Escrits amb els dits

Ja ho deia l’activista negra Rosa Parks: “Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven.” És en aquest context que la farsa judicial contra l’independentisme avança desbocada. Amb l’abominable escrit de qualificacions provisionals de la fiscalia, l’Estat espanyol demostra un cop més que, mani qui mani a Madrid, l’actitud repressiva i la set de revenja contra els que defensen la resolució dels conflictes a les urnes són insaciables. No té aturador. No pas perquè aquesta causa esperpèntica oberta ara fa un any sigui difícil de reconduir un cop arribats a aquest punt del despropòsit processal, sinó perquè ningú no té cap intenció d’aixecar el peu de l’accelerador.

No hi ha mitges tintes. Un país que fonamenta la cohesió en la prepotència, la coacció i la impunitat no té cap necessitat d’incloure en el vocabulari conceptes com ara diàleg, clemència i negociació. No li cal fer cap altra cosa perquè tothom mira cap a un altre costat, en una Espanya enverinada per l’ultranacionalisme i en un búnquer europeu sense empatia amb la gent del carrer, vinguin de Catalunya o arribin nedant per la Mediterrània.

En aquestes circumstàncies, el republicanisme només es té a si mateix. La força que es pugui fer resistint des de les institucions i fent sentir la indignació pacíficament però incontestable. El judici és una farsa, però l’independentisme és real, i és al carrer on es pot guanyar el torcebraç. Espanya és un enemic temible però alhora debilitat per la seva dinàmica de descomposició política. Cal intel·ligència estratègica i solidesa col·lectiva per aconseguir que es vagin enfonsant ells sols en aquest fangar delirant. No passaran. (Publicat a La República el 2 de novembre de 2018)

Fa un any es va declarar la República. Segurament ningú dels que feia tota la vida que ho estàvem esperant podíem pensar que la sensació seria tan confusa. Al Parlament, als carrers, l’ambient va ser d’emoció tensa, d’alegria impostada, de mal dissimulada preocupació. D’incertesa radical. Fa un any es va declarar la independència perquè no hi havia més remei. La voluntat hi era, els vots hi eren. Paral·lelament, però, el context era clarament desfavorable i qualsevol anàlisi objectiva indicava que valia més marxar cap a casa i esperar temps millors.

Però es va declarar.

No va ser cap error. Hi ha moments en la història que entre totes les opcions no es pot pas escollir la millor, sinó l’única possible donades les circumstàncies. En aquell moment, totes les pressions, les estranyes i les pròpies, havien portat a un carreró amb una única sortida. Endavant, endavant, endavant.

Un any després s’ha vist que va ser un error que era impossible no cometre. Perquè l’alternativa hauria estat una desfeta encara pitjor. Rendir-se dinamitant la confiança del poble guanyador de l’1-O sense poder ni tan sols aspirar a una clemència humiliant. Perquè avui sabem que Espanya no negocia. Només sap guanyar o perdre.

Ha passat un any i l’independentisme és viu, malgrat tots els malgrats, i de l’Estat espanyol avui tothom en sap que no té cap estratègia que no sigui la força bruta, sigui per absència de voluntat o per falta de pràctica. Donades les circumstàncies, el pitjor que pot passar en aquests moments és que quan ens calgui tornar a córrer quedem encallats per un excés de trets al peu. (Publicat a La República el 26 d’octubre de 2018)

De Flandes, el millor record que en tenen a Madrid és el llenç de Diego Velázquez La rendició de Breda, obra mestra inspirada en el setge a la ciutat flamencoholandesa que va caure davant dels tercios de la monarquia hispànica l’any 1625. Pintures a banda, el conflicte va acabar amb l’inici de la decadència d’un imperi on el sol es va anar ponent acceleradament durant els segles venidors.

