Aquesta és l’entrevista que vaig publicar dimarts a El Punt a Agustí Esteve i Orozco de Nájar, coordinador del Cercle Català d’Estudis Heràldics i Nobiliaris. A l’entrevista, l’Agustí parla dels orígens de l’escut i la bandera catalanes i de les principals nissagues del país.

Aquesta és l’entrevista que vaig publicar dimarts a El Punt amb Salvador García-Ruiz, membre fundador del Col·lectiu Emma. Aquesta associació, que deu el nom a la filla de Guifré el Pilós, s’autodefineix com «un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som.» El seu fundador, Salvador Garcia-Ruiz, explica que, per això, volen respondre a visions esbiaixades «que es donin sobre els catalans a la premsa internacional». Per ser-ne col·laboradors es pot enviar un correu a [email protected].

Avui he publicat a El Punt una entrevista amb Jordi Garcia Tabernero, president de Dir.com Catalunya, en la qual destaca la importància del paper de la gestió de la comunicació tant en les empreses com en les institucions.

Avui he publicat a El Punt una entrevista amb Roger Melcior, president de la Plataforma Universitària pel Català, que denuncia la situació de la llengua catalana en les diverses facultats de la Universitat Pompeu Fabra on afirma que està en clar retrocés respecte del castellà.

Aquest és el perfil de Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma i detingut pel jutge Garzón acusat de suborn i tràfic d’influències. La peça es titula «En la frontera del revers tenebrós». Podeu seguir la informació del cas a www.elpunt.cat.

Fa mesos i mesos que veus diverses anuncien que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és imminent. De fet, hi ha un diari dels que s’editen a Barcelona que ho ha anunciat un munt de vegades, aportant cada cop una filtració sobre com serà la retallada; per cert, sempre contrària a l’esperit del que es va aprovar el 30 de setembre al Parlament i que després es va llimar a cop de ribot espanyol. Ara, ja sigui per inspiració divina o política, Òmnium Cultural sap alguna cosa que la resta no sabem i convoca una gran manifestació per a aquesta tardor contra la retallada de l’Estatut. Porta ja té el suport de l’expresident Maragall i espera l’assistència del també expresident Jordi Pujol i dels expresidents del Parlament català Heribert Barrera i Joan Rigol. D’entrada, ERC i Convergència ja han dit que s’hi afegiran. Amb la mateixa rapidesa que Òmnium convoca els catalanistes a mobilitzar-se, la plataforma Sobirania i Progrés replica que ja no toca sortir al carrer per reclamar que el Constitucional no piconi els nostres drets, sinó que ara el que toca és manifestar-se per reclamar l’autodeterminació. Tenen raó. Deixant de banda que tot són postures sobre una especulació –una sentència desfavorable del Constitucional, que no hi és però se l’espera–, la societat catalana ha de començar a prendre decisions sobre el seu futur. Hem obtingut un finançament que, malgrat el que ens digui qui l’ha comprat, és del tot insuficient per a les nostres necessitats, tal com s’ha encarregat de recordar-nos l’informe de la prestigiosa agència de qualificació de riscos Standard & Poor’s. La caiguda dels ingressos provocada per la crisi no es veu compensada amb els diners que Madrid ens permet tenir. D’altra banda, políticament no ens deixen anar més enllà. L’Estatut que el Parlament va aprovar amb un 90% dels vots va quedar reduït a un facsímil en l’essencial per poder ser aprovat per les Corts espanyoles, i bo i així encara, diuen, ens el limitaran més els tribunals espanyols. Arribats a aquest punt s’ha de certificar la mort de la via autonomista. La pressió catalana sobre Madrid no ha servit per modificar els trets essencials d’un estat amb vocació centralista –on ha quedat la reforma del Senat?– que ens limita per coartar-nos el creixement. Catalunya ha de mirar cap a Europa, a la recerca de les complicitats que ens permetin evolucionar cap a la consecució d’un estat propi, que des de la pròpia sobirania decideixi quina relació manté amb Espanya. No podem continuar renunciant al dret a decidir.

L’accident de l’Airbus d’Air France desaparegut en ple vol ha generat una dinàmica que ens hauria de fer reflexionar a tots aquells que ens dediquem al món del periodisme. La majoria de diaris pretesament seriosos de l’Estat han dedicat espai i tinta a parlar de la vida privada d’Anna Negra, la viatjera catalana del vol que forma part de la nissaga Raventós (la dels vins i caves). La tragèdia s’ha tractat amb la mateixa poca cura que acostuma a fer-ho la premsa rosa. La història sempre s’explica millor amb imatges però no n’hi havia d’Anna Negra, o sí? Abans, els periodistes ens veiem obligats a recórrer a les famílies i demanar la seva autorització per publicar imatges dels seus parents difunts o desapareguts. Sense consentiment no hi havia imatges. Ara, però, la tecnologia ha modificat les regles del joc. Nombrosos mitjans han publicat imatges de la vida íntima (ella amb la seva parella) d’Anna Negra, fotos extretes del perfil del Facebook, al qual els mitjans han accedit. La majoria de publicacions han reproduït una fotografia de la víctima amb ulleres de sol, que és la que es pot visualitzar al seu perfil públic. La resta de fotos, una de les quals reprodueix La Razón a tota plana a la portada, formen part del perfil al qual es pot accedir mitjançant els seus amics o sent amic d’aquella persona directament. Aquelles fotos del Facebook no les van penjar per ser publicades als diaris. Els mitjans, doncs, han pervertit el significat de les fotografies.

