades. Potser —ara m’ho sembla— perquè hi veig una dona sola en un país estrany, perquè és Nadal i torno a casa mentre la Laura és a Nova York. “Pensaré en tu cada vegada que vegi un tren americà”, va dir-me en el comiat a l’aeroport.

El tren s’ha aturat a Caldetes i pressenteixo que la dona de la porta baixarà. D’una revolada, agafo la bufanda, l’abric i la cartera i m’aixeco, disposat a seguir-la. Passo a frec dels seus ulls blaus que em fiten amb un cert esglai. He baixat del tren, però contràriament a allò que m’esperava, la dona ha continuat el viatge, dempeus i agafada neguitosament al passamà. “Laura, tu a Nova York; jo, a Caldes d’Estrac”, em dic mentre m’empasso l’evidència que acabo de fer l’idiota. Dec semblar un espantaocells urbà, amb la cartera en una mà i la bufanda i l’abric en l’altra. El tren ha marxat, em quedo sol a l’andana i m’adono que aquest és un lloc estrany, que discorre sota el viaducte d’una carretera.

Avui és divendres en una mitja tarda d’hivern. És l’instant en què la llum del sol que davalla penetra pel forat pel què passen els trens, talla els objectes de l’estació com una fulla d’afaitar, i en diposita una de les meitats en la més completa obscuritat. Així, fa que desaparegui una part de  l’edifici, que els tubs que sostenen els fanals semblin filferros, que els rètols esdevinguin inintel·ligibles… Fins i tot, fa que els gats que mandregen al voltant d’una gran paperera, al darrere de la qual hi ha espectralment il·luminades unes restes de menjar, semblin de paper pintat.

Quan entro al vestíbul pregunto a un empleat si el bitllet que duc per Malgrat em servirà per a un altre tren, més endavant. Em respon com si la seva educació també estigués sotmesa pel patró de la llum: “Si sale de la estación tendrá que comprar otro billete”. Dues dones que xafardegen en la conversa em xiuxiuegen que no me’l cregui, que faci la meva i que després torni i pugi al tren que vulgui. “Que no ho veu que aquí no hi ha barreres?”, em diuen mentre m’assenyalen la sala buida.

Surto al carrer i busco un lloc per dinar. Dino tard, perquè estic sol i no cal fer les coses amb el cap. Entro en un bar en què hi ha una televisió que anuncia sense parar que un individu “amb problemes psiquiàtrics” ha entaforat el seu cotxe contra la seu del PP, a Madrid. “Estaría desesperao”, asseguren els parroquians de la barra, justificant-ne l’acció. Engrapo calmosament un jarret de porc mentre amb un gest involuntari dono la raó als parroquians. El cambrer ens diu a tot “Amén”.

En acabat, passejo. Caldetes se’m presenta com una petrificació, un jaciment antic que ha estat salvaguardat pel viaducte de la carretera, perquè li ha fet de monstruós taüt. Camino per uns carrers que em retornen al Maresme de la meva infantesa, que va santificar Joan Santamaria amb la unció dels noucentistes. Recordo bé el que va escriure: “Aquelles viles que tenen una cara tan blanca i un posat escotorit, i una perenne rialla, i una riera enmig com la ratlla d’una clenxa, i un passeig de llarg a llarg amb unes motes de palmeres, i la silueta d’un tren que tothora va i ve.” Quan la Laura torni hem de venir fins aquí.

Arribo a l’estació per un pendent que finalitza en uns deliciosos graons. Travesso de nou el vestíbul però ignoro l’empleat rabassut. Quan sóc a l’andana deixo escapar un tren. En vindrà un altre. S’ha fet fosc. El llum elèctric, que ha retornat la integritat a tots els objectes que tinc al voltant, em convida a l’observació dels detalls. Em fixo en la simetria de l’edifici de l’estació, que em resulta exquisida; en la reunió de gats, que encara mandregen; en els rètols, en els fanals… Complets, però no més vius. I per damunt nostre, el taulell del viaducte es descobreix com un colomar gegantí en el qual nien centenars de coloms, les defecacions dels quals, dipositades sobre el fil de contacte, regularment (com fa el sol de les tardes d’hivern amb tot el que conté aquesta estació) els pantògrafs arranen.