La impressió que tenen per aquells verals dels espanyols és francament dolenta, tot i que d’aquells invasors dir-ne espanyols és una generalització anacrònica. D’entrada, en aquella època la majoria eren mercenaris internacionals. A més, tan o tan poc espanyols podien ser considerats els ocupants com els mateixos flamencs, i els portuguesos, catalans, sicilians i napolitans, per posar alguns exemples d’espanyolitat sobrevinguda, en alguns casos superada amb èxit, en d’altres encara en disputa com bé sabem i patim.

Algunes males experiències s’incrusten en la memòria col·lectiva durant generacions. Amb tants mil·lennis de conflictes, hi ha motius d’oprobi per a tothom, per cert. En llocs de Grècia les malvestats dels almogàvers en el segle XIV encara fan que les famílies amenacin la mainada repatània de fer venir els catalans com si fóssim l’home del sac. Ningú no és perfecte.

Segur que en el conflicte actual entre els flamencs i l’Estat espanyol hi plana l’ombra de la rivalitat històrica. Un recel atàvic en què el senyor ministre Josep Borrell, a l’estil de la millor diplomàcia hispànica, entre dues paraules tan semblants en la forma i tan diferents en el sentit com atenuar i atiar, ha triat per a Flandes la que més pica. (Publicat a La República el 19 d’octubre de 2018)

Una de les sèries de més anomenada en la nova era de mirar la televisió que han impulsat les plataformes digitals és The Crown, que relata la vida, pública i privada, de la reina Elisabeth II d’Anglaterra. Independentment de l’interès que pugui suscitar l’existència de la senyora Windsor i la seva privilegiada família, aquest producte televisiu és recomanable per l’acurada contextualització històrica i política de cada episodi. La vida d’una cap d’estat com a fil conductor de l’evolució d’una societat permet, per citar només un grapat d’exemples, copsar el dramatisme de la Segona Guerra Mundial a la rereguarda britànica, explorar la controvertida personalitat d’uns quants primers ministres, començant per l’imponent Winston Churchill, assistir a l’esmicolament de l’imperialisme tradicional o veure evolucionar la societat de masses des de la premsa de paper fins a la televisió. Un deu per a la feina de documentació i recreació de la segona meitat del segle XX, de la qual el segle XXI és deutor absolut.

En un dels capítols de la segona temporada es tracta la tèrbola i indecent relació amb el nazisme que va tenir el rei Eduard VIII, més conegut en l’àmbit de la cultura popular per la seva abdicació prioritzant l’amor a una senyora divorciada americana. En aquest capítol, el duc de Windsor (com va ser conegut un cop autodestronat) queda com un drap brut sense pal·liatius.

Desconec si la prestigiosa Netflix, responsable de The Crown, té prevista alguna producció sobre alguna altra casa reial europea. L’espanyola, per exemple. La sèrie valdria la pena només per veure el tractament de l’estreta vinculació del borbonisme amb Franco, del qual el rei emèrit va ser hereu i l’actual titular, en Felip “a por ellos” VI, continuador de la nissaga constitución mediante. Naturalment, una colla tan insignificant comparativament amb la nissaga britànica deu ser poc televisiva. I si aquesta plataforma no hi deu tenir interès, encara menys en desperta entre el llagoterisme mediàtic espanyol, en un Estat on la filla del dictador acaba de morir després d’una vida nedant en l’opaca abundància acumulada pel seu progenitor. Un progenitor que, per cert, reposa en un mausoleu públic juntament amb el fundador del partit feixista espanyol. Ai, Espanya, el país on els dictadors neixen, es reprodueixen i moren a cos de rei mentre la seva memòria perviu intacta a compte dels pressupostos generals de l’Estat. No és gens estrany que quan Netflix es fixa en aquesta banda d’Europa, decideixi produir un documental no pas sobre uns monarques casposos sinó sobre Carles Puigdemont. (Article publicat a Presència el 7 de gener de 2018)

