Adela Farré –
La primera activitat programada el 2011 pel Centre Internacional per al Debat Científic —iniciativa que impulsa Biocat amb el suport de la Fundació “la Caixa”— ha complert amb escreix els seus objectius. Durant els dos dies que han durat les jornades Migrant Healt and Imported Diseases (9 i 10 de març), el CIDC ha assegut al voltant de la mateixa taula —en un debat a porta tancada— especialistes internacionals en recerca clínica sobre malalties que són, si bé poc freqüents, menys exòtiques del que els seus noms suggereixen —malària, dengue, virus del Nil occidental, chagas, chikungunya…— i a investigadors en disciplines que exploren els condicionants socials que afecten la salut dels col·lectius migrants.
D’altra banda, s’ha aconseguit apropar les seves reflexions —que en molts casos van a la rel de certs tòpics i distorsions repetits interessadament— no només a la comunitat científica catalana, sinó al conjunt de l’opinió pública, mitjançant un seminari obert que la tarda del segon dia s’interrogava sobre com afrontem des de Catalunya els reptes de les malalties importades.
Les conclusions dels debats (tancat i obert) giren a l’entorn d’alguns conceptes clau.
Globalització: La reaparició a Europa de malalties que estaven eradicades (per exemple, va haver-hi paludisme —malària— fins a mitjan segle XX quan, sense que se sàpiga molt bé per què, va desaparèixer el mosquit que n’era el principal vector de transmissió) té més a veure amb l’increment del comerç global i els nous hàbits de viatge dels europeus que amb l’arribada a casa nostra de persones procedents dels anomenats països del Sud.
Dit d’una altra manera, és més fàcil que t’inoculi un virus un mosquit “importat” en un pneumàtic vell que no pas que t’enganxi un constipat el teu veí africà.
D’altra banda, els microorganismes no saben geografia i es mouen en totes direccions, infectant qui se’ls posi a l’abast, si les condicions són propícies. En aquest sentit, Barcelona té el dubtós honor de ser el focus d’origen d’un pneumococ resistent a la penicil·lina que, des de casa nostra, s’ha estès per tot el món. La qüestió que s’abordava aquests dies és que és més fàcil que un bolivià pateixi una pneumònia contreta amb el “pneumococ català” que no pas que hi hagi un nombre significatiu de casos de chikungunyia a Barcelona. I això ens porta al següent concepte clau.
Equitat: Algunes de les afirmacions que s’han sentit a les jornades poden sonar noves en un context clínic, però fa temps que són presents al discurs de les entitats socials. El professor David Ingleby, de la Universitat d’Utrech (Holanda), va ser clar: l’impacte dels col·lectius immigrants en la salut pública és menor pel seu nombre (relativament baix si el considerem en el conjunt de la població europea, ja que la majoria de moviments migratoris es produeixen entre països europeus) que per la manca d’accés dels migrants als serveis sanitaris.
Les barreres són de diversos tipus: les primeres, les legals, perquè no s’estudia allò que “no existeix” i en molts països europeus, les barreres a la immigració ho són també a l’atenció sanitària a les persones “sense papers”. D’altra banda, quan l’assistència es produeix, hi ha nombroses barreres lingüístiques i culturals que porten Ingleby a afirmar que “una sanitat igual per a tots, és una sanitat de pitjor qualitat per al col·lectius migrants”. La recerca mostra que, a més de les malalties contagioses —que poden haver contret en els països d’origen, especialment quan els individus procedeixen de zones molt pobres i amb una sanitat precària, o en el país receptor—, les principals malalties que afecten els col·lectius migrants són les “no comunicables”: malalties mentals; afeccions ginecològiques i relacionades amb el part i la maternitat; i malalties relacionades amb el treball. En els tres àmbits les barreres culturals són clares, ja sigui per la diferent conceptualització del que poden significar les malalties mentals, per la situació de la dona en algunes comunitats o per condicions de treball precàries que no es volen o no es poden denunciar.
Del que es tracta, doncs, és de promoure una recerca i una gestió sanitària que posin davant de tot el dret bàsic a la salut de totes les persones i que aportin solucions que siguin aplicables allà on es produeixi una malaltia, sigui al Nord o al Sud.
Comunicació/formació: El pitjor dels virus és el de la ignorància. Aquesta és la meva manera de resumir algunes de les idees que es van posar sobre la taula, com a condicions necessàries per abordar amb èxit el repte de les malalties importades: formació del personal de la medicina primària perquè sigui capaç d’identificar de forma ràpida i efectiva els casos que arribin a les consultes; protocols d’alerta i comunicació que facin possible frenar l’expansió de qualsevol malaltia de tipus infecciós; i màxima interacció entre els investigadors socials i els científics, que permeti considerar adequadament per què es produeixen determinats processos i dissenyar així polítiques preventives adients.
En els propers dies s’aniran publicant a la pàgina web de les jornades els documents oficials de conclusions, vídeos, presentacions i tot el material generat per aquesta trobada científica. No deixeu de visitar-la i deixar els vostres comentaris.
En Diego va donar la xerrada plenària al Fòrum Biocat el passat 2 de desembre, sota el títol Garantint un futur brillant per a la indústria biotecnològica. Director del Centre de Recerca West Coast i de Healthcare Innovation de Johnson&Johnson a San Diego, Miralles va recórrer, durant una hora llarga i sense suport gràfic, les realitats i reptes que afronten el sector farmacèutic i biotecnològic internacional i que afrontaran al llarg de les properes dècades.