Fa pocs dies per fi un conseller de la Generalitat, en aquest cas el d’Economia, Andreu Mas-Colell, reconeixia que el dèficit fiscal interregional estructural de Catalunya és de 16.434 milions d’euros, una xifra que equival a un 8,4% del producte interior brut, el PIB.

D’aquesta manera Mas-Colell donava la raó als qui, com el Cercle Català de Negocis, fa anys que defensen des de la societat civil que l’espoliació fiscal és de 22.000 milions d’euros. Hem de tenir en compte que la xifra balla cada any, però el que és realment important és que el conseller reconeix un gens menyspreable terra de 16.434 milions, a partir del qual la nostra penúria econòmica no pot fer altra cosa que créixer.

Ni l’Estatut, ni els raonables intents polítics d’arribar a un acord amb Madrid des de l’època de Convergència fins a la del tripartit no han servit de res.

L’Estat no vol entendre de regles d’anivellament i per això, gràcies a la generositat que se’ns imposa des de l’Estat central, passem de ser la tercera comunitat en capacitat econòmica a ser l’onzena. Gràcies als nostres impostos, Extremadura, que és la penúltima comunitat autònoma de la llista abans que es reparteixin les misses, acaba sent la primera. Allà hi viuen poc més d’un milió de persones, aquí més de set…

Què fan ells amb els nostres diners? Aeroports com el de Ciudad Real –tancat per falta de vols i passatgers– i línies d’alta velocitat que tenen nou passatgers/dia. O coses útils per reforçar la capitalitat: Madrid ha pogut fer, entre 1985 i 2005, 600 quilòmetres d’autovia i Barcelona només 20, segons el Cercle d’Estudis Sobiranistes.

La finalitat de l’espoliació és clara. Però i nosaltres, què podríem haver fet? Doblar el pressupost de la Generalitat. Segons el CCN, amb tres dies del que ens foten hauríem pagat el sincrotró Alba (200 milions) i amb un dia podríem fer quinze centres educatius. Què hi fem aquí?