Itinerari erràtic

Ara que és a punt d’arribar la meva segona filla -de fet, tant aquesta com l’altra són de la meva dona, la senyora que m’acompanya i que viu amb mi-, he estat exiliat al primer pis de casa meva, que sort que és gran. Això ha volgut dir que he hagut de fer neteja dels últims 25 anys de la meua existència perquè tot m’hi cabés.
I un dels elements més importants que m’acompanyen a la vida i de què també he hagut de fer neteja i triar són els llibres. El fet de traslladar-los i haver-los de col·locar en un nou espai ha fet que els ordenés per ordre alfabètic -fins ara hi regnava el caos, que és el que més m’agrada i on em trobo més bé-, com a les biblioteques, primer amb piles a terra i després col·locant-los a les lleixes. I m’ha fet adonar de quines són les lletres inicials dels autors que tinc més llibres.
És molt curiós, però els que abunden més són sobretot els autors el cognom dels quals comença amb ‘s’, ‘p’, ‘g’, ‘r’, ‘b’ i ‘c’. Segur que algun bruixot o bruixota, un guru d’aquests que abunden tant avui dia hi trobaria una bona explicació.

“No dramatitzem que és indecorós.” Aquestes paraules que va escriure l’escriptor de Quart Miquel Pairolí arran de la imminència de la seva pròpia mort aquest mes de juliol, trist i rúfol, m’han tornat a fer presents unes de molt semblants que em va dir la meua mare, Elvira Ribot i López, poc abans de la seva, de mort –l’últim dia del setembre plujós ja farà 18 anys–, quan ja sabia que la malaltia, el mal lleig, la corcava de manera definitiva i irremeiable per dins: “No en fem un drama, del que no ho és.” Una sentència que m’ha acompanyat i m’acompanya sovint. Sempre he admirat en la meua mare la serenor i la resignació amb què va afrontar el seu tràgic destí final, sense cap queixa, sense cap retret, igual que Miquel Pairolí. Bones persones, fetes d’una altra pasta, d’una mena que venero amb devoció de per vida. Fa uns mesos em vaig entrevistar amb una amiga i companya infermera seua des de l’època en què l’ambulatori, després CAP, estava situat al carrer Sant Llorenç, de Sant Feliu de Guíxols, on va treballar durant més de 40 anys. Quants records.
Molts han estat els elogis en la mort de Miquel Pairolí a la persona i l’escriptor. Xevi Planas esmentava aquelles seves paraules i encara: “Lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit una gran part del que vivim.” El que passa és que no l’hi fem gens de cas. Com ha dit Xavier Castillón, “una mort anunciada, però no per això menys trista”. En la nota necrològica d’El Punt la seva germana Fina, de L’enigma, de Pairolí, citava: “És com si la vida que es va escolant i la mort que ens atrapa perdessin el dramatisme, la transcendència i la tristesa”. Proverbial.
Sí, massa aviat va morir l’Elvira i massa aviat ha mort Miquel Pairolí, com tants d’altres. Vull recordar les últimes paraules de l’escriptor d’adéu en un text que va deixar escrit per a les seues exèquies, en què agraeix tot el que havia viscut i acaba dient: “Quan s’acosta la fi, el record s’expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.”
Octubre, la darrera obra de Miquel Pairolí és un llibre extraordinari, sensacional, meravellós, ple de matisos, impregnat de vida i mort, la “fluència infinita”. L’escriptor hi remarca un altre dietari, En aquesta part del món, de Guillem Simó, “l’obra més notable que ha donat la literatura catalana en la primera dècada del segle”, a parer seu, en què l’autor mallorquí escrivia: “El moment de l’agonia de la mare és l’instant menys retòric de l’existència, però fins i tot aleshores predominen en l’individu els sentiments egoistes i no la compassió. El fill pensa que se’n va l’única persona que l’ha estimat en aquest món, sense condicions, absolutament.”“La mort de la mare, encara no fa dos mesos. És indescriptible l’opacitat que aquest esdeveniment ha donat a la meva existència.”
I també parla del desésser: “Deixar de ser, cessar d’existir. Abandonar el ser.” Hi afegeix. “És això possible o solament abandonem, amb la mort, la consciència i el jo vinculats a un cos? Tal vegada l’acte de desésser no sigui absolut pel que fa a la matèria, que és una transformació pel que a la matèria, que és en transformació contínua, però sí que ho és pel que fa a la persona.” Finalment: “Perdent la vida, a la manera humana, ho perdem tot. Fem el cor fort i no ens enganyem, per més que sigui una perspectiva abismal. Acceptem-ho. Aquest és el gran repte, la mesura d’una maduresa que no assolirem fins que no gosem prescindir d’il•lusions de vida eterna i acceptar que el futur és el no res.”
Gràcies Miquel. Gràcies mama.

