En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra, Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a criteris d’estricte rigor judicial.
De tot el que escriu Prenafeta en el seu llibre hi ha una reflexió que trobo particularment interessant: la contradicció que enfronta el necessari i obligatori dret a informar amb el respecte a la presumpció d’innocència. Prenafeta i la seva família –que també escriuen al llibre– es queixen d’un pretès linxament dels mitjans de comunicació, que amb les seves informacions semblen haver abonat la tesi judicial que imputa un seguit de delictes a qui va ser l’home fort de Pujol. No li falta raó. Amb voluntat o sense, posades una rere l’altra, les informacions publicades pels mitjans descriuen una trama de foscos interessos on voluntats polítiques, tècniques i econòmiques es conciten amb un objectiu comú: l’enriquiment. Són informacions que s’han anat esbombant per entregues, no sempre inserides en el context que els correspon. És així especialment en el cas de les converses telefòniques entre els inculpats i imputats, on es barregen xerrades presumptament incriminadores amb d’altres que ben bé poden no ser-ho i que, fins i tot, arriben a embrutar persones o empreses que són protagonistes circumstancials.
Té raó Prenafeta quan assegura que el cas l’ha convertit, a ell i a molts altres que s’hi han vist emmerdats, en «un mort civil » i que si algun dia l’arriben a declarar innocent ningú no li podrà restituir el mal que se li ha fet. Això vol dir que els periodistes no hem d’informar? Evidentment que hem de fer la nostra feina, però potser no acabem de ser conscients del dany que, involuntàriament, podem provocar. A vegades una cosa tan senzilla com explicar uns fets pot condemnar algú abans d’hora. Una situació que només podem mitigar contrastant. Potser hauríem estat més neutrals si també haguéssim informat sobre la legalitat de la figura del comissionista. La contradicció entre informar i no lesionar la presumpció  d’innocència només es pot mantenir, però, si els periodistes no caiem en el parany d’escriure partint de la idea preconcebuda que parlem de presumptes culpables i no de presumptes innocents.

Article publicat a Presència el 18 de juliol de 2010