El conseller Antoni Castells, que és un bon polític i un home sensat, ha admès que prop d’un 10% dels estudis encarregats per la Generalitat són «poc útils» i que un 16% dels que es van fer el 2007 generen «dubtes raonables». No sé què és més escandalós, si la confessió del dubte o la informació que la segueix: en un any es van encarregar 2.469 informes. És rellevant que n’hi hagi 300 que es podrien haver estalviat? Qui sap. Però sembla exagerat que en el conjunt del govern es demani a consultories externes a la ratlla de 2.500 informes, cadascun dels quals amb la corresponent dotació econòmica, i no pas petita en cap cas. L’oposició fa èmfasi en els papers dubtosos i en diu ben poc del volum. No és estrany, quan ells governaven, i ho van fer molts anys, també encarregaven aquests documents, tant els que no tenen ni solta ni volta com els seriosos –algun n’hi deu haver, de necessari–. És extraordinari com en política hi ha certes coses que es donen com a normals. La troballa d’expedients que l’administració s’hauria pogut estalviar –ara i abans– no comporta cap més repercussió política que la picabaralla de torn, generada per al gaudi dels mateixos actors d’aquest immens circ que és la política. Una nova polèmica, qualsevol, poc importa, esvairà la boira d’aquí a uns dies, i no tornarem a sentir a parlar d’informes fins a la pròxima actuació de la Intervenció General o el pròxim informe de la Sindicatura de Comptes, que, com ha demostrat el cas de Fèlix Millet, sembla que serveixen de ben poca cosa, a la pràctica. Ni els mateixos fiscalitzadors, no tenen instruments per fer que la seva feina tingui utilitat més enllà d’engreixar la lleixa on es deixen els documents generats pels diversos síndics anualment. Si hi ha dubtes sobre certs expedients, no hauria d’intervenir l’Oficina Antifrau? Al cap i a la fi, s’han malgastat –parlar de malversació implicaria moltes altres coses– diners públics; ens trobem davant de casos d’incompetència política i tècnica o hi ha alguna intenció d’afavorir amics i coneguts? Siguem ben pensats i deixem-ho en un cas d’incompetència politicoadministrativa; sent així les coses, no ha de cessar ningú? Mai passa res. Ni ara ni abans. Ni demà. Però la ciutadania té l’obligació d’exigir als governants que siguin al màxim de transparents i eficaços. Al marge que algú s’hagi pogut omplir les butxaques amb quatre duros –hi ha vies per investigar-ho–, l’administració té l’obligació de ser eficient, sobretot en la despesa. Ben mirat, vaig a posar en remull el lliri que porto a la mà.

M’havia quedat enrere per la voràgine informativa de la consulta d’Arenys de Munt, però he volgut recuperar-la pel bloc, com he fet amb totes les entrevistes anteriors que he publicat en paper. És l’entrevista a Enric Fontanals, coordinador de la  Mostra d’Entitats dels Països Catalans i membre fundador de Gent de la Terra. A l’entrevista, Fontanals explica la gènesi de la Mostra d’Entitats que ja fa vuit anys que es fa a l’Arc de Triomf  l’11 de setembre i parla també del futur dels catalans, uns dies abans que es fés la consulta d’Arenys de Munt. Ho té clar: «Madrid no ens deixarà decidir res que sigui important».