Les Ganxoneries són uns contes humorístics ganxons que va començar a publicar l’any 1925 Manel Sala, Manel de l’Horta, editats per la impremta d’Octavi Viader, de Sant Feliu de Guíxols. Diu el nostre admirat Gaziel: “Ganxó i Ganxona són els apel•latius que […] solen donar als fills de Sant Feliu de Guíxols, pel fet d’atribuir-se’ls, com els mateixos mots indiquen, una força encisadora personal”. No deixa de ser el motiu, el renom, el sobrenom de la gent del meu poble; ai, perdó, ciutat. I a partir d’aquí van sortir les anomenades Ganxoneries, són un els contes humorístics ganxons que Manel Sala, Manel de l’Horta, va recollir i més tard ha estat reeditat per l’Editorial Rourich.
Avui dia, a més de contes humorístics, inclouen també facècies, històries de per riure, el parlar boig de la gent de Sant Feliu.
És habitual sentir que els habitants de Sant Feliu de Guíxols s’anomenin ganxons. Un fet més que curiós ja que el gentilici natural és guixolencs ja que als de Palafrugell no se’ls anomena els Peixfregit o els de Sant Feliu de Pallerols els Pescalluna. Un motiu sol ser despectiu, però ganxó es veu que no, ans tot el contrari. Però no entrarem en aquesta bizantina discussió. Ganxons és el motiu, el renom, el sobrenom. S’ho anomenen ells mateixos amb el pretext, l’excusa que “els ganxons enganxen”. Ens ho creurem per si de cas.
Ara assistim a un nou recull de Ganxoneries que admirem i elogiem perquè són d’aquelles coses que es van perden amb el temps. Una iniciativa de gent diversa de la ciutat que fins i tot ha rodat un curtmetratge: La mesquita d’en Salvi. Una pel•lícula realitzada, produïda i interpretada per ganxons. Tot fet a casa i que podeu veure al web de Ràdio Sant Feliu: www.rsf.fm
La meva pregunta és: tot els ganxons són guixolencs o tots els guixolencs són ganxons?

L’escriptor Josep Sabater presenta dimarts 14 de juny el seu llibre “Relats dia-bolics”. Sense accent, per cert, perquè fa referència als embolics, a qui embolica la troca, com fa el narrador d’aquests contes.
Jo mateix, mal m’està dir-ho, l’acompanyaré en aquest acte, que tindrà lloc a la sala d’actes de la Biblioteca Octavi Viader i Margarit a les 8 de la tarda.
Josep Sabater ens apropa, amb aquest recull de relats, al seu particular univers d’històries aparentment absurdes i còmiques que, tanmateix, traspuen profunds missatges sempre en consonància amb les particularitats sociopolítiques de la nostra actualitat.
Sabater utilitza les eines que millor sap fer servir: la ironia, el sarcasme, el sentit de l’humor, la crítica punyent per desenvolupar una sèrie de contes amb un marcat to d’inconformisme envers la societat en què vivim.
L’autor fa poc temps que s’ha establert a Sant Feliu de Guíxols. Va néixer a Sabadell i viu, de moment, a cavall entre Catalunya i Canadà, on es va autoexiliar i fa d’ambaixador de les lletres catalanes i va fundar el centre català El Gresol.
Ha escrit els poemaris “Provances d’esper”, “Respir”, “Rastres d’un poeta sense terra”, publicat a l’editorial gironina Llibres del Segle, “Vol de dol”, “Brots de mots” i “Entre pols”, publicat per Ediciones Oblicuas, igual que els contes de “Relats parabòlics” i aquests de “Relats dia-bolics”. També en anglès ha publicat el llibre de poemes “All for the best”.

