Categoria: Indis i federals

Política

Tellado

nangAmb una mica de prevenció mútua van quedar per fer un vermut un diumenge electoral. Va ser com un llampec. Es van mirar als ulls i es van enamorar a l’instant, empesos per una desesperació compartida. Durant les setmanes següents no van fer altra cosa que follar, sempre que podien, amb la urgència agònica de les coses prohibides i condemnades a finar. A vegades es miraven l’un a l’altre, mentre es vestien en una habitació d’hotel al costat d’un llit desendreçat, i descobrien amb sorpresa que les febleses pròpies i les diferències que sempre havien semblat insalvables ara els havien convertit en complements perfectes l’un de l’altre. Un venia d’una relació complicada en què havia sacrificat l’aventura a canvi d’una certa rutina i estabilitat, però tot plegat havia acabat amb sensació de maltractament. L’altre sortia d’una dragonkhaniana relació triangular que havia deixat tots tres membres exhausts, ferits i dolguts. S’havien promès no tornar-se a enamorar mai més. Però eren allà, de nou, provant-ho un cop més.

Aquesta ha estat la relació dels dos principals grups polítics del sobiranisme català durant els millors moments de l’anomenat procés. En els ulls dels càrrecs i militants de Convergència i d’Esquerra hi espurnejava tot aquest temps la il·lusió de la novetat i el descobriment. També l’excitació del risc i de l’exploració del desconegut. Artur Mas i Oriol Junqueras es feien selfies junts i s’intercanviaven floretes al Parlament i es prometien urnes i paperetes mentre feien veure que ignoraven les enquestes igual que dos amants ignoren el futur. Però el futur era allà, esperant com una ombra. En el fons, tots dos entenien que allò era impossible i que no podia ser i que aquella passió havia nascut amb la data de caducitat marcada des del primer dia. El 9-N va posar sobre la taula que els ritmes i les formes de cadascú s’expressen de forma diferent i que com més passi el temps i la legislatura més creixeran els silencis, les rivalitats i els malentesos.

I ja estaven a punt de deixar-ho a córrer, que van aparèixer el fiscal i les querelles. Quan tot es refreda, no hi ha res com l’aparició d’una amenaça per revifar la passió. L’amor és instint de supervivència i aquí el tenim de nou. Qui diantre és que pensa l’estratègia de l’Estat espanyol? A Rajoy li van regalar Victus per entendre la situació catalana. Potser hauria hagut de començar amb Corín Tellado.

 

(Publicat a El Punt Avui el 21 de novembre de 2014)

Vodka

dovlatovSerguei Dovlàtov va ser periodista, alcohòlic, jueu, descregut, traficant, promiscu, dissident irreverent i vigilant d’un camp de presoners de la Rússia soviètica. És el còctel perfecte per conèixer a fons l’ànima humana i poder-la explicar en uns relats breus com dards afilats i d’una ironia tan negra com divertida i lúcida. Quan ho llegeixes no pots parar de somriure horroritzat, i sents la compassió profunda que amaga la burla d’un sistema tan absurd: per servir el règim amb total lleialtat i sentit del deure calia estar bastant sonat. A La zona, Dovlàtov descriu la seva experiència com a vigilant de presos comuns i una de les conclusions que en treu és que els carcellers no es distingien gaire dels presoners. Tan irracional resultava el món de dins com el de fora. Tots estaven una mica faltats.

Un altre escriptor, Vladímir Bukovski, va relatar com als dissidents polítics de l’etapa soviètica els tancaven en psiquiàtrics i els tractaven com a malalts mentals. Era d’una lògica simple i absurda: com que no podia ser que algú amb el cap ben moblat dubtés de les bondats del règim, qui ho feia era un malalt, tenia una obsessió, somiava disbarats i perseguia quimeres i derives impossibles. Els sona, això? Bukovski va registrar fins a 350 presos polítics que van rebre electroxocs i altres tractaments per guarir-los de pensar diferent. Franco també. El dictador espanyol va tancar presoners republicans en hospitals psiquiàtrics de Sevilla i València.