El mòbil vibra a la butxaca: és la Laura! Des de Nova York m’envia una fotografia i un missatge: “He agafat un tren per Oyster Bay, per anar a casa de la Rosa i en Jack. T’hauria caigut la bava amb les voltes dels Guastavino a la Grand Central. No em moc de la vora de la porta del vagó, perquè no sé ben bé on he de baixar. Semblo una babaua, tota tibada, agafada al passamà. Però t’estimo igual!”

Plou molt. Em guareixo de la pluja sota el paraigua; em recolzo en la balustrada que emmarca la boca d’entrada a l’estació dels ferrocates, al davant del Zuric. Mato el temps d’espera amb la mirada. En aquest punt de Barcelona tot circula: els cotxes, la gent i l’aigua. Només baden els que seuen a les taules del bar, protegits pel tendal, que degota pel llavi inferior i fa un petit bassal.

La Laura puja apressada les escales de l’estació. “Què fas aquí badant?”, m’etziba mentre s’afanya a fer-se un lloc sota el paraigua. Li responc el que és obvi: que l’esperava. “Saps, Carles, que així que hem sortit de Terrassa m’he ben adormit? Si no és perquè la línia s’acabava aquí encara hauries hagut de venir-me a buscar vés a saber on. Quan plou, amb tren, em ve tant de gust dormir!”.

No sé com la Laura pot adormir-se en un vagó de tren. Encara menys en dies com avui, en què la pluja resumeix el paisatge en taques fugisseres i els objectes en ratlles de colors esmorteïts. A mi em sembla que amb la pluja el món guanya interès… “Sí, sí, ja sé que tu no comprens com em puc haver dormit al tren”, m’ha dit llegint-me el pensament. I mofeta, quan hem iniciat el pas, ha afegit: “Per això no em faràs un petó?”.

Caminem. El paviment mullat reflecteix difusament unes façanes, les ombres de la gent i els llums de color de les botigues, que s’escampen llefiscosos. Els cops de colze dels vianants ens recorden que la sordidesa urbana resisteix tots els temporals que vulguin assetjar-la. Ben agafats del meu petit paraigua, escolto el que em diu, que ha hagut de canviar-se la guàrdia amb la seva companya Mercè, per la qual cosa he d’oblidar-me del viatge a Montpeller per comprar llibres. Travessem el pati de la Facultat d’Història de la UB (“T’has fixat que malament que envelleix aquest edifici?… Recorda que pel setembre ella me la va canviar a mi quan vas voler anar a Londres a veure el Turner”). Entrem al CCCB, per veure l’exposició del fotògraf Antoni Arissa, el nostre objectiu.

Ens refem en l’aire sec i càlid de l’edifici. El pictorialisme de les primeres fotografies d’Arissa ens produeix un efecte enlluernador. A la Laura els paisatges li recorden Vayreda; uns retrats infantils, a Ramon Casas. Fins i tot, una imatge de mar, potser per la línia de l’horitzó —em diu— a Modest Urgell. “Saps com li deien a Modest Urgell?: Lo de sempre, perquè a la gent tots els seus quadres els semblaven el mateix”. Li he preguntat si les escenes d’aquest primer grup de fotografies no li semblaven, també, totes iguals. “Potser sí, una mica, però no en faria cap retret, d’això, perquè em sembla que ha de voler dir alguna cosa. No sé… la placidesa que transmeten em parla més aviat d’una absència, no trobes? Tota aquesta beatitud m’ha fet pensar en la violència dels anys en què es van fer les fotos, en què als carrers de Barcelona els empresaris i els obrers es mataven a trets”.