Es deia Jaume Provensal. Aquest nom potser no dirà res a la gran majoria de públic lector. Encara menys quan han passat tants anys després de la publicació de les populars novel·les populars. Però totes les generacions que ens vam iniciar en la lectura amb aquestes petites obres mestres, entre d’altres, li devem molt. Recordo que jo les llegia a la rebotiga de la llibreria d’estiu de Can Llopart, a Sant Feliu de Guíxols, d’amagat, perquè la meva feina era vigilar les postals de defora i veure passar el temps en el rellotge de Can Camarfi. Era una època, als anys vuitanta, que a províncies (ara a comarques) –als Guíxols encara es vivia força bé de les restes del boom del turisme– arribaven encara poques coses en català i les novel·les populars i els llibres de ciència ficció de butxaca en castellà era el que es trobava més bé. I era de més fàcil consum. La literatura popular és una de les grans oblidades, però és un gènere molt digne i digne d’estudi i valoració. De fet, ja hi ha qui ho fa a l’ombra.
Provensal va ser un gran il·lustrador, amb una àmplia obra com a portadista de novel·les i com a pintor i retratista. És l’autor de més de 5.000 portades de col·leccions populars de novel·les de l’Editorial Bruguera com ara El pirata negro, Corín Tellado, Marcial Lafuente Estefanía, El halcón, El galante aventurero, Audax, Iris, Servicio secreto i El Cruzado, un referent dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, corresponents a múltiples col·leccions que van aparèixer a l’Estat i a l’Amèrica Llatina. Però no només de la factoria Bruguera. També va ser portadista d’altres col·leccions de novel·la popular, com ara El átomo mortal, d’Editorial Baguña Hermanos; Guante Blanco, d’Editorial Lester, i El poder tenebroso, d’Editorial Mateu.
El figuerenc Joan Manuel Soldevilla, professor, estudiós de la literatura popular i admirador de l’obra de Jaume Provensal, explica que “Pedro Víctor Debrigode, un excel·lent novel·lista que signava com Arnaldo Visconti o Peter Debry, va tenir la sort de tenir Provensal com a il·lustrador de moltes de les seves col·leccions. Per això, reivindicar Debrigode significa descobrir les magnífiques portades de Provensal”.
El mateix Pedro Víctor Debrigode en destacava: “El responsable de totes les imatges d’El galante aventurero va ser el gran Jaume Provensal […] Si els autors de la novel·la popular han estat silenciats per la historiografia cultural oficial, l’oblit, menyspreu i ignorància respecte als i·llustradors ha estat –i continua sent– escandalós. Noms com ara Bocquet, Freixas, Batet, Longarón, Mestres, Lozano Olivares, Bosch Penalva o el nostre admirat Provensal queden en l’oblit i només els recorden els nostàlgics, erudits i gent sàvia com és el conductor del bloc Pulpnivoria, un excepcional portal que dedica gairebé tots els seus esforços a recollir i projectar aquest patrimoni cultural”.
Gràcies al factòtum guixolenc, ganxó, Josep Andújar, Sé, promotor cultural, periodista, cantautor i recuperador de la memòria local, el monestir de Sant Feliu de Guíxols va muntar una exposició d’homenatge de l’11 d’agost al 23 de setembre del 1998. De fet, Jaume Provensal és un més de la gran tradició de pintors, dibuixants, cartellistes i caricaturistes que ha produït Sant Feliu de Guíxols entre els quals destaquen el mateix Provensal, Pito Albertí, Narmas, Josep Amat, Ponsjoan, Soler Tobella, Narmas, Toni Ferrer, Quimenta i Carles Piqueras, entre d’altres.
Jaume Provensal Baus va néixer a Santa Cristina d’Aro el 24 de novembre de 1916, va viure a Sant Feliu de Guíxols i va morir a Palamós el 6 de gener de 2002, on va regentar una botiga de bosses de mà fins que es va jubilar. “A mitjan anys seixanta, Provensal va tancar la seva etapa professional com a il·lustrador, la qual cosa va suposar que va deixar gairebé tota la feina feta tot i que no va parar de fer, sobretot, retrats de la família i dels amics d’una manera totalment altruista”, explica Sé.

