El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

Johnnie Sayre

«Father, thou canst never know
The anguish that smote my heart
For my disobedience, the moment I felt
The remorseless wheel of the engine
Sink into the crying flesh of my lei.
As they carried me to the home of widow Morris
I could see the school-house in the valley
To which I played truant to steal rides upon the trains.
I prayed to live until I could ask your forgiveness-
And then your tears, your broken words of comfort!
From the solace of that hour I have gained infinite happiness.
Thou wert wise to chisel for me:
“Taken from evil to come.”»

«Pare, no sabreu mai
l’angoixa que va esclafar el meu cor
per la meva desobediència, el moment que vaig sentir
la roda despietada de la locomotora
que s’enfonsava a la carn udoladora de la meva cama.
Mentre em duien a casa de la viuda Morris
veia l’escola de la vall,
i jo que feia campana a classe per pujar als trens en marxa.
Pregava que visqués per poder-vos demanar perdó-
I després les vostres llàgrimes, les vostres esqueixades paraules de consol!
D’ençà aquella hora reconfortant he arribat a una felicitat infinita.
Vau ser molt savi en posar-me aquesta inscripció:
“Salvat dels mals futurs”.»

Edgar Lee Masters, Antologia de Spoon River [Spoon River Anthology, 1915] Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger. Girona, Llibres del Segle, 2012, pàg. 86-87

L’Associació d’Amics del Ferrocarril de Móra feia deu anys que perseguia una locomotora i, ara, ja la té a casa. Suposo que es pot afirmar que en aquest cas ha triomfat la tenacitat dels aficionats. Volien recuperar un exemplar, la 241f 2238, la Bonita, que havia estat adscrita al dipòsit de Móra, la qual cosa els la feia sentir “seva”. Amb aquesta acció n’han afegit encara una altra, la Mikado 241f 2316. El viatge entre Madrid (perquè la locomotora ha estat en una dependència exterior del Museu del Ferrocarril els darrers trenta-vuit anys) i Móra s’ha fet molt a poc a poc. Adif només va autoritzar el comboi que traslladava les locomotores a vapor a circular a la velocitat de trenta quilòmetres per hora i a reduir-la a cinc cada cop que trobessin un canvi d’agulles. En aquestes condicions el trajecte entre ambdós punts s’ha convertit en una epopeia de trenta-cinc hores en les quals, la fatiga i la il·lusió s’han transmès entre els que acompanyaven el tren i els que l’esperaven a Móra. La mistificació del viatge estava servida.

Són precisament els detalls d’una aventura que només cinc minuts després d’acabar corria a convertir-se en mite el que impedeix veure amb claredat les seves conseqüències. No és el primer cop que una entitat s’apressa a sol·licitar la cessió de vehicles i instal·lacions ferroviàries amb la pretensió de restaurar-los i fer un museu. Fins ara ningú no ha reeixit en l’objectiu. No se n’ha sortit l’administració a través de la RENFE (aquest és el motiu pel qual els han cedit les locomotores), ni les diferents iniciatives que han volgut tirar endavant els Amics del Ferrocarril, és a dir, des del voluntariat. El discurs que les justifica és, però, sempre el mateix i, en ell, s’hi barregen conceptes com el turisme, el patrimoni o la memòria històrica en un poti-poti de mal pair.

Sincerament, no veig cap relació entre la restauració d’una locomotora i l’afirmació que amb l’acció es recupera el passat o es preserva la memòria. En el transcurs d’una conferència a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, un representant del Museu Marítim de Barcelona va considerar que havien fracassat en l’objectiu de transmetre la cultura del mar amb la reconstrucció del pailebot Santa Eulàlia, perquè s’havia convertit només en una atracció, un objecte. Va admetre que era un èxit de gent, que feien cua per pujar, però precisament els que hi pujaven no aprenien res del món dels navegants.

Potser perquè tenia aquest argument al cap que, a l’arribada del tren, l’estació se m’apareixia com una reproducció, a escala 1:1, de la realitat. Una joguina de mida descomunal. Acollia diversos models de locomotores, cotxes, vagons i una instal·lació d’enclavament recentment restaurada. Havia llegit a la premsa que la intenció dels organitzadors de l’acte consistia en la restauració de diversos espais de l’estació de Móra perquè servissin de centre d’interpretació del ferrocarril. També, de locomotores i cotxes de viatgers perquè els permetessin fer viatges fins a Reus o Casp. En definitiva, fer un museu del ferrocarril.