La política és un ofici que comparteix antiguitat amb alguna altra activitat considerada no tant honorable tot i tenir-hi una certa concomitància. Amb més o menys dosis de sang vessada, des de l’inici de la civilització els actes col·lectius de la humanitat han girat i giren, i giraran, entorn de la política. Com passa entre els aficionats al futbol, tothom es pensa que hi entén, i més des que tuiter ha esdevingut la barberia ideal, la barra de bar infinita, l’àgora sense perímetre. Per això hi ha més tendència a enraonar o, millor dit, a xerrar i a exercitar el capbarretisme que no pas a escoltar o a llegir els que han teoritzat seriosa i documentadament sobre la matèria. Sigui com sigui, els escenaris no es pot pas dir que hagin evolucionat excessivament en, posem-hi, l’últim parell de mil·leninis. Us ho escrivia en aquestes mateixes pàgines fa un parell de mesos citant Heròdot i la seva “Història”. Centrant més el tema, avui podem recòrrer, per exemple, als “Consells sobre política” de Plutarc de Queronea, amb traducció catalana gràcies a l’editorial Adesiara. La lectura atenta ens permetrà constatar que, a l’arena on es lluita pel poder, el pa que s’hi dona després del circ ha estat pastat sempre amb el mateix llevat.

En aquests últims mesos i en les pròximes setmanes n’hem vist i en veurem de tots colors, i els independentistes patirem un catàleg d’iniquitats que si ja us havien sorprès les patides fins ara, d’ara en endavant ja podeu continuar ben calçats. No patiu. Primera lliçó de Plutarc que cal retenir: “la cursa de velocitat està molt bé, però, a la guerra, és la cursa de fons que espanta.” A resistir com hem fet sempre per guanyar com no havíem fet mai.

Les altres reflexions d’aquest savi que convé no perdre de vista en els dies que vindran són les que es refereixen als interessos que mouen molts polítics i a l’ambició que en domina alguns. Feu punta al llapis i anoteu: “A la base de l’activitat política hi ha d’haver, com si fos un fonament ferm i segur, una determinació basada en el bon judici i raonament, i no pas en un rampell provocat per un buit afany de glòria o un cert gust per la confrontació, o pel fet de no tenir res més a què dedicar-se.” Segur que us han vingut uns quants noms al cap. Concretem més, doncs, amb una altra citació imprescindible escrita fa vint segles que el de Queronea va manllevar de Plató: “No pot governar encertadament el qui no ha obeït abans amb lleialtat.” Endavant les atxes, que la processó encara no ha acabat. (Publicat a Presència el 5 de novembre de 2017)

Serà avui, demà o d’aquí a uns anys, però la situació és força irreversible

Des que va començar el procés d’independència s’han escrit milers i milers d’articles d’opinió i d’anàlisis sobre l’assumpte, des de tots els punts de vista possibles i angles més diversos. Llegir de cap i de nou tot el que s’ha publicat en l’última dècada aquí i arreu sobre el cas català ens obligaria a estar centrats en aquesta tasca sense poder fer res més durant mesos i anys.

Tanmateix, de tot plegat res no m’ha convençut més a l’hora d’identificar el problema que tenim avui sobre la taula que un text escrit fa prop de dos mil cinc-cents anys. L’autor n’és Heròdot d’Halicarnàs i el fragment surt de la monumental Història. Naturalment, no fa pas referència a Catalunya. Però llegint aquesta obra es té la sensació que des de fa vint-i-cinc segles la humanitat no ha fet gaire res més que plagiar-se una i una altra vegada. Un pensament d’Heròdot i també un polsim de Shakespeare i ja ho tenim tot dit i explicat, almenys a Occident.