La contracultura. La protesta. La revolta. La revolució. Camus. “We don’t need no education / We don’t need no thought control (…) / All in all it’s just another brick in the wall.” Utopia. Moviment alternatiu. L’anar a la contra. L’humor. El joc. El sarcasme. L’esperança. La integritat. Aquests són els meus referents, o m’agrada dir que ho són, els dels anys 70, hereus dels 60. Un món que estava en desaparició en el moment en què el van viure els poetes i amics que es van aplegar als Guíxols i van voler retre homenatge al desaparegut de manera prematura Genís Cano a la Casa Irla el 9 d’abril passat, un vespre memorable als Guíxols. Enric Casasses, David Castillo, Narcís Comadira, Ferran Aisa, Joan Vinuesa i Anxo Rabuñal; referents ineludibles del panorama actual de la literatura catalana i gallec l’últim. Aquest homenatge em va permetre recuperar aquell món. Sense ser-hi presents també van participar Ester Xargay, Carles Hac Mor i Raimond Chaves, i també es va recordar Jordi Pope.

Un acte reivindicatiu muntat pels Nuboläris, amb Carles Lapuente i Xavi Lloses dirigint, recitant i musicant poemes de Genís Cano i del primer, i amb Àlex Pallí, Nei Albertí i Pablo Rey, entre d’altres, també a l’organització, en què va ser-hi present la seva companya, Isabel Chavarria. Va ser una trobada d’amics que va omplir la Casa Irla. Lectura de poemes, recordatoris, cartes, recança per l’amic perdut, reflectint el dolor de la pèrdua. Com la poesia que li va dedicar Joan Vinuesa quan va morir: La cultura catalana (a Genís Cano, in memoria). “La cultura catalana es pensa a si mateixa / com quelcom similar a un partit.” (…) El factor no té nom, / el que sí té és poca vergonya / i quan vol memòria / però sovint s’oblida de la seva cultura / i d’ell mateix també. / I es creu en l’obligació d’anomenar-se / i el que és pitjor, de recomanar-se.”

Genís Cano va ser un d’aquells bitxos raros que apareixen de tant en tant en aquest món. Un ésser diferent. Algú no difícil, impossible de classificar, d’etiquetar, en un món, l’actual, on res no pot sortir del lloc, de l’espai que se li adjudica. Tant de bo n’hi hagués més com ell. La traca final sorpresa després de tota la recitada va ser la cirera del pastís d’un acte trencador.

Genial!

Gràcies Nuboläris!

maria_wallace invitació Dublin[1]

Va ser aquest dimecres, 6 d’abril, a la NUI (National University of Ireland) Maynooth. Maria Wallace, el nom de casada i de ploma de Maria Teresa Mir i Ros, va presentar el seu primer poemari, La segona ombra/Second shadow, publicat en català i anglès per Edicions de L’Albí, al seu Dublín, a l’Irlanda que ha sigut la seva inspiració poètica després de més de 40 anys de viure-hi.

Primer va tenir un contacte amb els alumnes de català de la uinversitat irlandesa i després va tenir lloc la presentació, que va anar a càrrec de l’escriptora Mary O’Donell, autora, entre d’altres, del llibre de poesia El lloc dels Miracles, la novel·la La Llum de Fabricants, la col lecció de contes curts Tempesta sobre Belfast i El Testament Elisi, novel·la aclamada per la crítica.

Com diu Roger Costa-Pau: “Servint-se d’una llengua diàfana, sense estridències, Maria Wallace escriu una poesia directa; una poesia que no busca abstraccions expressament i que relata les coses i explica fets, sensacions, sentiments, idees i, sobretot, paisatges: els interiors i els exteriors. Doncs sí; Maria Wallace desplega constantment en La segona ombra els diversos paisatges que l’han feta dona i que l’han feta poeta; amb el component afegit d’algú que es considera una persona “desplaçada” per circumstàncies de la vida, en aquest anar i venir en el temps entre Catalunya i Irlanda (també Xile, de molt joveneta), i amb la particularitat d’haver sabut crear un diàleg vivíssim entre passat i present i entre realitats diferents en tots els sentits. “Les mans busquen / el que queda del seu món. / Li dono les meves, / deixo que les espremi fort, /que les retorci com parracs vells / que parli a la seva dona, al seu fill, / i ell mateix una criatura, /als seus pares”.