Les noves tecnologies ens fan més permeables, més públics. Aquest n’és un cas evident. Nosaltres no podem controlar la nostra privacitat, ni els nostres familiars poden vetllar per ella. Fins i tot, podem arribar a comprometre la privacitat de tercers. La culpa és, però, de les noves tecnologies? Com em comentava en una entrevista José Luis Orihuela, expert en xarxes socials, la culpa no és de la tecnologia, que no és dolenta per naturalesa, som els usuaris els que la fem bona o dolenta. En aquest cas, alguns mitjans han fet mal ús de la tecnologia, apropiant-se del dret d’unes imatges que no són seves i que no tenen res a veure amb la finalitat original de les fotos. Hi ha hagut una evident manca d’ètica per part de molts professionals, que han optat per la recerca de la llàgrima fàcil, com a exemple, aquesta crònica d’El Mundo.

Personalment estic sobresaturat de futbol, perquè portem no sé quants mesos de sobredosi blaugrana. Ara bé, el darrer triomf del Barça em provoca una certa reflexió sobre el país. L’esport d’elit és un dels estimulants d’adrenalina identitària més importants que existeixen. Tant és així que, per a molts, allà on es llegeix Barça podem llegir Catalunya (el petó de Puyol a la senyera, la bandera en què s’embolica Piqué…). Fa molt de temps que a Catalunya les coses no li van bé i que li manca lideratge. Catalunya ha trobat el seu líder carismàtic en Pep Guardiola. Una persona que representa el més granat del seny català, del treball de formigueta que tant caracteritza el caràcter català, tan allunyat dels histrionismes que són propis dels personatges públics d’altres parts de l’Estat. Guardiola no és xabacà, és elegant i comunica amb elegància i amb fermesa, i això agrada els catalans. Actua sense passió aparent, però el seu discurs és tota una font d’inspiració i motivació tant pels seus jugadors com per als que segueixen la seva trajectòria pública. Tots aquests dies ens hem refugiat en el futbol de la crisi, dels polítics que ens fan avergonyir, del pa i la sal que ens nega Madrid sistemàticament mentre nosaltres callem com xaiets. I més d’un ha somrigut sorneguerament en comprovar que un noi de Sant Pedor és més poliglota que els presidents que ens manen, entre molts altres atributs que ells no tenen. Aquest Barça és un exemple de gestió  -llàstima que algunes sortides de to de Laporta ho enterboleixin de vegades- i d’estima al país i la seva llengua. Un model que ens ensenya que sols podem fer molt, molt més que si continuem mal acompanyats…

Espanya ens tracta ben bé com una zona subdesenvolupada. Després de fer-nos gruar mesos i mesos, quasi diria que anys, amb el traspàs de rodalies ara tot són presses perquè en José Blanco pugui arribar el 7 de maig a Catalunya amb un present per a l’amic Montilla. Serà com una versió del Bienvenido Mr. Marshall, haurem de sortir a rebre el ministre amb trompetes i xaranga, perquè ell pugui demostrar que el PSOE orgànic sí que fa les coses bé. Nosaltres ens prestarem al joc. Ara bé, no es pot acceptar un traspàs de rodalies de qualsevol manera; la competència ha d’arribar amb els recursos necessaris perquè realment puguem semblar un país europeu, no una part més de l’Àfrica (amb perdó dels pobres africans).

Avui publico dues entrevistes a El Punt que tenen un cert nexe de connexió, malgrat que aparentment no tenen res a veure. La primera és a Marc Belzunces (la podeu llegir aquí), membre de Softcatalà, una associació sense ànim de lucre que treballa per aconseguir que hi hagi programari en català. L’altra entrevista és a Isona Passola (la podeu llegir íntegra aquí), directora de la pel·lícula Cataluña-Espanya, que tracta de les relacions entre els dos països a partir de les reflexions de persones de diversos àmbits catalans i espanyols. Tant en Marc com l’Isona coincideixen a estimular els catalans per tal que passem a l’acció. Coincideixen a criticar que el plany, el victimisme, no porten enlloc i que si realment es volen canviar les coses un s’hi ha de posar. Ells dos ho han fet. Així és com canviarem Catalunya, fent-la avançar cap a un major autogovern, amb la mobilització de cadascú de nosaltres en el seu entorn, provant de transformar la realitat per tal de viure en un país, ni que sigui mentalment, lliure.