Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això? Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac. No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples: el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar «Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la. El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot, expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de l’Estat.  Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!», però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol. Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya. Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que il·lustren aquest post són divertides, però el país es construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la negació de l’altre.