Amb tots aquests precedents, encara no entenc que cap demòcrata espanyol no posi el crit al cel davant del constant i perillós ús del llenguatge que la premsa i la política espanyola fan servir respecte de la voluntat política de molts catalans de viure en un estat independent. Dia sí dia també se l’anomena “deriva irracional”, “obsessió malaltissa”, “bogeria nacionalista” o “basta manipulació dels sentiments”. Tractar els dissidents com a bojos o menors d’edat és un tic fúnebre que estalvia als unionistes haver de debatre d’igual a igual amb una opció, la de la independència, que pot ser tan respectable, adulta i racional com la seva contrària. Inflats de suposada lleialtat i sentit del deure, es converteixen en realitat en fúnebres carcellers que no es distingeixen gaire de la irracionalitat que ells creuen veure a l’altre costat de la tanca. Calen glops de tolerància i lucidesa en redaccions i gabinets de partit. Cambrer: una mica de vodka, sisplau.

 (Publicat a El Punt Avui el 31 d’octubre del 2014)

Llibertat

barriNo es mira gaire TV3, de manera que per aquesta banda no l’han pogut adoctrinar gaire. Ni tan sols se la mira quan hi ha futbol, ja que passa força del Barça, cosa que el fa immune a la politització esportiva. La televisió de casa, quan està engegada, o bé emet dibuixos infantils perquè, des que s’ha jubilat, els fills no paren de deixar-li els néts dia sí dia també, o bé canals en espanyol amb pel·lícules de sobretaula diària i debats polítics de cap de setmana en què sempre parlen d’órdagos i sovint hi conviden l’Albert Rivera.

No va néixer en una masia a prop de Ripoll, ni en un doble àtic amb servei a Sant Gervasi, ni en un barri catalanista de la Barcelona menestral. Ho va fer en una caseta de l’horta de Múrcia, entre bancals i llimoners, sentint la remor de l’aigua de les séquies, ara fa sis dècades i mitja. A l’escola no li ensenyaven una història manipulada pel catalanisme ni l’obligaven a parlar en català, sinó tot allò que el mestre bonament podia ensenyar entre cants del Cara al sol i lliçons de formación del espíritu nacional. Alguna cosa sí que hi devia aprendre perquè finalment va poder estudiar ell mateix de mestre, va trobar xicota i quan va ser el moment de posar-se a treballar de mestre va resultar que l’enviaven a Catalunya.

Franco agonitzava i afusellava, i finalment va morir, però la dictadura cuejava. A l’escola de barri obrer on l’havien destinat, el director era un home del règim. Però els mestres joves volien fer-hi canvis. Entre aquests, el d’ensenyar en català, un idioma que ell tot just entenia. No havia militat en res, no tenia experiència en comitès ni lluites. Però com que ho veia just, amb un engany va aconseguir la firma del director franquista per convertir aquella escola en una de les primeres de Barcelona a ensenyar en català. Van venir els fills, els va criar el millor que va saber, va fer la feina com tocava. Li agradava la democràcia naixent i la llibertat que permetia, havia votat sí a la Constitució i a l’Estatut, mai no ha sabut per on cau el Fossar de les Moreres i cada estiu ha tornat sens falta a l’horta on havia nascut. Li va agradar Suárez, també el primer Felipe, d’Aznar ni el primer ni l’últim, i el van decebre Zapatero i la disbauxa de l’Estatut. I un dia es va trobar que ves, que potser sí, que calia fer un pas. Per això demà serà en una taula de Súmate en un poble del Maresme, explicant si fa no fa això, i forma part de l’exèrcit pacífic, anònim i imbatible, que, tot i els errors i dubtes de la política, ens porta de pet a la llibertat.

(Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre del 2014 )

Pornografia

300Hi ha notícies que només s’haurien de difondre en horari nocturn i en versió codificada per evitar l’estupor de les ànimes delicades. Lectors sensibles, deixin de llegir ara que hi són a temps, perquè la cosa va d’aquests vuitanta-cinc consellers de CajaMadrid, ara Bankia, que es van cruspir ells solets quinze milions d’euros a través de targetes de crèdit que l’entitat posava a la seva lliure disposició: una mena de sobresou ocult lliure d’impostos que els permetia una orgia de mariscades, hotels i viatges a París amb la dona o la querida. Aquests consellers, nomenats per partits i sindicats, eren els que havien d’avalar cada any els informes de gestió que redactaven els que els havien donat les targetes, uns informes que donaven llum verd a operacions de crèdit monstruoses que permetien mantenir i multiplicar les desmesurades ba-canals d’obra pública de la comunitat autònoma suposadament més neoliberal de les espanyes. Pornografia pura.

A Catalunya no podem presumir gaire. L’únic que podem dir al nostre favor és que aquí, pel que es veu, la pornografia politicofinancera anava amb condó, amb el profilàctic DOGC cobrint de legalitat les envestides creditícies i urbanístiques amb què alcaldes i consellers disseminaven plusvàlues residencials i equipaments de disseny arreu del país. Consellers d’Agricultura convertits en constructors de les obres que ells havien adjudicat, un expresident irat amb diners sense declarar a Andorra i amb la família investigada amb fruïció per les clavegueres de l’Estat, teatres municipals d’òpera d’arquitectes internacionals que s’han de llogar per a batejos i casaments, i caixes d’estalvis arruïnades i sostingudes artificialment per l’Estat és l’herència que ens ha deixat la prodigiosa primera dècada del segle.

Ja es veurà què fan a Espanya amb els consellers de Bankia lubricats amb targeta gratuïta. Ja decidiran. A Catalunya, fóra bo que l’anomenada transició nacional ens portés a una nova etapa en què ningú no confongués l’eròtica del poder amb la pornografia de la impunitat.

(Publicat a El Punt Avui el 3 d’octubre del 2014 )

‘Whatsapps’

julio-iglesias-311211-472x300Ho fa el pobre i ho fa el ric, ho fa l’alcaldessa i l’aturat, també el senyor bisbe, i la guapa del mercat. Tots fan anar el Whatsapp. Fins i tot el president de govern que ens amenaça des de la pantalla de plasma amb el més estricte compliment de la llei, es dedicava fa poc a enviar whatsapps de suport a un extresorer presidiari enxampat amb muntanyes de diner negre a Suïssa. “Ánimo, Luis.” Així parla en la intimitat l’imperi de la llei i la Constitució. El seu cap de gabinet, Jorge Moragas, també enviava whatsapps a l’exjove de l’exmolt honorable on es barrejava la conspiració juridicopatriòtica i el flirteig de bar d’extraradi. Salva Espanya i et faré un monument al teu cos, nena.

Així les coses, caldrà demanar als polítics alguna cosa més que una declaració de béns cada cop que entrin o surtin d’un Parlament o d’un govern. Hi ha més perill en les interioritats dels seus mòbils que no pas en l’opaca enginyeria fiscal que embelleix tantes declaracions d’hisenda. En l’era analògica els historiadors podien fer belles monografies sobre el pensament polític de Churchill, Roosevelt o De Gaulle a partir de la correspondència personal i els pensaments manuscrits que ells i els seus secretaris deixaven pulcrament preparats per a la posteritat. Avui, la missatgeria ràpida ens deixaria d’ells un rastre de mesquineses, tirades de canya, cinismes diversos i acudits amb foto de Julio Iglesias. És el material del qual està feta la privacitat humana i per tant també el poder i els engranatges que el mouen.

I no només del poder. Aquesta setmana, a Lleida, la ignorància i les baixes passions s’han propagat a la velocitat d’un virus arran de l’apunyalament de cinc persones la tarda de dilluns. Van córrer pels grups de Whatsapp versions increïbles sobre gihadistes organitzats que actuaven en grup i notícies d’altres ferits produïts a cinquanta quilòmetres de distància, quan en realitat havia estat un estudiant de 21 anys amb càrrecs per una anterior agressió racista a Logronyo. La paranoia col·lectiva va durar més de vint-i-quatre hores, suficient per adonar-nos que una part important de la societat té un problema de por cap a alguns col·lectius immigrats i caldrà treballar-hi. I també que els whatsapps cal fer-los anar amb cura. Però això últim té difícil solució: tant si ets un ministre salvant Espanya o un pencaire a qui agraden els acudits visuals, continuaràs enviant ximpleries per Whatsapp, i ho saps.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de setembre del 2014)