En aquests moments, una de les preocupacions polítiques més importants del govern espanyol i d’una part del govern català és si el referèndum d’Arenys de Munt va ser un constipat de finals d’estiu o un virus contagiós. La consulta va agafar uns i altres desprevinguts. Ningú s’esperava que una població de 8.000 i pocs habitants pogués desestabilitzar-los tant i tant l’agenda política, que ara passa, i amb raó, per parlar de la crisi econòmica i de les mesures per sortir-ne. Espanya, gràcies al ranci substrat que hi perviu, va fer un favor a Arenys de Munt i el va col·locar en el mapa. Sense la intervenció de l’advocat de l’Estat exfalangista i de la mateixa Falange de las JONS, el ressò mediàtic de la consulta més enllà d’Arenys de Munt hauria estat mínim. Ara bé, com que a Espanya li produeix urticària qualsevol cosa que qüestioni la sacrosanta unitat de l’Estat, la reacció que van tenir va ser més visceral que intel·ligent. Pel que fa a Catalunya, l’opció inicial dels partits era callar i fer veure que no passava res, deixant la convocatòria com una extravagància més d’un moviment de dimensions reduïdes com és la CUP. Finalment, però, les circumstàncies els van empènyer a prendre posicions, i això ha obert fissures tant al tripartit com a Convergència i Unió, i si la cosa va a més pot acabar amb trencadissa. Quasi cap polític electe, ni aquí ni a Madrid, acaba de tenir clar l’abast d’aquesta grip. I això encara els deixa descol·locats. Madrid opta per desqualificar la consulta d’Arenys i per negar les possibilitats de contagi –negant la realitat– i Catalunya s’ho mira a l’expectativa de veure quina és la taca. El problema per a tots ells és que aquesta iniciativa està al marge dels partits tradicionals, i les plataformes sobiranistes hi veuen una oportunitat inesperada –i afortunada– per poder forçar la classe política a anar en la direcció que defensen les organitzacions que reclamen el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Diumenge va començar una nova etapa –esperem que als supersticiosos no els faci res que fos en dia 13– que ningú sap dir on ens conduirà. Un ampli contagi municipal provocarà que les forces polítiques convencionals es moguin i prenguin una posició. A un any de les eleccions al Parlament, amb l’amenaça que Reagrupament.cat pugui acabar capitalitzant l’esforç de la CUP –que no es presenta a les eleccions– i ocupant l’espai sobiranista i independentista, Convergència i ERC hauran de fer alguna cosa, i tot plegat farà trontollar els esquemes, aquí i a Espanya.

A falta de millors temes, sembla haver-se apoderat de la classe política catalana i dels mitjans que la modelen una certa histèria col·lectiva a l’entorn de la futura (si arriba) sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Hem incorporat expressions noves al vocabulari polític, com «manifestació preventiva», i hem après que no et pressionen quan et truquen des de Madrid dient-te que no moguis un dit digui el que digui l’alt tribunal. Ja m’explicaran què és, doncs. Un guirigall que contribueix a esgotar els ciutadans de Catalunya, que ens pensàvem que amb el xou del finançament ja havíem tocat fons. La base de l’enrenou que vivim des del dia que vam optar per tenir un nou Estatut és aquesta mania que tenen els polítics catalans de redimir Espanya. Dimarts, el conseller Maragall escrivia a El País un article força assenyat on demanava més fets i menys paraules, fent bo el suat eslògan montillià, i instava el govern a desplegar l’Estatut independentment de l’arribada d’una sentència que es preveu contrària als interessos de Catalunya. Ara bé, Maragall queia en el mateix parany que molts altres polítics del nostre país: tancava l’article adduint que el bon funcionament de Catalunya és vital per a la completa modernització de l’Estat espanyol. Un cop més, doncs, els catalans ens hem de sentir redemptors d’una Espanya que demostra que no vol que pensem, només que obeïm. Prou eloqüent és que el PSOE pensi que és legítim coartar el govern i el president de la Generalitat dient-li que toca callar i acatar la sentència quan arribi. On s’és vist que un partit ordeni què ha de fer un govern? El govern només ha de retre comptes al poble sobirà. Aquest país no tindrà res a fer fins que no sigui conscient que Espanya no vol redimir-se i que l’única opció dels catalans és buscar el seu destí a Europa.