He deixat enrere la meva companya, quan ja comparava unes altres imatges amb les d’Aleksandr Rodxenko. Sempre que puc faig el mateix: faig veure que vaig més de pressa per allunyar-me d’ella, però ho faig per admirar-la, perquè m’agrada veure-la mirar. Per exemple, ara, què fa? Ha tret el seu petit bloc de la bossa i pren unes notes. I amb el mòbil fa una foto. “Si us plau, si us plau, no es poden fer fotografies!”, se sent cridar una vigilant.

Em fascinen la seva mirada viva i els seus ulls encesos, com els té ara, que els veig perquè em mira des de l’altra banda de la sala, per fer-se perdonar de la murriada. Però deixo de prestar-los atenció perquè m’he quedat atrapat al davant d’una fotografia. Són uns isoladors de porcellana, sense fils, quatre vies del ferrocarril, uns tinglados i, sobretot, una Milsiscentes de MZA. No he pogut evitar de caure en un parany que no m’esperava: una senzilla fotografia de trens.

La Laura ha vingut cap a mi. “Què hi veus?”, m’ha preguntat clavant-me els seus ulls encara encesos. Se m’ha fet impossible donar-li una resposta. Tot el que hi havia en la imatge era banal: la locomotora, les vies, els isoladors, els tinglados. Res no em parlava clarament… però no podia deslliurar-me de la composició de la imatge. No he volgut que s’adonés que rumiava sense sort i, per amagar el meu desconcert, li he demanat absurdament: “No, tu… digues, fixa-t’hi: hi ha un tren, què no et fa venir son?”. “És clar que no, no siguis burro, —ha respost més llesta que jo— que no veus que no hi plou?”

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder màxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les escales, els braços, les baranes, el tendatge… Amb les estores que cobrien llur baranam i llurs bosses, s’hi hauria pogut vestir el pis d’una casa. Amb la roba de la vela gairebé s’haguera pogut cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts, camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les quals havien de contendre, o bé muls d’ossada gegantina i tendons de ferro, de color grisa o burella, peluts i de flancs tan amples que els esquiladors no sabien tondre’ls sense donar-se manyes d’arquitecte, i, a bec de tisora, els ornaven amb gregues i relleus dignes d’un edifici. Ara poseu, l’una darrera l’altra, set o vuit d’aquelles màquines de sang, i mireu si no en resulta un tren tant o més formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Els carreters se’n sentien orgullosos, i gallejaven:

– El ferrocarril… Bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa no us diré que no us pugui convenir, però si no us ve d’una setmana o dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i, si no en teniu prou d’un, podeu posar-n’hi dos o tres… o cinquanta. Feu-me una carretera d’aquí a la lluna, doneu-me temps i paciència, i amb les meves bèsties us portaré la lluna a la Plaça del Vi. El carril és un presoner de naixença. Poden allargar-li tant com vulguin la cadena, mes ella ha d’anar sempre lligat de potes. El carro, en canvi, és lliure com el vent de Déu, va per onsevulla, es fica pels carrers de la ciutat, s’atura davant de casa vostra, entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de carregar-lo més que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca, a la Meca o a la Vall d’Andorra? Està bé; doncs fins que arribeu a la Ceca, a la Meca o a la Vall d’Andorra no haureu de tocar res; i allí ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a casa seva, a la fàbrica, a peu d’obra. No és bonic això?