Kafka a la V

115703_franz_kafka_vAquesta petita i tranquil·la revolució de vellut que els catalans, a la kafkiana manera, hem anat anomenant procés, té com totes les revolucions la capacitat de desmuntar construccions mentals i legals aparatoses però que en realitat tenien la consistència d’un castell de cartes. Sentir ministres espanyols fent prediccions exactes sobre caigudes del PIB i nombre d’aturats i navegacions sense rumb en l’espai exterior que patirà una Catalunya independent, quan ells mateixos van ser incapaços de predir la tempesta de deute, atur i caiguda de prestigi internacional del seu propi país, produeix el mateix efecte que el rei petulant que desfila nu davant dels seus sorpresos però encara atemorits súbdits.

Una de les conseqüències de començar una subversió és comprovar, astorat, com se subverteix i es desmunta la lògica del dominador, fins llavors tan congruent i tan incontestable. El senyor Josef K. no sabia de què l’acusaven, ni tan sols sabia del cert si l’acusaven o no, però l’angoixa el paralitzava en un laberint de tribunals, por, opressió i culpa del qual no sabia sortir. Així hem estat durant uns quants anys i tot sembla que la gàbia mental s’ha esquerdat definitivament. Ara ens voldrien encara com l’agrimensor K. d’El castell, demanant constantment permís a la porta d’entrada i rebent la negativa com a resposta un cop i un altre, però comencem a sospitar que en realitat només calia passar-hi cap dins i llestos. El poder deixa de ser-ho quan el súbdit deixa de creure-hi.

Després de tres diades consecutives multitudinàries, la conclusió és que el país ha canviat i el que estem vivint no és un procés sinó una metamorfosi. Kafka, l’escriptor de la crisi de sentit i la soledat i l’angoixa de l’home de principis del segle XX, també va fer una novel·la amb aquest títol. És possible que ens hagi passat una mica això: un dia vam anar a dormir com un marxant de betes i fils de províncies, i l’endemà vam despertar convertits en una altra cosa: un insecte incòmode per al poder de l’Estat, però una pacífica, bella i colossal V de vot i democràcia per a la gent.

(Publicat a El Punt Avui el 12 de setembre del 2014)

La ripollesa que va crear el LAPAO

Hi ha tres moments clau en la vida de Dolores Serrat Moré, la consellera de Cultura d’Aragó que ha canviat el nom del català a la Franja. El primer va ser abandonar Ripoll als divuit anys per anar a estudiar medicina al petit Col·legi Universitari d’Osca. Serrat era una persona discreta, filla única, “bona estudiant i poc revoltosa”, en les seves paraules. No va deixar lligams a Ripoll.

A Osca només s’hi oferien els primers cursos, de manera que es va desplaçar a Saragossa a acabar la carrera amb l’especialització en psiquiatria i medicina forense. Aquí es produeix el segon gir: va conèixer el seu marit, un funcionari militar amb qui es va casar després de tres anys de promesos, i la seva entrada en la funció pública, guanyant les oposicions com a forense a Jaca. Dolores plantava arrels al cor d’Aragó i s’integrava en el funcionariat de l’Estat a la comunitat, autèntic grup dominant ideològic i sociològic al país veí.

La vida pirinenca no era còmoda. Després de dos anys a Jaca, Dolores Serrat va tornar a la Universitat de Saragossa, on va exercir la docència, es va treure una segona carrera, dret, i va ser escollida degana de Medicina. Allò la va portar a la política. El 2007 la va anar a buscar José Atares, alcalde de Saragossa entre 2000 i 2003, perquè l’acompanyés a les llistes del PP a l’Ajuntament. Va acceptar. Va ser regidora a l’oposició, procurant no barrejar-se amb les famílies i trifulgues internes dels populars d’Aragó. Admiradora de Teresa de Calcuta, és afable i no se li coneixen declaracions extemporànies ni radicals. Al contrari, però, dels equips que l’han envoltat. Pedro Mulero, assessor seu a l’Ajuntament i ara a la conselleria de Cultura, i sobretot Humberto Vadillo, a qui ha nomenat director de Cultura del govern, són dels durs del partit. Vadillo, col·laborador de Libertad Digital, sostenia als seus articles que l’aragonès és una “llengua frankenstein” inventada i que cal combatre el “pancatalanisme” a la Franja. Vadillo és contrari a les subvencions a la cultura, cosa que no impedeix que hagi subvencionat, només arribar ell al càrrec, l’Antolochía Lliteraria en Aragonés Oriental, d’un grupuscle de la Llitera contrari al català.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

