Escrits amb els dits

Portada

Conegut com un dels periodistes més prestigiosos i alhora polèmics d’Itàlia, i especialment famós pel seu enfrontament, ja quan era un veterà de tornada de mil i una batalles, contra l’emperador Berlusconi, Indro Montanelli també ha conreat l’assaig i el periodisme divulgatiu. Un exemple n’és aquesta Història de Roma, on l’autor explica d’una manera planera, amena i no exempta d’una ironia que de vegades connecta analògicament els romans amb la Itàlia o el món actual, més d’un mil·lenni d’història d’un poble clau en la història de la humanitat. Un llibre que, tot i que per al meu gust s’entreté massa en batalletes i campanyes militars (i peca d’una certa missogínia i d’un cert procristianisme), en tot cas està deliciosament clafert de d’anècdotes curioses i de dades ben dosificades que satisfaran els interessats en tenir una visió global àmplia sobre els romans. A canvi de llegir gairebé 500 planes podreu presumir davant les amistats, resolent mots encreuats o participar en algun concurs tipus trivial gràcies a la lectura d’alguns detalls de cultura general que mai no està de més conèixer, per més que aparentment puguin ser tan inútils com saber d’on ve la paraula ovació: quan els generals tornaven d’una guerra havent mort menys de 5.000 enemics, en comptes d’una desfilada triomfal, que estava reservada a aquells que massacraven més de 5.000 enemics, s’havien de conformar amb el sacrifici ritual d’un ramat d’ovelles en el seu honor, una operació coneguda justament amb el nom d’ovaciói que ha passat al nostre temps picant de mans, és a dir d’una manera més civilitzada i, sobretot, i especialment per a les ovelles, molt menys sanguinària. En voleu més? Doncs ja podeu començar a llegir en Montanelli. I si l’acabeu i heu quedat amb gana, podeu cruspir-vos Grècia, del qual parlarem més endavant perquè la meva subministradora de Montanellis encara no me l’ha deixat.

Portada del llibre

Després de debutar amb un supervendes arreu del món amb les aventures del ratolí bibliòfil Firmin, Sam Savage ha publicat El crit del peresós, la història estrambòtica, traduïda al català per Columna, d’un editor de províncies tocat de l’ala que intenta tirar endavant una revista literària amb un nivell d’exigència inversament proporcional al seu nombre de subscriptors. Un personatge, Andrew Wittaker, asetjat pels deutes, pels problemes amb la gestió d’unes finques de pisos de lloguer ruïnoses que són el seu mitjà de subsistència real i una personalitat excèntrica, per dir-ho d’una manera suau, que el fa poc més que insuportable per a tota la gent que l’envolta menys per al lector, que, almenys a mi m’ha passat, li acaba agafant una certa estima més derivada de l’heroisme quixotesc que exhala que no pas de la compasió de la misèria material i moral que desprèn. Un relat literari confegit a partir de reflexions del protagonista i, principalment, de l’intercanvi epistolar amb llogaters, creditors, exparelles i escriptors de segona amb pretensions de publicar en una revista de tercera que es dóna el gust de respondre a tots els aspirants el següent formulisme eufemístic: “Gràcies per donar-nos l’oportunitat de llegir el seu treball. Després d’haver-lo analitzat detingudament, lamentem comunicar-li que, de moment, no reuneix els nostres requisits.” Una fòrmula que sovint el desmanegat Andrew Whittaker amaneix amb desconsideracions, menyspreu i una falta de respecte cap als seus comunicants. Un llibre divertit, de vegades hilarant, sempre entretingut, sobre un personatge patètic que acaba resultant tan entranyable que, a canvi de no haver-lo de tractar mai, acabaries omplint-li una butlleta de subscripció a la revista tot i tenir l’absoluta seguretat que el contingut és infumable ni anant fumat.

El cas del senyor Millet pot fer remoure els respectables budells del president de la Generalitat de Catalunya, el qual, per cert, fa cara de menjar poc i pair bé. Però ben segur que no ha remogut ni un pèl més enllà de fer arquejar alguna cella a tots aquells que, des de ben petits, ja tenim interioritzada aquella dita que sosté…

Una de les planes del WLT

El número de setembre de la prestigiosa revista literària World Literature Today (WLT) inclou una secció especial dedicada a la literatura catalana. La publicació, editada per la universitat d’Oklahoma des de 1927, conté un dossier monogràfic amb textos i ressenyes de diversos autors catalans seleccionats pel teòric de la traducció Lawrence Venuti.
En l’especial, es destaca Quim Monzó, Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas, Maria-Mercè Marçal, Albert Sánchez Piñol, Anna Montero, Andreu Vidal, Ernest Farrés, Eva Baltasar, Mercè Rodoreda i Jaume Cabré. A més, inclou una ressenya de l’antologia Pedra foguera de joves poetes balears. World Literature Today, que es publica bimensualment i tracta temes de literatura, cultura i política, està reconeguda com una de les revistes literàries millor editades i més informatives segons el comitè del Premi Nobel, per la qual cosa ha obtingut nombrosos premis.
A banda del monogràfic, realitzat amb el suport de la Fundació Ramon Llull, la mateixa revista publica un article, a la secció de Crim i Misteri Internacional, titulat La inventiva dels escriptors de gènere negre de Catalunya, signat per Jim Madison Davis, novel·lista i crític de literatura policíaca.
En el seu article, Madison fa una introducció concisa i documentada sobre la història de les lletres catalanes i la problemàtica convivència amb el castellà, notant la «temptació» de molts escriptors catalans de passar-se al castellà per obtenir més audiència i destacant que, malgrat tot, la literatura catalana manté una fortalesa fonamentada no només pel compromís dels escriptors sinó per la sòlida tradició literària catalana.
En aquest sentit, situa la ciutat de Barcelona com a centre destacat del gènere negre tant en català com en castellà, amb mencions a l’obra de Vàzquez Montalban, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster o Carlos Ruiz Zafón. Val la pena llegir l’article de Madison per adonar-se que en un lloc tan allunyat del nostre país com Oklahoma s’entén molt millor la realitat catalana que, posem per cas, des d’un indret tan proper com ara Madrid. O des de Catalunyamateix, poblat d’intel·lectuals acomplexats que menystenen la pròpia tradició literària. Tota una lliçó, la de WLT, i tota una injecció d’autoestima.

