Makinoblog

Qualsevol amb una mica de traça és capaç de construir-se una càmara pinhole amb una caixa de sabates, per exemple.

Per als que no sàpiguen, no puguin o no vulguin fer-s’ho ells mateixos, Ilford comercialitzarà aviat (la web diu que el desembre)  la Harman Titan. Harman és la marca dels productes destinats a aquesta modalitat fotogràfica de resultats sorprenents. El paper Harman, ortocromàtic (no sensible al vermell) proporciona un positiu directe i el seu processat és igual al d’un paper b/n tradicional (revelador positiu, bany d’atur, fixador i rentat). N’hi ha amb suport de fibra (fb), que requereix un rentat a consciència i plastificat (rc, resin coated) que és molt més ràpid de tractar. El format és de 9×12 cm (4×5 polzades) i evidentment només hi ha un original. A més a més, la exposició és crítica ja que el contrast és molt alt i és fàcil quedar-se curt o passar-se. També hi ha a la venda un kit amb un calculador d’exposició, la càmara angular i un paquet de película i un de paper Harman positiu directe. El problema és que només es pot comprar directament a la web d’Ilford i de moment no sembla que hi hagi gaire stock.

Aqui podeu veure alguns resultats, impressionants.

Una funda amb filtres òptics per a iPHONE 4

Un 25 mm f1.4 Canon (equival a un 50mm )

En un món tan canviant com és el del segle XXI, establir un estàndard tecnològic constitueix un repte difícil, sovint quimèric, ja que el mercat és el mercat i cada fabricant intenta establir-ne un de propi que esclafi comercialment els altres. Exemples en trobem en tots els camps de la indústria i, evidentment, la fotografia no n’és una excepció però, des de sempre, els usuaris han volgut poder fer compatibles els accessoris i aparells de marques diferents mitjançant l’ús d’adaptadors de tota mena. El que no es podien ni imaginar els creadors de la montura Micro Quatre Terços (M4/3) és que, gràcies a aquesta, les velles òptiques de cinema de 16 mm cobrarien vida un altre cop i apareixeria un nou mercat (ebay, és clar) on les cotitzacions dels mencionats objectius es dispararien fins a exorbitants quantitats (1.000 dòlars per a un zoom, per exemple). El cas és que el fenòmen ha aparegut i ja hi ha diversos adaptadors de montura bolex (també ho podeu trobar per c-mount o tv-mount) per a aquesta classe d’objectius. Cal aclarir que es perd l’enfoc automàtic, la medició a plena obertura i altres automatismes. També es pot apreciar un lleuger vinyetejat a les cantonades de la imatge, ja que el fotograma de 16 més petit que el sensor m4/3. Per altra banda, és remarcable la qualitat i sobre tot, la lluminositat, que en molts casos arriba a f2 o inclús a f0,95!. Unes obertures ara per ara inabastables per la majoria d’usuaris, inclús per a molts professionals. Deixo uns quants enllaços i imatges de les diferents combinacions que corren per la xarxa.

Proves de diferents objectius de 16 mm en una Panasonic G1

Post sobre adaptadors per a aquest tipus d’òptiques

Pel que es diu a la xarxa, sembla que falten pocs dies per que Samsung anuncïi la sortida al mercat del primer model del seu nou sistema NX. Per als qui no n’estiguin al corrent, es tracta de la combinació d’un sensor APS-C en un cos de dimensions semblants a una compacta grossa. Visor electrònic (d’alta definició), és clar, ja que s’ha eliminat la caixa del mirall rèflex, 14 megapíxels, enfoc automàtic per contrast (la detecció de fase només és viable en les rèflex autèntiques) i gravació de vídeo HD son els seus trets característics. També duu estabilitzador mecànic i el tradicional sistema de neteja per “ultrasons”. Amb aquest model, Samsung vol plantar cara al sistema micro 4/3, és evident. La muntura és compatible amb la Pentax K amb adaptador i, a part de l’HDMI i l’USB incorpora Wi-Fi, Bluetooth i una pantalla OLED. Una excepcional col·lecció de característiques tècniques i, per altra banda, una altra oportunitat perduda per establir un estàndard multimarca en no voler afegir-se al M4/3. Llàstima.

Als enginyers de Ricoh caldria atorgar-los, com a mínim un premi al disseny innovador. Són coneguts els problemes que ha patit Leica en fer funcionar més o menys correctament una àmplia gamma d’òptiques de focals diferents sobre un mateix sensor. Amb diferents tipus de microlents repartides sobre cada fototransistor i una mica de software han aconseguit bons resultats. Faltaria comprovar què passa amb focals extremes en termes de vinyetejat i distorsions cromàtiques. El sistema GXR, en canvi, proposa una altra solució per compatibilitzar objectius i sensors: fer-ne un conjunt, una sola peça intercanviable. Quan canvies d’objectiu també canvies de sensor amb la qual cosa el rendiment d’un i altre estarà sempre optimitzat. El principal problema podria ser el preu, ja que cada òptica obliga a pagar també un sensor, però per altra banda, en tractar-se d’un sistema complet s’evita completament el problema de la neteja del sensor. En tot cas, això demostra que encara hi ha molt de camí per recòrrer en el camp de la fotografia digital i que no tot està, ni de bon tros, inventat.