Ara bé, de què parlen quan diuen que volen fer un museu? Quan la llista d’iniciatives no reeixides és llarga, l’ombra de la sospita hauria d’encendre alguna alarma. ¿Es tracta de fer el mateix que els altres, fins i tot el mateix que va fer el Museu Marítim amb el Santa Eulàlia, tot i saber que l’objectiu no s’aconsegueix? En què es diferencia, aquest? Es coneixen els fracassos, se sap de la dificultat del patrimoni industrial per transmetre cap connexió amb el seu context original i, malgrat tot, s’insisteix en la repetició de la fórmula.

Potser, assistim a una discreta perversió en la qual es fomenta la confusió dels termes perquè n’hi ha que es pensen que, amb això, guanyen: els organitzadors de la funció, els presumptes restauradors, perquè l’argúcia de vincular els seus objectius amb el discurs de la protecció del patrimoni els assegura l’accés a uns fons econòmics que d’altra manera no obtindrien; i els organismes públics, perquè poden sumar al seu rèdit electoral el fet que es comprometen amb una activitat que diu que defensa i promociona la cultura. A mi em sembla que uns i altres no tenen altra cosa al pap que fer del patrimoni un espectacle, que és una cosa ben diferent de fer cultura. En tot cas, el que m’agradaria és que ens acostuméssim a dir les coses pel seu nom.

Estació de Samper de Calanda. Línía de Barcelona a Saragossa per Casp

“Las casillas del ferrocarril, con sus pensativos habitantes, habían atraído siempre a Dvánov; pensaba que, aislados como vivían, los guardavías tenían que ser gente tranquila e inteligente. Se encontró con una de ellas y entró a beber agua; se encontró con los pobres vástagos de los guardavías, que no tenían más juguetes que su propia imaginación, y hubiera sido capaz de quedarse con ellos para siempre y compartir así su destino. Dvánov pasó la noche en la casilla, pero tuvo que dormir en el pequeño zaguán porque en el cuarto de los guardavías estaba dando a luz la dueña, que se pasó la noche entera gritando en medio de tormentos. El marido, insomne, iba y venía por la casa, pasaba de vez en cuando por encima de Dvánov y murmuraba lleno de asombro:

—Con los tiempos que corren… con los tiempos que corren…”

Andrei Platónov (1899-1951), Chevengur. Viaje con el corazón propicio (1927). Traducció de Vicente Cazcarra i Helena S. Kriúkova. Madrid, Cátedra, 2009, pàg. 135

Els mitjans informen que el conseller Recoder no ha volgut asseure’s amb els negociadors de la Renfe. Argumenta que se’l rifen, que no respecten els tractes que fan.

Està bé clavar, de tant en tant, un cop de sabata a la taula. Quan el fan, els nostres governants s’homologuen a d’altres, importants, com els que van escriure el guió de la Guerra Freda (que no és una Guerra Freda la que mantenen amb Madrid?).

És innegable que la imatge de Nikita Khrusxov a la ONU, el 1960, colpejant la taula amb el taló de la seva sabata, ha fet fortuna. Després, quan va caure el teló d’acer, vam saber que en l’enfrontament entre els dos bàndols n’hi havia un que sempre feia el catxa, però va ser tan bon jugador que va aconseguir que la partida durés quaranta anys. No sé si la partida que el conseller Recoder ha iniciat amb la Renfe durarà tant de temps, senzillament, perquè desconec les cartes que té a la mà.

És que, potser, té dos-cents trens alternatius per desafiar la Renfe que els farà fora de les vies catalanes? Té els diners per comprar-los si els altres decideixen marxar? Te el coneixement necessari per coordinar una xarxa de trens que mou cent milions de viatgers cada any? Per què ha decidit començar la partida, ara? L’ha començada ell?

L’estratègia del tafur, com la del cop de sabata a la taula, consisteix a enganyar l’altre. Fa cinquanta anys ningú no sabia que els mitjons del líder rus eren pelats de tants de rossegons.

En aquesta partida dels trens no sé ben be què és el que la Generalitat pot amagar, no se si té un roc a la faixa o els mitjons foradats.

