Revista de Ferrocarrils

Un tren ha matat dotze persones. És una barbaritat. Ha passat aquesta matinada a Castelldefels Platja. Llegeixo les informacions dels diaris, que recullen les versions dels testimonis. ADIF, pel seu compte, ha distribuït un comunicat en què aclareix que l’estació disposava de totes les mesures de seguretat i accessibilitat i que, en el moment de l’accident, es trobaven en funcionament. Sembla que la tragèdia ha estat per imprudència dels que han creuat les vies. Puc imaginar-me l’escena perquè, el 1985, vaig presenciar un accident semblant, al baixador d’Ocata. Van morir dos adolescents de Teià.

Van morir perquè van baixar per la porta del vagó que donava a la via. Als trens actuals una maniobra semblant no seria possible però, aleshores, es podia accionar qualsevol de les portes del comboi. La parella no va fer res que no hagués vist fer més vegades a altra gent que, per no esperar que marxés el tren en què havia arribat –al baixador d’Ocata no hi havia pas subterrani- obria la porta contrària a l’andana, saltava a la via i la travessava.

Era, com avui, un dia de juny i tot va ser instantani, com un flaix. Hi havia la Sis-Centes aturada a la via de Mataró, a la banda de mar. Per la de Barcelona s’aproximava una Quatrequaranta, el semidirecte, a cent vint per hora. De cop, es va sentir un soroll espantós, un xerric metàl·lic barrejat amb el d’un frec com d’esmolet. Va durar un no res. Davant meu el tren tranvia. Tres-cents metres més enllà el semidirecte, que havia quedat aturat, en silenci.

El primer moment va ser de confusió, no enteníem què havia passat. Els que érem a l’andana vam començar a córrer en totes direccions, sense saber què fer. Ben aviat, però, els ulls ens van dur a un escorxador. Ella era feta miques entre les vies, tot just al davant de la porta de la qual havia saltat. Més lluny, del tren detingut violentament començava a sortir gent. Hi vaig anar, vaig caminar pel balast, recordo l’olor agre del metall, els patins magnètics clavats als rails en el mecànic intent d’aturar-se. Al capdavant hi havia uns homes: el maquinista, el revisor, el factor de l’estació, algú de la Creu Roja que, justament, era a prop. Miraven fixament l’enganxall. Hi havia un bunyol de carn, el que quedava del noi. 

De les primeres víctimes del ferrocarril al nostre país es va anotar, el 1849: víctimes per imprudència, dues, un empleat i una nena. Han passat cent seixanta anys i seguim engreixant la llista.