Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. En ell analitzo com els partits polítics catalans han caigut en el parany que voluntàriament o involuntàriament els ha parat el PP de Badalona, i alerto que el discurs conservador connecta amb una situació que és real a Badalona: el descontent d’una part de la societat badalonina que lluita pel mateix espai de pobresa amb els nouvinguts.
Li ha sortit de franc. Potser no ho tenia preparat. Potser sí. Potser és veritat que tenia llestos per repartir 25.000 pamflets o potser només en va fer imprimir 2.000 i esperava, en una jugada d’intel·ligència i d’estratègia política, que passés allò que ha passat: que tothom piqués l’ham romanès i els partits i els mitjans li fessin la campanya gratuïtament, sobretot per televisió, que és el mitjà que més consumeixen els votants reals i els potencials del PP de Badalona. Sigui com vulgui, el cert és que, sense despentinar-se, el president del grup municipal del PP s’ha tornat a situar en la primera línia de l’atenció mediàtica, consumint minuts i més minuts en la franja de prime time. Entrar en el joc del Partit Popular és molt perillós i pot tenir un efecte bumerang. El conservador, es vulgui o no sentir-lo, trena un discurs ple de fal·làcies que se sosté, però, sobre un fet real: als barris de la perifèria badalonina hi ha un creixent malestar contra el col·lectiu dels gitanos romanesos, als quals s’atribueix un augment dels furts, de la mendicitat organitzada amb finalitats delictives i de fer retrocedir enrere en el temps, a l’època de les fogueres al carrer i de la brutícia incontrolada, zones com Sant Roc. Només cal fer un volt per aquella part de Badalona, parlar amb els veïns i prendre’n la temperatura per saber quin pa s’hi dóna. El discurs bonista no pot negar la realitat: hi ha problemes de convivència provocats no per una ètnia en concret, però sí per certes actituds de grups fàcilment catalogables. La prova és que l’Ajuntament de Badalona i els cossos policials han actuat per eradicar els pisos pastera i els comportaments delictius, aconseguint fins i tot alguna resolució judicial que impedeix a uns majors d’edat que delinquien a Badalona poder tornar a la ciutat.
El discurs dels populars és xenòfob, però no absurd. Atacant-lo, les altres forces polítiques el reforcen, perquè acaba sent percebut, a ulls de més ciutadans dels que ens pensem, com una víctima del sistema, a qui es persegueix per parlar clar. Perquè es pot no estar gens d’acord amb el que diu però se li ha de reconèixer que té la virtut de tota demagògia ben feta: un missatge clar, curt, de subjecte verb i predicat, que no necessita articular-se gaire i que es consumeix fàcilment. Ja el poden anar portant a la fiscalia, que la feina ja l’ha feta. El PP espanyol i català renyen Xavier García Albiol i demanen perdó, però no rectifiquen. Entre altres coses no ho poden fer perquè l’estratègia dels populars a tot l’Estat està sent la de moure’s entre dues aigües en tot el referent a la qüestió de la immigració, de manera que cobreixen el flanc de l’extrema dreta i eviten una fuga de vots cap a partits racistes, com la xenòfoba Plataforma per Catalunya, perquè ocupen tot l’espectre electoral.
Xavier García Albiol no pot ser rebatut només amb paraules, ha de ser-ho amb fets. Per arribar a les persones que es poden veure temptades pel discurs de la xenofòbia cal deixar el PP sense arguments, demostrant que allò que diu no és cert. Es necessita més seguretat ciutadana, aplicar mesures per millorar la situació econòmica de les persones que competeixen dins de la mateixa franja de pobresa, invertir més en serveis socials que afavoreixin tant els autòctons com els nouvinguts i un llarg etcètera que exigeix uns recursos de què, per si mateix, el consistori badaloní no disposa. La resta? Material per al consum intern que tranquil·litza la pròpia consciència. Esquinçar-se les vestidures, denunciar el PP, deixar-lo com un drap brut, no soluciona els problemes de fons que donen caliu a les paraules del PP a Badalona i a Plataforma per Catalunya, que fa temps que fa volts per la ciutat per mirar d’esgarrapar alguna cosa. Discreció i feina als barris, això és el que ens convé.