“Astí parlem català”

Davant de l’ajuntament de Fraga s’estén un passeig ample i arbrat. La gent insisteix, encara avui, a dir-ne passeig del Cegonyer, el nom que tenia abans que el consistori el canviés per decret i el dediqués a Eugenio Barrón, enginyer i polític fragatí que al segle XIX va participar en grans obres de l’Estat com ara la construcció del Canal d’Isabel II a Madrid. En un banc del passeig, dues dones aprofitaven ahir a l’hora del cafè els darrers minuts abans de tornar a la feina per parlar de les seves coses lluny dels seus caps. No tenen ni idea que unes hores abans les Corts d’Aragó havien canviat el nom de la llengua pròpia de la ciutat. “A mi tot això m’és igual; que en diguin com vulguin”, explica una d’elles en castellà. “Català? LAPAO? Aquí en duen fragatí, però bé, m’és igual, jo parlo castellà”, respon la seva amiga.
Cal buscar, doncs, fragatins més motivats. L’Ignacio, per exemple. Aquest jove fragatí estudia mòduls formatius per tal de trobar feina. També és castellanoparlant, però sí que s’interessa pel tema i té unes idees força elaborades: “El que es parla aquí és fragatí; s’assembla molt al català, però és una altra llengua perquè hi ha paraules diferents: per exemple, en català dieu préssec i aquí diuen mullarero”, diu a raig. Però totes les llengües tenen localismes i formes dialectals, no? “No, però són llengües diferents; s’assemblen i la gent de Fraga si va a Lleida s’entén perfectament, però aquí hi ha paraules diferents”, insisteix l’Ignacio. No el traiem d’aquí. I el LAPAO? “Primera notícia”, explica. “La llengua d’aquí és fragatí, no n’han de canviar el nom”, conclou.
Per l’altra vorera, hi passa un home amb la seva filla petita. Es diu Gori i ell sí que parla la llengua pròpia de Fraga. I quin nom hi posa, a aquesta llengua? “Català. Poden posar-hi denominacions diferents però és evident que és la mateixa llengua”, explica en Gori. Però no tothom hi té aquesta consciència, a Fraga, oi? “La gent de Fraga en el fons ho sap, perquè a més hi ha molta relació amb Lleida i Catalunya, més que no pas amb Saragossa, i t’adones que parlem el mateix idioma”, explica. “Però hi ha grups de pressió molt forts des de Saragossa; tenen por que per parlar la mateixa llengua ens sentim catalans i no aragonesos, i els que manen aquí –mou el cap assenyalant cap al consistori, on governa el PP– es dediquen a obeir el que diuen a Saragossa i no a defensar la llengua pròpia.” “Volen que ens sentim aragonesos, però a Saragossa ens diuen polacos quan ens senten parlar”, es queixa. I en Gori com se sent? Aragonès o català? “De la Franja”, respon.
A la filla l’avorreix la conversa del seu pare amb el desconegut i li reclama que segueixi el camí. Ho fa en català. A la guarderia gairebé tot és en castellà, i quan vagi a l’escola tindrà una assignatura de català si la família ho demana, que ho demanarà. “Tot això del LAPAO és per amagar la llengua a les pròximes generacions, espero que no ho aconsegueixin”, conclou en Gori.
A mig passeig, un parell de fragatins fan tertúlia davant del bar Sanara. Un d’ells hi treballa. És en Sebastián. Diu que és mig català, però que parla en fragatí. I no és el mateix? “Som en una frontera; aquí es barreja la gent d’un lloc i de l’altre, les llengües també, per això sabem català, castellà…, i parlem fragatí”, teoritza. Quant a això del LAPAO o aragonès oriental, ni idea. És el primer cop que ho sent. Tampoc en Juan Ramón, client del local. Ell complica una més la teoria: “Això d’aquí és fragatí, i el que parlen a Mequinensa és xapurriau, que és com el català”, explica. Però s’entenen, els de Fraga i els de Mequinensa? “Oh, és clar que sí”, diu, estranyat per la pregunta. S’hi acosta un home gran, a poc a poc, amb un bastó i una americana antiga que li donen un cert aire distingit. “Pregunti-ho a ell, pregunti-li-ho, que és qui més en sap”, anima en Sebastián. L’home gran es diu Manel i ens mira amb incomoditat. Sap que a les Corts han aprovat la nova llei, però no es vol comprometre. “Però això d’aquí és fragatí i punt, oi que sí?”, insisteix en Sebastián. En Manel mou el cap i diu que a Fraga no hi ha problema, amb aquests temes. Segueix amb interès el que diuen els companys de tertúlia i, finalment, decideix seguir el seu camí. Abans, però, passa pel costat del periodista: “Ja poden dir noms i més noms, que astí parlem català”, diu per sota del nas. I marxa amb un somriure.