Costa-pau explica que la seva poesia és “Com un mapa d’empremtes. En efecte, La segona ombra podria ben ser l’enfilall d’un camí que ensenya moltes coexistències, un mapa en què es van reubicant lentament al seu lloc les diverses empremtes que un desarrelament inevitable hauria deixat escampades. I si bé és cert que Maria Wallace en algunes composicions del volum podria semblar massa prosaica, massa explícita poèticament parlant, en molts altres poemes se’ns presenta més incisiva i punxant: “Em fa por, el primer pas, / la primera paraula que furiosament / se m’aferra, es nega a recórrer / la llargada del braç, es nega a saltar / de la punta del llapis / a la incertesa del blanc”. O encara: “Sola en aquesta quietud / sóc en un lloc / entre l’abans i el després / escoltant les insinuacions / de fulles paper de pergamí, un silenci / que multiplica paisatges fèrtils”… Ara ja saben que Maria Wallace, o Maria Teresa Mir, ens pertany”.

Edicions de L’Albí és una editorial a l’alça, per parlar en termes econòmics i molt a la page, mediàticament parlant. Situada a Berga (hi deu tenir alguna cosa a veure la Brega de Líbia?) i a la pàtria del gran Ramon Vines, “el savi català” de Gabriel García Márquez, un altre gran oblidat de la cultura oficial. I dic “un altre” perquè L’Albí com a petit editorial que és i que promou autors catalans també és de les grans oblidades en aquest país, que com que s’ha espanyolitzant tant en tots els sentits, s’ha convertit també en un país de pandereta i mocador.
Cal tenir-la en compte, com tantes altres petites editorials que són les que fan gran el món editorial català. Edicions de L’Albí ha passat de publicar 15 llibres anuals a 35 durant el 2010 amb col·leccions noves, i aquest any 2011 celebrarà el seu 25è aniversari.
Són destacables títols com ara la ficció Rius paral·lels, de Jordi Estrada, dedicat a Màrius Torres; A reveure Espanya, de Jordi Cussà, o peces tan desconegudes Fumisme, d’Alphonse Allais. Però també poemaris com Les pluges admirables, d’Antoni Perarnau, i La segona ombra/Second Shadow, de Maria Wallace. Com també Shakespeare a Catalunya, de Ramon Esquerra, o la seva col·lecció de llibres de butxaca, anomenada Expresso, amb La nit de Nadal, de Nikolai Gogol, i Malsons, d’Edgar Allan Poe, entre d’altres.

Visca els llibres i visca les editorials, petites clar. Que a les nostres comarques, on Astèrix i Obèlix es trobarien com a casa seva, estan florint com ara la mimosa o les roselles i els gira-sols a la primavera, que de fet acaba d’arribar.

Edicions de la Ela Geminada és un projecte editorial en llengua catalana, nou, un altre, nascut a Girona a principi del 2011 i que dirigeix l’inefable Oriol Ponsatí-Murlà. Disposa de dues col·leccions: Trivium (ficció) i Quadrivium (no ficció) i té com a principal objectiu la publicació de llibres de fons, tant d’autors catalans com estrangers. Una és literària i l’altra d’assaig filosòfic. Totes dues col·leccions tenen un consell editorial, que integren Blai Gasull, Antoni Martí Monterde i Xavier Pla, i Josep-Maria Terricabras i Joan Vergés, respectivament.

En aquestes comarques la tramuntana, el garbí, el gregal, el xaloc, el mestral i tots els vents haguts i per haver bufen vent en popa -no la proa al vent!- en el món llibresc. I per això ens hem de felicitar, perquè en els darrers anys han proliferat les editorials i això vol dir, si més no, que malgrat la crisi la salut del sector és més o menys bona o tenim una pila d’agosarats, que també podria ser.