Agafem l’obra del savi grec i obrim-la pel llibre primer. S’hi relata la guerra entre perses i lidis, entre Cir i Cresos. Ocupada Sardes, capital de Lídia, i fet presoner el rei local, l’invasor Cir ordena el saqueig de la ciutat disposat a contemplar-lo al costat del seu il·lustre presoner, que li pregunta: “En què s’afanya tant tota aquesta turba?” Cir contesta: “Devasta la teva ciutat i s’endú les teves riqueses”. Cresos el corregeix: “Ni saqueja la meva ciutat ni les meves riqueses; perquè res d’això no és ja meu; sinó que s’enduen i s’emporten el que és teu”. Saltem uns quants segles endavant i hi trobarem una possible línia argumental per al conflicte entre Espanya i Catalunya. La subordinació de Catalunya no només ha estat, tret de comptades excepcions temporals, manu militari, sinó que els vencedors, un cop sotmesos els catalans, no els han acabat de considerar mai dels seus i venjativament els han devastat tant com han pogut. Quan diuen “a por ellos”, ho evidencien. Ens conjuguen en tercera persona del plural. Alguns podran dir que ha estat una sort, perquè assimilar-se amb segons qui no fa cap gràcia, però en el fons és el quid de la qüestió. En la profunda mentalitat política espanyola, els catalans no som espanyols sinó un cos extern que cal mantenir permanentment castigat, tret que conjunturalment ens necessitin per apuntalar alguna majoria parlamentària que justegi. A l’altra banda, amb persistència mesella, generacions i generacions de catalans han intentat reivindicar la pertinença a un estat que anava responent amb bombardejos liberals cada cinquanta anys, repressió de dretes o el menyspreu altiu de l’esquerra amb aires de superioritat. Avui estem vivint una acció punitiva combinada de tots plegats, perquè han constatat alarmats que no volem estima sinó marxar. Ho podem considerar un fracàs històric o un triomf de la persistència. O una mica de totes dues coses. Serà avui, demà o d’aquí a uns anys, però la situació és força irreversible. La història de la humanitat són variacions sobre uns mateixos temes, cert; ara bé, enlloc no està escrit que els catalans estiguem condemnats a viure sempre en el mateix capítol. Això sí, mirem que, rellegint Heròdot, de la jornada d’avui tampoc no en surti una victòria cadmea.

Hem arribat a un punt de la Història en què la realitat periodística no existeix i que la veritat és tan difícil d’identificar que difícilment mai podem estar segurs d’haver-la trobat. Les noves tecnologies, tan útils i rellevants per a algunes coses de la vida, en el terreny mediàtic han desembocat en una saturació informativa i una capacitat de manipulació, tergiversació o invenció de fets, imatges i informacions, que ens fan més vulnerables que mai a la intoxicació. Més vulnerables que mai. Perquè les males arts en el món del periodisme i del paraperiodisme fa dècades que estan inventades i posades en pràctica. Paral·lelament al periodisme honest o, més ben dit, oposant-se a la feina de periodistes honestos. El tot s’hi val mediàtic ha estat aplicat premeditadament des de temps immemorials. Hem viscut com un miratge el temps en què podria semblar que l’increment dels nivells de població alfabetitzada i culturitzada podia retallar la capacitat de manipulació: quant més instruït és un lector, més costa aixecar-li la camisa. Avui dia, els mètodes d’aquells qui volen enganyar-nos són tan sofisticats que costa separar el gra de la palla i més encara quan el gra i la palla volen pels aires atiats pels ventiladors de les xarxes socials.

Cada cop costa més de trobar un refugi informatiu on aferrar-se a la recerca de la credibilitat. Les notícies ens plouen en quantitats industrials, filtrades per algoritmes que ens ordenen el subministrament de notícies rastrejant les nostres preferències a l’hora de navegar i renovades amb una velocitat que allò que hem llegit fa una hora ja pot haver estar reemplaçat unes quantes vegades. L’esforç que ha de fer avui dia un lector per comprovar i contrastar les informacions que rep és inassumible i molt sovint irrealitzable. En un article publicat al diari The Guardian fa un parelll d’anys, la periodista i analista Katharine Viner escrivia: “En l’era de la impremta, les paraules en una pàgina fixaven les coses, fossin certes o no. La informació se sentia com la veritat almenys fins l’endemà, quan hi havia una altra actualització o una correcció, i tothom compartia una visió comuna dels fets. [Avui] De vegades els rumors generen la propagació del pànic, de vegades per malícia, i la manipulació deliberada sovint és deguda al fet que una corporació o règim paga a la gent per transmetre el seu missatge. Sigui quin sigui el motiu, falsedats i fets es difonen ara de la mateixa manera, per mitjà d’allò que els acadèmics anomenen cascada de la informació.” (Publicat a Presència, el 3 de setembre de 2017)