(Publicat a El Punt Avui el 10 de maig de 2013)

Xoc de fiscals

Ens esperàvem un xoc de trens en el moment culminant del procés del dret a decidir, però el que hi ha hagut primer és un xoc de fiscals. I quin xoc. Apartin les criatures: l’Estat no va de broma i a les seves sales de comandament sembla que n’hi ha alguns a qui els encanta l’olor de toga cremada al matí. La reacció fulminant contra unes declaracions pulcres i moderades del seu fiscal en cap a Catalunya demostra fins a quin punt són importants per a l’Estat espanyol les qüestions estrictament legals del procés i no admet cap mena d’esquerda.
Unes qüestions, les legals, que des de l’altra banda sempre acabem menystenint alegrement amb la consideració que tot anirà rodat si el dia D tenim del nostre costat les majories democràtiques, si hem demostrat capacitat i ganes de negociació, i si a més a més som capaços d’explicar-ho tot a l’exterior. Ens podran dir de tot excepte pessimistes. Ha plogut molt des que Francesc Pujols va dir que els catalans algun dia ho tindríem tot pagat, però encara ens resistim a creure que allò era una ironia. Igual que el Barça, el catalanisme ha perdut els darrers anys el derrotisme tribunero. Ara alces una estelada i hi surt un optimista irreductible. Però ja podem gratar-nos la butxaca i buscar uns bons advocats. O, més aviat, uns bons ambaixadors. Perquè fa la sensació que la batalla dels fiscals és en realitat la batalla per la imatge que es vol enviar cap a l’exterior. Mantenir el debat durament bloquejat en l’àmbit legal evita que entri en l’àmbit de la negociació política per una consulta pactada. I, sense diàleg polític previ, qualsevol pas endavant dels catalans serà presentat a l’exterior per l’Estat com un cop d’estat. És la seva estratègia.
La sort és que se’ls veu de lluny. La cúpula de la justícia està tan dirigida per la política que alces una toga i apareix, amb perdó, un ministre.

(Publicat a El Punt Avui el 6 de març del 2013)

Independència de cafè

Balaguer. Territori català lliure des de setembre del 2012 per decisió majoritària dels seus regidors. La ciutat on va morir la comtessa Aurembiaix, descendent de Guifré el Pelós, última membre de la nissaga de la Casa d’Urgell. Aurembiaix va dedicar la seva vida a recuperar la sobirania perduda sobre el seu comtat. Orgull i tossuderia aristocràtica malgrat les evidents penúries i dificultats. Ho va aconseguir finalment, però va morir sense descendència. La ciutat al segle XXI sembla conservar aquest caràcter de patrici empobrit però tossut malgrat haver quedat les darreres dècades allunyada dels eixos de creixement de Ponent. (l’article sencer a El Punt Avui)