I un exemple  és Edicions de la Ela Geminada, d’Oriol Murlà-Ponsatí, que s’estrena amb “Breviari dels polítics”, de Giulio Raimondo Mazzarino, i “Poemes francesos”, de Rainer Maria Rilke, traduïts per Mariàngela Vilallonga. Una edició polida, molt ben feta, amb cura, en què coneixent la bona feina, la professionalitat i l’experiència d’Oriol Ponsatí-Murlà és una garantia d’èxit. Els pròxims títols en perspectiva continuen aquesta línia i són tant o més engrescadors (vegeu l’article d’Eva Vàzquez, impagable, com sempre).

I no serà l’última. Benvingut i ben retrobat. Per molts anys, Oriol!

Escriure fa volar. Llegir també. La imaginació, la fantasia, vull dir. Wild Bill o Buffalo Bill, com és més conegut popularment, era un dels meus herois infantils. De petit, m’empassava totes les pel·lícules de l’Oest, com en dèiem, gràcies al bavi, que n’era un apassionat. Jo sempre anava a favor dels indis tot i que sempre perdien i això em feia molta ràbia, llevat aquella fletxa que mata el general Custer a Van morir amb les botes posades. I deien que els salvatges eren els indis quan eren els blancs, els que els van anorrear i exterminar, tot i que pitjor va ser el genocidi dels espanyols, el més gran de la Història. De fet, wild vol dir salvatge.

La sobrecoberta de Vicente Rosso, sense les solapes tot de coloraines, de Buffalo Bill contra Sitting bull, de Marcel d’Isard, de la vella factoria de Bruguera, amb il·lustracions de Luis Castelló Lucas -no sé quantes vegades me’l vaig arribar a empassar com l’Ivanhoe i El pirata, de Walter Scott, i tants d’altres de la mateixa col·lecció-, amb el dibuix de tots dos protagonistes imaginaris mirant-se als ulls fixament sempre, des de molt petit, m’ha fascinat. Tant com els avui anomenats westerns.

Buffalo Bill és la típica invenció dels Estats Units que Hollywood continua explotant encara avui dia. Herois de per riure ja que s’han hagut d’inventar la seva història perquè, pobrets, no en tenen. El álamo i Centaures del desert són els meus referents. Ara Jordi Soler amb el llibre Barcelona Far West (Ediciones Pàmies) m’ha fet rememorar aquelles entranyables tardes de dissabte on es tancava la llum, que gastava, i tots els finestrons del nostre vell menjador, amb la llar encesa, que fumejava, i es feia silenci per veure el flim amb el bavi de cap de trona i de colla. Quina delícia. Mai més no tornaran. El llibre d’aquest periodista amb què som companys de generació (vam néixer el mateix any, 1966) és una barreja de treball d’investigació de recuperació històrica de l’estada del llegendari Buffalo Bill (jo preferia Sitting Bull) amb el seu circ, amb tots els sentit de la paraules, i el seu xou salvatge a Barcelona i de les cròniques impagables que podem llegir a l’hemeroteca de La Vanguardia. Una barreja també de novel·la negra a l’estil d’El falcó maltés a la catalana d’un jove periodista del Brusi, Pol Vidal, que investigarà el cas del rapte de la filla secreta sioux Crazy Horse. El periodista es convertirà en investigador a l’americana i l’obra en una ficció policial.

Una barreja de mite i creació, de ficció i realitat, i dels millors ingredients de la novel·la històrica clàssica, d’arrel i tradició catalana, clar, i del thriller més actual, que ens transporta a l’imaginari d’un món que mai no ha existit. Pura invenció, basada en uns fets reals o que van succeir en el seu moment però de manera diferent.

Ho diu Franz Kafka al seu conte El desig de ser un indi: “Si pogués ser un indi, ara mateix, i sobre un cavall a galop tirat, amb el cos inclinat i suspès a l’aire, estremint-me sobre el terra oscil·lant, fins deixar els esperons, ja que no tenia esperons, fins tirar les regnes, ja que no tenia regnes, només veient davant meu un paisatge com una praderia segada, ja sense el coll i sense el cap del cavall”.

Com m’agradaria ser indi.