Aquesta setmana s’està celebrant a Barcelona el Saló del Còmic, consolidat com una trobada de referència del sector, un dels més intergeneracionals del món de la cultura. Al còmic s’hi sol entrar de menut i molts aficionats, quan es fan adolescents i adults (per aquest ordre, preferiblement) no deixen de perdre mai l’interès per les històries il·lustrades. També cal dir que és un fet relativament nou. Fins fa unes dècades era un àmbit considerat infantil i juvenil, de mocs al nas, de pantaló curt, d’habitació amb pudor de peus i pòsters d’ídols del pop.

Era quan dels còmics en dèiem tebeos. Llegir tebeos era cosa de mainada en aquell temps que un servidor era mainada. Tenint en compte que el Saló del Còmic arriba a la trenta-cinquena edició, i que fa tres dècades i mitja ja va néixer amb aquest nom, la qüestió és que:

1. Els que en dèiem tebeos érem petits fa més de trenta-cinc anys. Dur.

2. Els que éreu petits fa molt més de trenta-cinc anys en dèieu patufets. D’acord.

3. El saló va ser batejat amb un nom d’aquells que aleshores resultava modern. O esnob, mai queda clara la frontera.

4. Aquí és on entren els experts llepafils: potser no deu ser exactament el mateix un còmic que un tebeo. Bizantí.

Tant li fa. El cas és que hi ha cada cop més poca gent que dels còmics en diguem tebeos. I quan ho fem, algun interlocutor pot tenir la sensació que sembla que ens hi referim amb un to lleugerament despectiu, displicent, com si restéssim categoria al gènere.

Res més lluny de la realitat. Res més cert que el fet de convertir en un genèric un producte concret, l’entranyable capçalera que va ser el TBO és una mostra de la importància social que poden tenir aquest tipus de publicacions. Objectes que transcendeixen el seu àmbit per incrustar-se a la llengua. Com les vambes o els post-it, per citar altres exemples més vistos que el tebeo. Ep, com podeu comprovar el tebeo fins i tot ha donat lloc a una locució. O a dues. No oblidem quantes vegades ens han criticat una idea qualificant-la, amb el permís o sense del professor Franz de Copenhaguen, d’invent del tebeo.

La identificació del terme amb una revista concreta també devia pesar de manera inapel·lable en la decisió que el Saló del Còmic no fos batejat com el Saló del Tebeo. Fa trenta-cinc anys el TBO encara era una capçalera viva, encara que fos en la seva etapa terminal. Avui ja és objecte de museu. Un objecte que enguany celebra el centenari. El 17 de març passat va fer 100 anys que en sortia al carrer el primer número. El TBO és mort. El tebeo, no. Llarga vida al concepte.

La proposta de la CUP de fer retirar l’icònic monument a Colom del capdavall de les rambles barcelonines, així com també l’estàtua del negrer Marquès de Comillas de la Via Laietana, reobre el tema de la iconoclàstia política o ideològica. Des que el món és un món poblat per humans ha estat pràctica habitual per esborrar memòries incòmodes, pretèrits desagradables. Per passar comptes amb l’enemic. Estàtues eqüestres descavalcades, plaques esborrades, esglésies o retaules cremats, biblioteques arrasades, recintes arqueològics dinamitats, bustos a l’armari, de vegades entrant i sortint segons bufa el vent.