Hi ha coses que és molt difícil que canviïn. Una d’aquestes és la relació que hi ha entre el PSC i el PSOE, on hi ha una unitat dependent –els socialistes catalans– i una altra que exerceix el domini sobre l’altra part –els socialistes espanyols–. No és, per molt que el PSC a vegades s’esforci a fer veure el contrari, una relació d’iguals. Hi ha un cordó umbilical que uneix mare i fill, i en aquest cas el cordó surt de Madrid. És ben cert que en ocasions els socialistes catalans s’han plantat, però ben poques vegades la fricció ha arribat al grau de posar en perill real de trencament l’aliança, que es materialitza allà on realment es decideixen les coses: al Congrés dels Diputats. A Madrid, els socialistes catalans no han trencat la disciplina de vot, malgrat que això els ha portat a empassar-se el gripau de votar a Madrid el contrari del que han defensat al Parlament de Catalunya com a govern. És per posar fi a aquestes incoherències que diputats com Sixte Moral defensen que els socialistes catalans tinguin grup propi a Madrid, cosa que faria les relacions entre socialistes d’una i altra banda més federals, més entre iguals. A Catalunya, però, excepte una minoria que pensa el mateix que Moral, la direcció del partit no està disposada a invertir l’ordre dels factors. Aquests socialistes saben que la marca PSOE els dóna una part important de la força de vot a les diferents conteses electorals. No és bo, doncs, diferenciar les marques. A més, els dirigents del partit català consideren que poden fer molta més feina influint des de l’interior del partit, sent presents als seus òrgans de govern, que no pas propiciant una situació que segurament els deixaria fora d’aquests àmbits de presa de decisions espanyoles. Tanmateix saben que una catalanització excessiva del socialisme català portaria alguns caps pensants de la mare espanyola a treure la pols del projecte de tenir una branca pròpia del PSOE a Catalunya, una idea que ja es va explorar fa uns anys i que incloïa entre altres noms de socialistes catalans el de l’avui ministre Celestino Corbacho. La independència –també aquesta– té un preu i, posat a la balança, el que s’hauria de pagar per poder tenir veu pròpia a Madrid i reforçar el perfil de partit que no depèn de ningú que no sigui català, és massa car i aportaria resultats incerts; el PSC compta dues legislatures governant a Catalunya sense necessitat de desfer-se de la marca PSOE. La política és l’esport dels pragmàtics; el PSC no guanyarà res tenint grup propi a Madrid i hi pot perdre molt.

Aquest dimarts vaig publicar a El Punt una entrevista amb Jaume Vallcorba, vicepresident del Cercle Català de Negocis. A l’article, Vallcorba defensa que l’empresariat català amb consciència nacional s’ha d’unir i ha de reclamar un estat propi per poder continuar sent competitiu al mercat, sobretot a Europa. Manté que Madrid fa tot el possible per reduir les possibilitats de creixement de l’economia catalana.

El Consell Consultiu ha determinat que el govern de Zapatero és incompetent per intervenir a Catalunya en qualsevol aspecte relacionat amb la fusió de les caixes d’estalvis i, per tant, el decret llei de creació del fons de reestructuració d’ordenació bancària, conegut com el FROB, és antiestatutari. La pilota és a la teulada del govern de la Generalitat, que ha de decidir a partir de disposar d’aquest informe, que cal recordar que no és vinculant, si porta el FROB al Tribunal Constitucional o no. Els socialistes, a hores d’ara, serien més partidaris d’arribar a una solució pactada amb el govern espanyol que no pas portar el FROB al Constitucional, malgrat que els seus socis de govern i l’oposició els demanen que recorrin contra el decret llei. Els dubtes dels socialistes s’expliquen: el FROB és un dels esquers que el govern espanyol ha fet servir per reordenar el panorama financer de l’Estat; això ha permès la fusió a Catalunya de Sabadell, Terrassa i Manlleu i obre la porta a la fusió realment desitjada pels socialistes, la de les caixes provincials: Catalunya, Tarragona i Girona. Una fusió d’aquestes tres darreres entitats donaria als socialistes un poderós instrument econòmic, del qual fins ara no disposaven plenament perquè les Diputacions de Girona i Tarragona, que tenen un pes notori en les caixes, eren fins a les darreres eleccions municipals en mans convergents. Aquí, doncs, se’ls planteja als socialistes un dilema: anar al Constitucional i quedar-se sense una eina per pressionar les tres entitats perquè es fusionin o no anar-hi i continuar disposant de l’esquer del FROB a compte de crear un perillós precedent d’invasió de competències… Si el govern pensés com a govern, no hauria de tenir cap mena de dubte: hauria de portar el decret llei de creació del FROB al Constitucional avui mateix. Catalunya no es pot permetre una invasió de competències contra allò que marca un Estatut que ha estat aprovat recentment. Si, a més, es manlleven les competències en una àrea tan sensible i estratègica com l’econòmica encara cal ser més contundents. Els interessos polítics s’han de deixar de banda, sobretot si entren en contradicció amb la regla bàsica del manteniment de la identitat política. Si ara, per una qüestió partidista, el govern català transigeix, sempre es trobaran motius per deixar que l’Estat faci el que vulgui, saltant-se lliurement les normes del joc. Catalunya té poques coses que li donen un perfil semblant al d’un estat, i la capacitat legislativa n’és una; per cap concepte el govern que les defensa pot deixar que el trepitgi un estat massa acostumat a fer-ho.