Com a prèvia hauria de fer servir aquella frase, falsament atribuïda a Fray Luis de León, de: “com dèiem ahir”… per encapçalar aquest post al meu bloc. Aquest ahir data del 28 de juliol de 2015 i anava precedit, en unes poques entrades anteriors, d’una seriosa declaració d’intencions: “juro que tornaré a escriure al bloc cada dia!” Bé… temps era temps. Ara ja he après que mai pots jurar res; que fer plans que van més enllà de 24 hores s’han de qualificar de previsions optimistes; que res és el que sembla i que no hi ha una regla estandard que et permeti saber quan temps necessites per conèixer una persona. Dit això, anem al tema que m’ha portat: primer, a modificar tota la “skin” d’aquest ancià bloc del que sempre ha estat el meu diari (El Punt Avui); segon, a tornar a escriure.

Vivim un temps excepcional. Potser no en som conscients, però després de menjar-nos l’11 de setembre de 2001 tenim el privilegi històric (ja veurem si ho és) d’assistir a un nou capítol d’una planificada ruta cap a l’establiment d’un nou ordre mundial (fi de la declaració conspiranòica). Estic convençut que, quan això acabi, i va per llarg, el món ja no tornarà a ser el que era: hi haurà gent que malauradament ja no hi serà; altra que ho haurà perdut tot i altra que s’haurà eniquit com mai.; i el món (així, en general) quedarà dividit en dues grans classes socials. Resumint: rics i pobres. Com diria el meu admirat Santiago Niño-Becerra, s’hauran polit la classe mitjana (el que en restava després de la crisi que va començar a finals de l’estiu de 2007). O sigui, “el bròquil is over”, com per altres motius va escriure aquest megacrack de la comunicació -com en deia en Miquel Calzada- de nom Jaume Barberà.

El govern espanyol està sotmetent el sistema sanitari de l’Estat a un megatest d’estrès. La culpa no és del coronavirus, no. La culpa és de la mala gestió que el govern central està fent de la crisi epidèmica. La negativa, incomprensible, a confinar Madrid; la centralització de tot el material sanitari; la presa de decisió per les comunitats autònomes no amb les comunitats autònomes; i una mala gestió acumulada durant anys a partir d’aprimar els recursos destinats a la sanitat pública (mentre els de Defensa anaven pujant) per afavorir la privada ens han portat on som. Exemples n’hi ha molts. Fa poques hores es difonia per les xarxes socials que un hospital pròxim a la capital espanyola ha col·lapsat després que s’hagi hagut d’enviar la meitat de la plantilla a casa perquè està infectada pel coronavirus.

L’Estat, i també la Unió Europea -perquè la manca de sentit comú polític no és potestat exclusiva dels espanyols-, no disposa de prou material per protegir de l’epidèmia metges, personal d’infermeria, cel·ladors… per resumir: totes aquelles persones que estan treballant als centres mèdics de tota mena (hospitals, centres d’atenció primària, residències de get gran…). I anem camí que ens passi el mateix que ha passat a Itàlia, on els centres sanitaris són focus d’infecció i els professionals poden infectar en els camins d’anada i tornada als seus llocs de treball a d’altres persones perquè no se’ls ha fet la prova del coronavirus.

Fa dos dies em va trucar alarmat un bon amic. La seva companya treballa a l’Hospital del Mar com a infermera. Ella, una infermera i una auxiliar d’infermeria havien estat en contacte amb una dona d’una seixantena d’anys que, finalment, va donar positiu de coronavirus. Això passava a la planta cinquena, a la de neurologia. La companya del meu amic anava amb mascareta (li van donar un dia abans que la dona donés positiu del Covid-19), les altres dues persones no. El lògic hauria estat aïllar aquestes tres persones i fer-los la prova del coronavirus i aplicar el protocol de cuarentena. No els van fer la prova i van seguir treballant.

L’endemà, una d’elles va exigir que li fessin la prova. Un cop feta, la van enviar a casa i van dir que ja l’avisarien quan sabessin el resultat de la prova. Les altres dues persones van continuar treballant. Mentrestant, a la planta de cardiologia es van detectar alguns positius de malalts per coronavirus; la consigna de la persona responsable de supervisió va ser que s’havia de continuar treballant fins que algú del personal enmalaltís.

Evidentment el personal d’aquest centre barceloní està a  punt d’esclatar, atès que està sotmès a una pressió brutal, entre la càrrega de feina i la incertesa que els produeix no disposar dels elements de protecció més bàsics i de controls diaris perquè no es converteixin en difusors de la malatia, no només al centre on treballen, també al transport públic, a casa, a les botigues on compren productes bàsics…

Uns altres que treballen a la brava són els camioners. Tinc un amic que transporta sucre i de l’únic material que disposa és d’uns guants de làtex (que es canvia cada dia) i d’una mascareta de mínima protecció, que cada dia ha de rentar perquè només li han donat una, perquè li han dit que no n’hi ha. A la Catalunya nord, l’esposa d’una persona propera treballa en un geriàtric i no els han proporcionat cap mena de protecció, i tampoc els fan cap mena de control de seguiment. Ella està acollonida i a casa seva, també.

Ens avisen que ens esperen quinze dies duríssims i ningú ens diu perquè, cosa que des del punt informatiu em sembla una barbaritat i que és una font d’inquietud. Si voleu saber perquè mireu aquest vídeo d’Instagram on ens ho expliquen molt bé i amb gràfics: https://www.instagram.com/tv/B92aF3KK0cO/?igshid=7n2cr216232v.
Per si no teniu Instagram, el sistem sanitari espanyol pot estar més de quinze dies col·lapsat, segons l’autor del vídeo, que em mereix més credibilitat que els generals que amb l’amanida de coloraires a la jaqueta surt cada dia a explicar el parte de guerra.