La tisora del Govern, que la fa anar a tort i a dret, sembla que s’acarnissa amb més ràbia amb la sanitat i l’ensenyament. Avui mateix he concertat una visita al metge de capçalera per d’aquí a quinze dies. Abans que badés boca per queixar-me, l’administrativa del centre de salut m’ha advertit que la demora la causaven les retallades. En canvi, els trens circulen dins el seu horari. Les retallades, no l’afecten?

No es fa gaire publicitat de les tisorades que rep el ferrocarril, si és que n’ha rebut. Fa unes setmanes va semblar que el Consell de Ministres aprovaria la fusió de les diferents administracions ferroviàries en una de sola, és a dir, fer de la Renfe i de la Feve una sola cosa, però a la fi tot va quedar en un no res. Els Pressupostos de l’Estat confirmen que no hi ha diners per invertir en obra pública, però la línia de gran velocitat a Galícia avançarà aquest any gràcies als més de mil dos-cents milions d’euros que li han estat consignats.

En paral·lel a la notícia dels diners per al TGV gallec, han estat publicades diferents informacions que asseguren que cap de les línies que fins ara han estat posades en explotació han assolit el llindar de la rendibilitat. Negre sobre blanc: no hi ha prou viatgers per omplir els trens. Val a dir que les que han estat posades en funcionament són, a priori, les que haurien de transportar més gent, com són els corredors cap a Andalusia, València i Catalunya. Què justifica, doncs, els mil dos-cents milions per al TGV gallec?

Doncs bé, es podria esperar que el govern anunciés la congelació de la construcció de les línies d’alta velocitat i una reordenació dels serveis, amb ajustaments de les freqüències de circulació o reducció de velocitats, tant per estalviar energia com per ampliar les possibilitats d’ús de la plataforma. Però res d’això sembla que hagi de passar.

El govern acarona el tren de gran velocitat com el nàufrag la taula de salvació enmig del naufragi. La clausura d’un sol servei faria el fet d’admetre l’error en el plantejament. Retallar en sanitat i educació té un preu electoral que el polític pot estar disposat a pagar. Clausurar un TGV té un cost simbòlic que cap govern espanyol pot acceptar, el de la fallida del model d’estat.

Un joc silenciós

«Avui, però, el meu infant (tres anys i mesos: molts de pares es limitarien a dir 3 anys!) ha inventat un joc que es descabdella en silenci. És un joc extraordinari. Ja sabeu com són les criatures per a inventar jocs, i com, en el fons, no els plauen sinó els jocs que ells inventen. Detestaran, per exemple, un cert ninot, però en canvi l’emparan tot un dia amb passió quan l’estiraran de cap a cap del passadís dient que és “una barca”. Cal advertir que el meu infant ens acabava d’oferir una setmana de fragorós espectacle ferroviari, imitant, ell tot sol, un tren. Amargava la vida a tothom, i jo, de tant en tant, havia d’alçar la cama perquè ell passés per sota el túnel. Avui, però, en anar jo a la cambra de joguines, no sentia mosca. I, certament, hi era ell, i hi era la nena (6 anys, però és el nen qui imposa els jocs; la nena, a la seva edat. Ja només juga per condescendència: l’únic joc que l’interessa és jugar a la nena gran). He obert la porta i me’ls he trobat asseguts, cara a cara, cada un a la seva cadira. Tenien els braços llànguidament estirats; la cada una mica ensopida, però sobretot seriosa. No deien absolutament res, ni es movien absolutament gens.

–Què esteu fent?– els he dit.

El petit s’ha meravellat que jo demanés una cosa tan obvia. I m’ha respost:

–Juguem a anar amb tren.»

Josep CARNER. Les bonhomies i altres proses. Barcelona. Edicions 62. 1981. Pàg. 114-115

Boca de ponent del túnel de l’Argentera (189o)

Boca de túnel i restes del pont del ferrocarril al terme de Faió.

Suposo que hem d’estar molt contents perquè la Unió Europea ha reconegut la necessitat de construir el Corredor Mediterrani. Com si diguéssim, per a aquells que el defensaven, la decisió de Brussel·les se’ls apareix com el cosí del Zumosol, que ha arribat per clavar una coça al bandarra que els emprenyava al patí de l’escola. Els detalls de com caldrà pagar la construcció encara no els coneixem. Tampoc els aspectes tècnics que condicionaran l’obra. Els ha recomanat, la U.E., que el tinguin llest abans del 2020. Estic convençut que es farà el que es podrà.