Així es podria anomenar la principal característica de la nova D3S. 100.000 ISO. O sigui, 5 passos de diafragma més que ISO 3.200. Sembla impossible, però és veritat. La propaganda del fabricant aclareix que aquests nivells tan baixos d’il·luminació no permeten a una persona veure-hi amb claredat. Però a aquesta càmera, sí.
Semblava que després de la EOS 5D Mark II hi hauria barreres difícils de superar (sensibilitat i soroll) en un espai de temps curt, però sembla que no és així. Un sensor full frame de 12 megapíxels genera imatges de 16 bits per color amb un retard de 0,04 segons des que es prem  el disparador. Autofocus amb 51 punts d’enfoc, mode silenciós, video HD i 9 fotogrames per segon en full frame (i 11 en APS -C) fan d’aquest maquinorro l’objecte de desig de qualsevol fotoperiodista que no s’hagi passat a Canon. Com deia aquella, en dues paraules: IM-PRESSIONANT.

Ja fa alguns dies que es va presentar la nova Leica M9. La tecnologia va canviant però la mítica marca es manté fidel a una manera d’entendre la fotografia molt tradicional. Controls manuals i mecànics, de botonets, els imprescindibles i no gaire res que pugui distreure d’allò que és important . Telèmetre de doble imatge i, atenció, sensor FF (24×36 mm) amb la qual cosa el factor de multiplicació és 1. S’ha acabat allò de gastar-se els quartos en un 17 per acabar obtenint un 28 de menys qualitat. En definitiva, retorn al bon camí després de la experiència -fracassada, crec jo – de la M8. Per als que pugui interessar, cal dir que ara poden trobar M8’s de segona mà a partir de 1.200 euros (comprant a Estats Units i amb l’euro a 1,4 dòlars).

Ja fa força anys que van començar a sorgir els llocs web dedicats a la rumorologia tecnològica. N’hi ha per tots els gustos i marques. Com que la gadgetomania s’ha estès per tot el món desenvolupat, els malalts d’aquesta febre no paren d’elocubrar sobre tal o qual prototip que sortirà ben aviat. Tot això més val no agafar-s’ho massa seriosament, però de vegades paga la pena veure els muntatges de Photoshop o renders 3d que hi apareixen per tal de simular el nou model de la prestigiosa marca X. Aqui, per exemple hi podem trobar el nou model que Panasonic està a punt de treure al mercat. El títol mateix ja qüestiona la veracitat de la notícia, però el fet de sembrar el dubte hi afegeix una aura de misteri que la fa més atractiva. I els dissenys que s’hi veuen podrien competir perfectament -si fóssin tècnicament i econòmicament possibles, és clar-  amb els de les millors marques. Aqui deixo una quants enllaços dignes de visitar: Panasonic-Olympus, Nikon, Canon, Leica, photorumors.com, photographybay.com.

Bé, potser hauriem de dir que és allà, perquè l’importador, Omega SL és de Madrid. En tot cas ja no cal encarregar-lo a Bielorrússia ni al Canadà com fins ara.  I en fan pagar a la vora de 350 euros, que no està gens malament si tenim en compte que inclou el transport en 24-48 hores. També han convocat un concurs, “PELENGMANÍA 2009” dotat amb 600 euros per a imatges preses amb aquest vidre tan divertit. El que no està massa clar és si paga la pena estalviar-se 250 euros, que és la diferència respecte un 8 mm d’una marca consolidada (Canon, Olympus), per obtenir una qualitat inferior. El que si paga la pena és la petita galeria que ha penjat aquesta gent.

Phase One anuncia el primer xassís digital de format complet per a càmeres 645. Segons diuen , el sensor duu un firmware Sensor + actualitzable que permet prolongar la seva vida útil, ja que en el futur permetrà, per exemple, obtenir més velocitat. No és estrany que incorpori aquesta característica, ja que tractant-se d’un captador de 53.9mm x 40.4mm, 60 megapíxels de resolució (8.984 x 6.732 píxels i arxius de 180 Mb en RGB a 8 bits), 12 diafragmes de gamma dinàmica i un preu de quasi 32.000 euros, els qui el comprin hauran de tenir molt present els costos d’amortització. Això sí podran gaudir d’un factor de multiplicació 1x.