Estem d’acord. Això del Covid-19 és una putada (permeteu-me la incorrecció política, però hi ha coses que no tenen altre nom). Tenim dos governs, l’espanyol i el català, que són de fireta. El primer, perquè és d’una ineptitud flagrant (que alguns podrien qualificar de delictiva). Els segons, perquè no hi ha manera que agafin el brau per les banyes. Si el Govern d’aquest país no fa un cop sobre la taula i comença a desobeir de veritat (fets, no paraules, que deia l’expresident Montilla) acabaran generant entre la població el mateix rebuig que provoquen els polítics espanyols.

Tot i que sóc un conspiranoic, deixaré de banda els motius pels quals crec que estem on estem, que són múltiples i diversos (al final agafant d’aquí i d’allà jo també tinc la meva pròpia teoria de la conspiració). Una cosa, però, tinc clara. Estem més intoxicats informativament que mai i no tenim ni idea (ni aquí ni en lloc) de com, quan i qui va començar això; ni dels motius pels quals els governs del món han decidit tancar-nos tots a casa i deixar que l’economia (així, en general) se’n vagi a prendre pel sac; perquè els resultats del que en diuen confinament, que jo més aviat qualificaria d’arrest domiciliari, no són els mateixos a tot el món ni a tota Europa. A l’Estat espanyol s’estan imposant unes restriccions fora de tota mida -des del meu punt de vista que no és mèdic-, que no fan que deixem d’estar al top dels països amb més morts i contagis. Ara bé, no tinc ganes d’esplaiar-me fent retrets que no serviran d’absolutament res. La complaença en l’autocompasió és molt poc pràctica i ara no és el que necessitem.

Atès que els espanyols s’entesten tant a dir que això és una guerra, farem servir la seva terminologia: partim de la base que el “fuego amigo” ens ha enfonsat l’economia. Que les preteses ajudes als col·lectius empresarials i autònoms (vinguin de l’administració que vinguin) són una camama que té per únic objectiu abocar-nos a l’endeutament perpetu. Tornem a ser els tontos útils que paguen un nou rescat bancari que acabarà (temps al temps) amb més fusions fins deixar el panorama reduït a dues o tres entitats, en la línia globalitzadora de reduir operadors en tots els fronts per poder exercir millor el control sobre la població.

Amb una mà ens ofereixen l’endeutament i amb l’altra el que alguns en diuen “la paguita”; o sigui, una renda mínima garantida que es vol de caire universal. Vaja, el salari dels esclaus. Prou alt perquè una gran majoria s’acomodi i prou baix perquè les famílies hagin de fer mans i mànigues per sobreviure. Benvinguts a la distopia orwelliana. I el que té més gràcia del cas és que la renda la defensen els partits d’esquerres amb l’adquiescència dels sindicats, cosa que demostra que esquerra i dreta són el mateix i que el model patronal-sindicats en un país de pimes hauria de quedar superat per un nou tipus d’organització, que aglutines els propietaris i els treballadors, a fi i efecte de trobar solucions comunes. En empreses de fins a 100 treballadors (per posar un número), el destí de qui paga les nòmines està lligat al que fan els seus empleats i a l’inrevès. Allò de la lluita de classes s’ha acabat. Ara estem en la lluita entre rics i pobres, i qui consideri que un autònom societari o el propietari d’una empresa que facturi 13 milions d’euros anuals (de nou per posar una xifra) són d’una classe social diferent  d’algú que guanya un sou de 1.500€ nets s’equivoca completament.

Constatat, doncs, que tots estem en el mateix vaixell i que aquest s’està enfonsant, tenim dos opcions: morir o aixecar-nos. Deu ser que sóc de tarannà rebel però jo sóc dels que cada matí opta per aixecar-se (com milers de persones més amb una situació econòmica “fràgil”, per dir-ho finament) i gastar hores i més hores en pensar què pot fer per generar negoci i, si es pot, llocs de treball. Cada cop més em decanto per solucions de caire cooperatiu, formalment o espiritualment, i en teixir una gran cota de malla entre empreses o grups d’empreses (clústers o grups cooperatius) prou forta per aguantar l’envestida i per tenir prou força política i econòmica per parar els peus a aquells que, per enriquir-se, estan disposats no només a acabar amb els nostres llocs de treball sinó també amb la nostra llibertat i els nostres drets.

Així doncs: aixequeu-vos!; aixeque’m-nos!!, i fem servir el que més por fa als grans poders: pensem, imaginem, col·laborem, generem sinèrgies, inventem i, en la mesura del possible, siguem capaços d’estructurar negocis que no depenguin ni de les subvencions ni dels bancs, dues coses que han resultat enemics mortals de moltes empreses. Caurem? Sí. Ens fallaran moltes iniciatives? Sí. Tancarem negocis que semblaven que ens donarien estabilitat? Sí. La resposta és una pregunta retòrica: que tenim a perdre? Molts vam perdre tot el que teníem a la crisi anterior i els joves no tenen res. Qui no té res a perdre és qui tés més llibertat: de desplaçament, de canviar de sector, de reinventar-se. Fem-ho doncs!! I si ensopeguem i al matí hem de xapar la barraca ho fem. Aprofitem la tarda-vespre per plorar mentre pensem com el matí següent ens tornarem a aixecar amb noves idees. Si fem això no ens cal res més. L’economia som nosaltres.