Les sigles que la navegació internacional ha donat a l’aeroport estrenat ahir a Lleida són ILD. Unes sigles que remeten a la Ilerda romana, a carros, pedres i mosaics, a Indívil i Mandoni guerrejant a la riba del Segre quan un món massa jove encara havia de decidir quin imperi s’enduria el gat a l’aigua durant els pròxims dos mil anys. ILD remet a la solidesa d’un passat fred, dur, èpic, que emergeix des de la boira dels temps cada cop que les grues obren el subsòl en una plaça del centre històric. Continua llegint «Benvinguts a ILD»
Mes: gener de 2010
Barcelona 2022
El que m’agrada de la idea dels Jocs d’Hivern de Barcelona i el Pirineu és que preparar la candidatura servirà per cosir el país. És nou que la capital orienti d’aquesta manera la seva mirada cap al país interior, cap a muntanya. Que Barcelona faci el seu go-west particular. Ja tocava. Barcelona portava massa temps desorientada, perduda en ella mateixa, sense saber cap a on anar. El fracàs del Fòrum l’havia deixat en estat de xoc, i ha deixat passar uns anys preciosos paral·litzada en debats estèrils, castradors, com el del civisme o les esquerdes de la Sagrada Familia. Quants anys perduts parlant de collonades a l’Ajuntament en lloc d’agafar les regnes del país del qual és capital i portar-lo a fer-se un lloc al món. Ara Barcelona ja té una via sortida: cap al país, cap a l’interior, a buscar les muntanyes i liderar un projecte que ens ha de projectar als catalans al món. Tant me fa si és un bluf preelectoral, si és un últim salvavides per a uns governants apurats. Només pel canvi d’orientació de la capital respecte el país, i del país respecte la seva capital, ja haurà valgut la pena.
Les rebaixes d’El Corte Inglés
Aquest any es parlarà molt d’El Corte Inglés a Lleida. La Generalitat ha desbloquejat el topall comercial de la ciutat i obre les portes a la instal·lació d’aquests grans magatzems. És una cosa molt buscada i molt negociada per Àngel Ros des que va assumir l’alcaldia el 8 de gener del 2004, tot just fa ara sis anys. El paer en cap està convençut que la ciutat necessita un Corte Inglés com a revulsiu per al comerç local i per evitar que els lleidatans vagin a gastar-se els diners a Barcelona o Saragossa. Ja tenim serial per al que queda de mandat. Així és la política postmoderna: en lloc d’obra pública, la principal obra de govern serà intentar atraure una gran corporació comercial. És el que toca en època de rebaixes. De rebaixes pressupostàries, és clar.
Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat
La deixalleria de Balaguer sembla posada amb la intenció que no hi vagi mai ningú. Es troba a uns quants quilòmetres de la ciutat en un paratge sense rastre de vida humana. S’hi arriba per una carretera secundària que no va enlloc i de la qual surt, poc abans d’un revolt, un camí de terra. Al final del camí ens rep una tanca de ferro rovellat i un cartell que indica que només ens obriran en horari d’oficina, llevat del dissabte fins a les 12 del migdia. A la dreta hi ha una placa commemorativa i les restes del que en el seu dia devien ser uns jardins que ningú no ha tingut la compassió de regar des que el molt honorable president Jordi Pujol i Soley va inaugurar el conjunt. Continua llegint «Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat»
Guinovart
Tarda de fred i vent. La silueta de la Seu Vella es retalla al cel en un d’aquells capvespres fantasmals tant de Lleida. Una de les coses més admirables d’aquest país són aquestes tonalitats irreals, blaves, rogenques i carbassa, aquestes llargues postes de sol de Ponent. Amb el coll de l’abric ben apujat enfilem la rambla d’Aragó fins al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Aquest museu és sens dubte un dels indrets més reconfortants de Lleida. No només per la diginitat, el rigor i la fermesa amb què la directora Montserrat Macià i la resta de tècnics del museu defensen la unitat i la legitimitat de la col·lecció d’art religiós medieval, objecte de polèmiques vaticanes atiades des d’Aragó. Ho és per la seva arquitectura, per la cura que posen en el manteniment i ampliació de les col·leccions i per la modernitat i l’ambició de les exposicions temporals que acull. Continua llegint «Guinovart»
El germà gran també fa l’ase
El conseller Joaquim Llena va iniciar la tradicional trobada nadalenca que ofereix el PSC als periodistes lleidatans amb una queixa: estem farts de fer de germà gran. Ho deia en referència als suposats infantilismes dels seus socis a la Generalitat, amb la polèmica per l’impost de successions encara calenta. Esquerra ha volgut tirar per una banda, Iniciativa ha aprofitat per marcar perfil per la contrària, i els socialistes, incòmodes, pel mig. La gràcia és que ho deia al costat de l’alcalde Àngel Ros, el qual havia obert foc el dia abans en contra d’una de les principals lleis que està a punt de tirar endavant el govern del què forma part Llena: les vegueries. Són precisament dirigents territorials socialistes catalans, i aranesos, els que més barricades estan aixecant contra la nova divisió territorial. A vegades els germans grans també fan l’ase. I tenen tot el dret de fer-ho: per sort som en una democràcia, i no en una vella casa pairal governada amb mà de ferro per un patriarca sever i on cada germà sap què és el que li toca fer. Germans grans, cases pairals. És curiós com les metàfores socialistes i pujolianes tendeixen a convergir. Voldrà dir això alguna cosa? Continua llegint «El germà gran també fa l’ase»