I ara mireu amb el tren de foc… a veure si us surten tan nets els comptes. Ell no vindrà pas a casa vostra. Ja teniu que, de carro, no us en podeu passar. Apa, doncs, vinguin homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a l’estació i… la feina d’en Jafà… homes alà i càrrega en terra altra vegada. I un cop en terra, ella, la càrrega, no es mou pas, és precís que els macips del carril l’agafin i la pugin al vagó. I ve que després de totes aquestes endergues la màquina de foc se us l’emporta… però de quina manera, sants de la Glòria! A l’esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningú pari ment en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o s’esclafa allò. Feu-vos compte que el tren és un animal que marxa sempre esquivat. I ara vull que o enfonsi cap pont, ni descarrili, ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la vostra càrrega, més o menys sencera, arribi a l’estació que havíeu triada com a més avinent. Avinent, oi? Per més que ho sigui, certament no hi viurà pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja tornem, doncs, a ésser-hi: vinga un altre carro, vinguin homes, vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar. No n’hi ha poc, de tripijoc… ui, ui, ui! I tot es masega, i tot s’embruta, i tot es malmet. I ara, ¿que som ximples? Desenganyeu-vos, no hi ha res com un carro ben menat i amb bèsties fidels. Ell va a poc a poc, però al·leluia!… allò és seny, allò és mirament. Podeu viure descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreçades com a la vostra calaixera. No en val pocs, de diners, això. I ca!… mentre el comerç sàpiga treure comptes, el tren no ens farà cap mal. Ja pot xiular tant com vulgui, me’n ric pla jo. Que tal volta matarà diligències… pse!… no diré que no; però els carros… mai!

Joaquim Ruyra (1858-1939), La Parada [1919]. Barcelona: La Selecta, 1947 , p. 128-130 (El primer llustre d’amor)

“Está usted de paso?”, va preguntar-me la cambrera, mentre li abonava els set euros del dinar. Com que m’ho preguntava, li vaig dir que passava pel seu poble perquè m’interessava la línia del ferrocarril. Sí, estava de pas com els trens, que entre Calatayud i Ricla fan la goma al riu Jalón.

De fet, va semblar-me que no hi havia res que no estigués de pas en aquell paratge. L’aigua del riu era la primera que en fugia, però també les muntanyes, que rodolaven a la desbandada des de la Meseta a la vall de l’Ebre, desitjoses de perseguir els trens que les traspassaven, semblantment com traspassaria la pell l’agulla d’un cirurgià que, maldestre, hagués errat els punts de la sutura fins a fer brollar la sang.

El bar en què havia dinat com si fos un més (havia demanat lo que coman esos de ahí, que eren els del poble de tota la vida) semblava tan provisional com el grup d’ancians que l’ocupaven per jugar a cartes, tossudament concentrats en els triunfos de la baralla per no perdre l’oportunitat de guanyar la partida que els donaria dret a acompanyar l’aigua del riu, les muntanyes i els trens, ben lluny.

Des de la finestra de casa també veig passar els trens. Entre ells i jo hi ha un riu i, més enllà, uns turons. El meu és un paisatge desbastat per l’ús que n’han fet els homes, estassat per una ingent aportació de sediments de tota mena que, quan els miro, em mostren la seva cara més balba.  Els trens el travessen amunt i avall, però ignoren la presència del riu i dels turons, que són més enllà del canyer que creix a la vora de la via i els empresona la mirada.

Però a tocar del Jalón, enmig del paratge aspre, de terra en carn viva i pedres amb els cantells aguts de voler-se fer un lloc, les unes a frec de les altres, perquè creuen que els ha arribat el moment d’anar passant avall, em va semblar que les coses anaven d’una altra manera. Aquí, per evitar el vertigen la vista del viatger s’ha d’enfilar per força al cel, que és l’únic element provist de contingència. Sinó és que l’ha perduda abans en la negra nit dels túnels, que el tren travessa una vegada i una altra.

Vaig pensar això des d’un estavellador estant. Quan el vaig veure no vaig poder evitar d’enfilar-m’hi i avançar pel camí que havia estat construït per arribar a l’abisme. Tenia el seu extrem tallat pel riu i enfrontat a la gran massa de roques de color de cendra. Prenia, per la seva situació enmig d’aquell congost de natura esvalotada, dimensions de metàfora bíblica, com si fos un advertiment dels homes que el van construir perquè entengués que, en la vida, tot és en va i afany inútil i que no hi ha cap altra opció que jugar-se-la, com se la jugaven els vells en una partida de cartes al bar provisional, per guanyar-se el torn de marxar riu avall i donar la raó a les muntanyes, que s’obstinen a rodolar com l’aigua pel pendent. Malgrat que ferrocarril fos allà per suturar-les.