Al mateix temps, però, cal no oblidar que aquest, el del Mediterrani, és un més entre molts altres corredors que Europa es proposa construir. He consultat la llista i no m’ha quedat clar quins es complementaran i quins es faran la competència. Per exemple, per abans del 2020 també es recomana tenir en funcionament el corredor ferroviari entre Gènova i Rotterdam. Potser, als productors valencians i andalusos, que veuen la línia ferroviària entre Algesires i València com una vitamina per a les seves fruites i verdures, tant necessària com els transvasaments hidràulics, aquest corredor central europeu no els faci ni fred ni calor.

En canvi, per a aquells que tenen la voluntat de fer del port de Barcelona la gran entrada meridional d’Europa, per beneficiar-se del negoci que comporta, una via directa que interconnecti el port més important del món, Rotterdam, amb el més directe competidor del de Barcelona, Gènova, és com començar a fer el camí amb una pedra a la sabata. Perquè la política de xarxes que proposa la U.E., en determinats aspectes, els obligarà a competir amb els veïns, que és un esport que no sempre els ha agradat practicar. Diria que a la història recent de Catalunya, la història dels burgesos catalans, que va eclipsar-se fa trenta-cinc anys, ja li venia bé que les vies fossin amples i els aranzels alts.

Aquests dies es presenta el llibre que ha escrit Pere Macias i que du per nom Via ampla, ment estreta. No l’he llegit, encara. Però tinc la sensació que ja endevino qui deuen ser els de la “ment estreta”, els mateixos que ara una determinada premsa ens vol fer creure que han rebut la patacada del cosí del Zumosol. És clar, és com ho volem veure nosaltres, com voldríem que fos. Però la realitat, ai, què fugissera!

Les obres del TGV han assolit unes dimensions tan grans que el seu avanç resulta gairebé imperceptible. Avancen, com si diguéssim, a una velocitat geològica. Es un fenomen que s’assembla al que acompanya el moviment de les muntanyes, que ens és invisible.

Sí, els mitjans de comunicació ens informen –per exemple- dels metres diaris que avança la tuneladora a través del subsòl de la ciutat de Girona, del moment en què es comença a posar el balast en un punt o altre de la línia o de la data en què es completa el taulell d’un pont. Però us reptaria que em diguéssiu, amb sinceritat, si cada cop que passeu pel costat de les obres, no teniu la sensació que sempre presenten la mateixa fesomia, si no les veieu inerts, incommovibles.

El del TGV és un model de ferrocarril que s’allunya del que havien preferit els nostres avantpassats, els quals, en l’aspecte de les dimensions, s’estimaven més deixar-se guiar per la prudència. Va ser així en les beceroles del ferrocarril. Va ser-ho, sobretot, als Estats Units, on, quan construïen una nova línia de ferrocarril, el que volien era posar-la en servei de seguida. Per aconseguir-ho la feien avançar uns quants quilòmetres cada dia -potser deu o dotze- ; tan bon punt els obrers havien acabat de clavar les escàrpies ja venien els primers trens, a banda i banda s’aixecaven ciutats i la resta l’hem vist a les pel·lícules. Els americans, pragmàtics, construïen de qualsevol manera, sovint de forma molt precària, perquè el que volien era comprovar si el projecte en què acabaven d’invertir els tornaria els capitals, si podia ser, amb escreix. Si el negoci era favorable, aleshores, hi abocaven diners a cabassos i el que havia estat un establiment de nyigui-nyogui acabava per convertir-se en un ferrocarril amb tots els ets i uts, sòlidament incrustat en el paisatge. En canvi, si el negoci anava de mal borràs es desmantellava tot i la pèrdua resultava la mínima per a l’empresa que havia decidit assumir el risc.

Però avui els constructors de línies d’alta velocitat saben que fer córrer els trens no els donarà diners. En conseqüència, s’afanyen a construir línies de dimensions tectòniques, perquè és precisament amb l’aparat que fan el negoci. I perquè ningú no sospiti les fan progressar tan a poc a poc com poden, perquè, malgrat les ingents sumes dels diners públics que devoren, no sembli que allà se’ls gastin com se’ls gasten. L’avanç imperceptible d’una línia de TGV és com el de les muntanyes, impossible d’aturar.

Publicat, originalment, a la Revista de Girona, núm. 268

« Articles més nous - Articles més antics »