No veig gaire diferència entre voler retirar Colom i destruir la ciutat de Palmira. Em podeu dir exagerat per comparar el valor patrimonial d’ambdós monuments, per posar en el mateix pla els criminals d’ISIS i els revolucionaris de la CUP. Són casos diferents, naturalment, però que, tanmateix, es basen en un puritanisme dogmàtic. Al capdavall les raons per destruir o suprimir un element patrimonial no són tan rellevants com el fet de creure que el patrimoni que no s’ajusta a certes concepcions doctrinals pot ser eliminat.

Hi ha casos en què la retirada es justifica per una qüestió de proximitat cronològica i de saturació. El franquisme, per no anar més enrere, va deixar un rastre monumental tan ofegant que feia impossible superar-ne els estralls sense esporgar el paisatge. En general, però, destruir el llegat del passat hauria de ser una excepció només per a casos en què no és possible la racionalització contextualitzada. Exposar una estàtua eqüestre de Franco al Born és una provocació infantil. Mantenir alguna estàtua eqüestre de Franco en alguna plaça del nostre país, amb una placa ben destacada que recordés a la ciutadania que aquell home va ser un indesitjable dictador, podria ser un exercici de pedagogia democràtica. Amb Cristòfol Colom i l’ennoblit esclavista Antonio López passa el mateix. Estem d’acord que no són exemples apropiats per transmetre valors positius a les generacions presents i futures. Tan cert com que els seus són llegats que ens ajuden a comprendre com hem arribat fins aquí i que cal mantenir vius i ben explicats si més no per no tornar a repetir els seus errors, o evitar les conseqüències dels seus actes. Per això avui encara visitem l’horror de Mauthausen, en comptes de llaurar-hi un camp de golf o aixecar-hi una universitat. Esborrar el passat ens condemna al risc de repetir-lo. I la iconoclàstia s’acosta de manera benintencionada però perillosa a la barbàrie intel·lectual. (Article publicat a Presència el 2 d’octubre de 2016)

Com que des de fa uns mesos em dedico a coses relacionades amb el món de la cultura, la meva cunyada, no sé si per donar-me idees o perquè ha trobat la iniciativa curiosa, o una mica per totes dues coses, m’ha portat d’un viatge recent a Islàndia el prospecte d’un original museu que tenen per aquells verals. L’espai es diu Hid Islenzka Redasafn. En un idioma més comprensible, especialment si no sou islandesos, es podria traduir com a Museu Falològic d’Islàndia o Faloteca d’Islàndia.

Segons s’explica en el fullet aquest espai és l’únic al món dedicat a l’exhibició i estudi de fal·lus de tot tipus d’animals mamífers. He escrit exhibició i potser hauria d’escriure exposició, per no confondre amb l’exhibicionisme la missió d’aquest centre d’eminent vocació divulgativa des d’un punt de vista científic.

Entre els centenars de penis que es poden gaudir o, bé, millor dit contemplar, n’hi ha una seixantena corresponents a diferents espècies de balenes, imagino que disposats oportunament en les sales més altes de sostre. Si ens movem cap a una dimensió més raonable, hi podem trobar una quarantena d’aparells reproductors masculins de foques (en català políticament correcte els mascles de les foques són els focus?) i lleons marins, a més d’altres titoles, tites, cigales, penjolls, instruments, vergues o digueu-ne com vulgueu, de diversos animals terrestres. Una quarantena de fal·lus provenen de fora de l’illa i en aquest espai també hi podem admirar més de tres-cents objectes artístics de fesomia fàl·lica, que testimonien la importància simbòlica que ha tingut el membre masculí en l’imaginari col·lectiu.

Per cert, que entre els expositors hi ha tres penis d’homo sàpiens. De moment. Perquè els senyors del museu fan constar cofois que tenen tres donacions de particulars, especificant que caldrà esperar que siguin morts per llevar-los el preuat llegat i posar-lo a la vitrina.

Estic pensant si a Catalunya un museu com aquest funcionaria. Nacionalment, de pebrots n’hi posem, però a l’hora de la veritat sempre se’ns arronsa. No sé si faríem gaire goig mostrant les vergonyes nacionals en una vitrina. (Article publicat a Presència el 4 de setembre de 2016)