I vaig agrair la franquesa de la cambrera que m’havia recordat, després de cobrar-me el dinar, que sempre, sempre, estaré de pas.

A la Bea

Un gos que corria al costat del nostre tren semblava que havia de perdre la cua entre les potes. La persecució desigual atorgava a l’animal un aspecte estrafolari, i em distreia del pensament que tenia al cap, la visita que havia de fer a casa d’uns amics, que m’havien convidat a berenar.  Les mans se’m passejaven per la capsa que duia, un regal per als seus dos fills: els portava uns vagons de tren en miniatura.

Quan gairebé havia perdut de vista el gos que ens perseguia, del fons del vagó, va aparèixer un home que, després de posar la mà al sarró, va treure uns paquets de mocadors de paper, que va repartir entre els viatgers. Al damunt hi va afegir una nota. Immediatament que li va deixar el paquet, una nena va preguntar a la seva mare què feia l’home i, impacient, va prendre el paperet i el va començar a llegir en veu alta com si fos a l’escola i respongués una ordre de la mestra: “Es triste pedir, pero más triste es robar…”. Va semblar-me que sabia llegir més que no pas comprendre, perquè va haver de preguntar pel significat del missatge. La mare li ho va explicar vagament i la va voler dissuadir de l’almoina amb excuses, però la nena no va afluixar fins que va aconseguir que li deixés el moneder. “Donar-li la voluntat és donar-li el que jo vulgui?”, va preguntar. Nerviosa, la mare li va respondre que la voluntat volia dir donar “només uns cèntims”. La nena va prendre un parell de monedes, de les més petites, i les va donar al captaire que se la va mirar atònit, i va marxar. Llavors, la nena va exclamar: “pobre home, dos fills i sense feina!”

Com són els nens! La infantesa va tenir per a mi, en aquells moments, el color de les notes musicals. Em posava en la pell del nen obsequiat amb un vagó de joguina, i hi sumava la nena del tren, i em revenien els primers arpegis de la Rondeña d’Albéniz com un rierol de notes juganeres, transparents i pures, mòbils i permanents. Sinceres, com els nens.

Enterbolit per la música imaginada, recordava que no era la primera vegada que regalava vagonets de tren als fills dels amics i sempre, sempre, havia reconegut en els infants el gest del desconcert. En rebre el regal, les criatures, no sabien què fer-ne, del vagonet, perquè no tenien vies, ni locomotores, ni estacions. Els pares, quan veien els delicats detalls de l’objecte que els havia dut, corrien a treure’ls-hi de les mans, per preservar-lo de qualsevol sacsejada intempestiva, davant meu. Semblava que, com a mínim, la joguina havia d’arribar sencera fins al moment en què jo sortís per la porta, acabada la visita.

Durant la tarda tot va anar com sabia que aniria: les cares de sorpresa, els vagonets separats ben aviat dels seus legítims possessors i desats, dissimulats en l’ampit d’una finestra, fora del seu abast… Les galetes i el cafè, per cert, boníssims. La conversa, sempre profitosa.

El tren de tornada anava gairebé buit. Vaig trobar a faltar tot el que m’havia entretingut a l’anada. Vaig buscar en els detalls, vaig fixar-me en les cares de la gent i no hi vaig veure cap nen, que m’animés amb la seva deliciosa espontaneïtat. També vaig mirar per la finestra, per si cap gos volia perseguir-nos, però fora era fosc i ens ignoraven. Va passar una bona estona en què ni tan sols vaig saber entretenir-me amb cap nota musical.

Com podia haver pensat que els nens d’avui es divertirien, amb els vagonets?

El tren, de vegades, pot ser tan ensopit!