Personalment estic sobresaturat de futbol, perquè portem no sé quants mesos de sobredosi blaugrana. Ara bé, el darrer triomf del Barça em provoca una certa reflexió sobre el país. L’esport d’elit és un dels estimulants d’adrenalina identitària més importants que existeixen. Tant és així que, per a molts, allà on es llegeix Barça podem llegir Catalunya (el petó de Puyol a la senyera, la bandera en què s’embolica Piqué…). Fa molt de temps que a Catalunya les coses no li van bé i que li manca lideratge. Catalunya ha trobat el seu líder carismàtic en Pep Guardiola. Una persona que representa el més granat del seny català, del treball de formigueta que tant caracteritza el caràcter català, tan allunyat dels histrionismes que són propis dels personatges públics d’altres parts de l’Estat. Guardiola no és xabacà, és elegant i comunica amb elegància i amb fermesa, i això agrada els catalans. Actua sense passió aparent, però el seu discurs és tota una font d’inspiració i motivació tant pels seus jugadors com per als que segueixen la seva trajectòria pública. Tots aquests dies ens hem refugiat en el futbol de la crisi, dels polítics que ens fan avergonyir, del pa i la sal que ens nega Madrid sistemàticament mentre nosaltres callem com xaiets. I més d’un ha somrigut sorneguerament en comprovar que un noi de Sant Pedor és més poliglota que els presidents que ens manen, entre molts altres atributs que ells no tenen. Aquest Barça és un exemple de gestió  -llàstima que algunes sortides de to de Laporta ho enterboleixin de vegades- i d’estima al país i la seva llengua. Un model que ens ensenya que sols podem fer molt, molt més que si continuem mal acompanyats…