Mes: juny de 2012

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

“La primera ordre per caçar bruixes és catalana”

Entrevista a Pau Castell, historiador

Nascut a Tremp fa 28 anys, ensenya història medieval a la Universitat de Barcelona, és investigador de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals i està enllestint la tesi doctoral sobre la bruixeria al Pirineu. Ha publicat aquest any el llibre Un judici a la terra dels bruixots. La cacera de bruixes a la Vall Fosca (1548) i la web http://vallfosca.antropologiavisual.net/ amb testimonis orals sobre el record de la bruixeria al Pallars.

Què en sap, de les bruixes?
He documentat prop de trenta judicis per bruixeria en només cent anys al Pallars, entre finals del segle XV i del XVI. És insòlit. Normalment a Catalunya hi havia judicis per bruixeria en episodis de crisi, de males collites, en anys de pesta. Se’ls atribuïa tots els mals. Però al Pallars no, els judicis són nombrosos i constants, és com si fos un fenomen autòcton. De fet, al Pirineu català tenim la primera prova documental de persecució legal de les bruixes de tot Europa.
La cacera va començar al Pallars?
En tot cas, hi ha la prova documentada més antiga. El 1424 el comte de Pallars va promulgar a les valls d’Àneu unes ordinacions on es legisla sobre un nou crim contra Déu i contra els homes que és la bruixeria. El document, en català, descriu una sèrie d’homes i dones que van de nit i juren fidelitat a un boc i maten els nens i donen metzines… És la primera vegada que apareix aquesta descripció de la bruixa a nivell europeu en un document legal.

Qui eren, aquestes dones?
En els judicis les acusades expliquen que són guaridores, que saben de remeis i d’herbes, que ajuden en els parts. També hi havia homes jutjats per bruixots, però el 80% eren dones. Eren gent que havia conservat coneixements curatius ancestrals i rituals pagans precristians i als quals la gent del poble recorria quan alguna persona o alguna bèstia es posava malalta. En un dels judicis, una d’elles relata una oració ritual per curar nens malalts, una oració que parla d’un llop que ronda les cases i que cal foragitar.

Per què les perseguien?
Som a la baixa edat mitjana, hi ha un canvi cultural, es va obrint pas el racionalisme, l’Església és forta i comença a lluitar contra les restes del paganisme a Europa. A més, es creen els estudis de medicina oficials. Tot això va creant un discurs contra els bruixots i les pràctiques paganes. Els predicadors van per tot Europa proclamant que són pràctiques del dimoni. A més, el resultat dels judicis hi ajudava: amb la tortura totes confessaven que sí, que s’entenien amb el diable, que feien encanteris malèfics. I acabaven a la forca. Era difícil sortir-ne viu.

Algun cas l’ha impressionat?
Un dels més interessants és el de Margarida Rugall, de la Coma de Mont-ros, a la vall Fosca. Casa Rugall encara existeix avui. A ella la van jutjar el 1548 i la van condemnar a morir. Un dia, fent recerca de camp a la vall Fosca, una dona em va explicar que sí, que coneixia la Vella Rugalla, i a més que l’havia tractat de jove i que era guaridora. Em va dir que de petits l’anaven a veure per aconseguir remeis perquè llavors no hi havia metge. Això sí, els pares els deien que no es deixessin tocar per la Rugalla. Es referia a una descendent de la Margarida Rugall que va viure en aquella casa a principi del segle XX. El record de la bruixeria s’ha mantingut ben viu.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de juny de 2012)

Un altre estiu sense platja

A Lleida no hi ha platja ni falta que els fa als lleidatans, orgullosos del seu territori d’interior en què la terra és per treballar-la i no per jeure-hi sense fer res. Les funcions de la platja les havia fet fa anys les Basses d’Alpicat, unes piscines populars que feien olor de pi i d’entrepà portat de casa. Això era abans dels anys del boom econòmic. Però a partir dels vols barats cap a mig món, les Basses van caure en desgràcia i van tancar. Les CUP fa un any van reclamar una audiència pública sobre la seva recuperació, però la Paeria incompleix la seva pròpia normativa i no la convoca. Sense diners ni rèdits immediats, hi ha polítics que prefereixen jeure sobre les majories absolutes sense fer-hi res.

(Publicat a Presència el 17 de juny de 2012)

Lleida, regadius i aeroports

Han començat aquesta setmana a posar les canonades que portaran l’aigua del pantà de Sant Antoni fins als camps de la conca de Tremp, fins ara de secà i en un futur pròxim de regadiu. L’obra arriba cent anys tard. Els regs van ser una compensació que la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, la Canadenca, va oferir als pagesos de la conca de Tremp a canvi de les terres inundades amb l’embassament de Sant Antoni, de la construcció del qual aquest 2012 es compleixen cent anys. Però els regs no es van fer mai, i finalment ha estat la Generalitat qui n’ha acabat heretant el compromís i els ha començat a fer ara. De moment, una partida de dos milions d’euros per a un primer tram de menys d’un quilòmetre de canalització.

Què tenen les inversions en regadiu que aguanten bé les crisis? La gran transformació de Ponent, el canal Segarra-Garrigues, amb 1.500 milions d’euros de pressupost, és l’única obra de l’Estat que no ha experimentat cap retallada a Ponent. Tampoc la Generalitat afluixa en la seva aportació. També es tracta d’un projecte antic, ja previst als anys seixanta, i la seva realització persisteix entre els cadàvers d’altres projectes d’obra pública qui sap si més urgents. El model sembla clar: que Ponent continuï sent la reserva agrícola del país, mentre el cor industrial i de serveis continua a la costa.

A les terres de Lleida hi ha hagut dues formes de créixer en moments de bonança. La urbanita i la rural. La primera ha estat impulsada des de la capital, amb una modernització basada més en la façana que en un canvi de model de creixement real, que té en l’aeroport d’Alguaire, el futurista palau de congressos de la Llotja o els edificis per a empreses del parc del Gardeny les grans icones. Dirigisme polític i grans aportacions de diner públic tot esperant (o, més ben dit, sense haver esperat prou) que el sector privat aeronàutic, turístic o agroalimentari s’hi enganxarà per art de màgia. No ho ha fet i ara, sense diner públic, aquestes icones parlen d’allò que volíem ser i no pas allò que som.

El segon model és l’aposta pel regadiu, la productivitat intensiva perquè els propietaris rurals es mantinguin al territori i no el desertitzin. No hi ha ambició de canvi, però sí interessos llargament establerts, fins i tot envellits, que es volen mantenir.

Tots dos models tenen una gran dependència del diner públic. En cap cas s’hi compta amb la necessitat d’una veritable transformació de les estructures productives de Lleida. No hi va haver burgesia industrial i això obliga a un esforç extra que superi el dilema entre el despotisme il·lustrat de la Lleida funcionarial i la consolidació de vells interessos agraris. Algunes veus comencen a fer-ho. Compromís per Lleida plantejava un ús del Segarra-Garrigues que desenvolupi altres sectors i cridava a buscar un paper actiu de Ponent dins de Catalunya. Entre els regadius i l’aeroport, hi ha entremig moltes coses a fer.

(Publicat a El Punt Avui el 8 de juny del 2012)