Fa uns quants anys que, aquí i allà. les diverses administracions han patit la síndrome del pare, i s’han posat a protegir tot el protegible, però ho han fet com ho faria un pare massa sever: prohibint. Ara, una directiva europea restringeix l’ús d’elements pirotècnics en mans privades i encara és més dura pel que fa a la relació dels nens amb el foc. No volen que prenguem mal. No han valorat, però, que el foc forma part indestriable de la cultura popular i tradicional d’aquesta petita nació sense estat que es diu Catalunya. Per sort, uns 450 grups catalans impulsen un manifest perquè no desaparegui la cultura del foc i jan aconseguit un cert compromís de la Generalitat que els farà costat. Per aquí no podem passar. El foc és una part de la nostra història i de la nostra manifestació com a poble, a l’abast de grans i petits; són precisament les generacions més joves les que garanteixen una renovació generacional que no es dóna en altres manifestacions culturals i en molts altres aspectes de la vida. Els buròcrates europeus, però, no volen deixar que els menors de dotze anys s’acostin al foc. A moltes ciutats hi ha colles de diables -al meu poble natal, Badalona, hi ha els dracolins- que de ben petits aprenen a relacionar-se amb el foc. I la mainada no són babaus, com tampoc ho són els seus pares, que normalment ja formen part de la colla adulta. En tots aquests anys no hi ha hagut grans casos de ferits, més enllà d’alguna cremada temporal. Que deixen de fer-nos de pares, que ja som grans.