Portada del disc

Grup menys sofisticat que Supertramp i més consistent que Chicago (per posar dos exemples coneguts que hi retiren) els Steely Dan no van tenir gaire sort al nostre país, tot i que als Estats Units van gaudir de força nomenada durant la dècada dels setanta. Etiquetats com a banda de jazz-rock, la formació liderada per Donald Fagen i Walter Becker té una amplitud estilística que el fa navegar des del pop més comercial fins al rock simfònic o el jazz fusió. Teclats solvents, bons riffs de guitarra i tornades enganxoses són la tònica d’una formació que va publicar set discos entre el 1972 i el 1980 amb la virtud de no fer-ne cap de dolent, ep, per al meu gust. De tots, jo triaria el Pretzel Logic (1974), tot i que si quedeu amb gana podrieu fer un tastet de The royal scam. I aquí teniu una actuació del grup, que des de l’any 1974 només va fer discos d’estudi sense actuacions en directe. Un bon material per escoltar al cotxe o mentre feu alguna altra activitat que sigui de més bon pair amb banda sonora, com ara planxar, treure la pols o plegar mitjons.

[youtube]q2iPhS2XSnk[/youtube]

Tècnicament es diu Pomacea canaliculata i al nostre país fa unes setmanes que, en general, el coneixem com a cargol poma, una pobra bestiola que no havia fet cap mal fins que no se sap ben bé com va arribar al delta de l’Ebre, lloc on no hauria de ser, i com passa amb totes les bestioles, siguin invertebrades o no, quan arriben a un lloc on no han estat convidades, reben el curiós apel·latiu d’espècie invasora. Entre altres coses perquè…

Hi ha pocs llibres amb un títol tan ben trobat com aquest de la brillant Muriel Barbery, que, després d’haver-nos delectat, l’any passat, amb L’elegància de l’eriçó, on retratava la societat francesa (i, en molts aspectes, les dels encontorns, com ara la nostra) d’una manera tendra i salvatge alhora, ara torna amb una seqüela aparent que resulta ser una joia per ella mateixa. A Una llaminadura, l’autora….

Portada del disc

John Mayall és, juntament amb Alexis Korner, no només referent imprescindible del blues i rithm & blues britànic sinó un model que va crear escola, començant pels efímers Fleetwood Mac (efímers perquè l’etapa més coneguda d’aquesta banda, posterior al 1975, no té absolutament res a veure amb els primers anys) i continuant pel seu principal deixeble i deutor estilístic, Eric Clapton, que en seguiria la vena més bluesera i alhora la més psiquedèlica. Ja a banda dels seus Bluesbreakers, Mayall va enregistrar, el 1971, aquest doble disc que és un compendi de tot el seu ampli ventall estilístic, amb uns quants bons exemples de complexitat elèctrica i algunes peces acústiques d’una simplicitat deliciosa. Com sol passar sempre amb Mayall, tan bo, o millor, és el tall com l’acompanyament, en aquest cas músics de la solvència de l’esmentat Eric Clapton, dels mítics Larry Taylor i Harvey “sneak” Mandel (tots dos dels imprescindibles Canned Heat), el flautista i saxofonista, Johnny Almond, dels pioners Alan Price Set, el guitarrista dels comencaments dels Rolling Stones, Mick Taylor, a més de l’excel·lent violinista Don “Sugarcane” Harris. Un àlbum doble imprescindible pels amants de la manera britànica d’entendre el blues, amb alguns talls realment bons, com Television Eye i, per a mi, la millor alhora que la més senzilla del repertori: Home Again, La destil·lació de l’estil Mayall en poc menys de cinc minuts.

[youtube]1zrpqi2TNnE[youtube]

He sentit, i escoltat, les declaracions del president del Barça, Joan Laporta, aquest matí a Catalunya Ràdio, i no puc pas dir que m’hagin deixat indiferent. M’ha cridat l’atenció que…

Els resultats de la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya conviden a l’optimisme. Un 96 per cent de vots favorables al si és una dada espectacular. Un 41 per cent de participació és una dada positiva i molt més rellevant que l’aclaparadora victòria del si. Podria haver votat més gent, efectivament, però n’hi ha prou per pensar que la marxa cap a l’estat català comença amb empenta. Només cal pensar que fins i tot si la gent que s’ha quedat a casa hagués votat pel no, el suport a la independència hauria vorejat el 40 per cent. Això no és prou, ni és extrapolable a tot el país, però en la primera consulta real la xifra de suport a la independència de Catalunya és molt i molt superior a la que mai ha donat cap sondeig, enquesta o estimació sobre el tema. El got és mig ple. Només cal anar omplint-lo, gota a gota, raig a raig, referèndum a referèndum fins a la consulta final. Arenys de Munt ens ha servit per treure’ns la por i servirà a molts per obrir els ulls davant d’una voluntat popular que ja fa temps que ha deixat de ser una dèria d’il·luminats o somiatruites. Parafrassejant el primer home que va arribar a la lluna, el referèndum ha estat un petit pas fet pels veïns d’Arenys, però pot ser un gran salt per al nostre país. Amb la diferència que Arenys no és a la lluna si no en una part del món real que es diu Catalunya.