Els bisbes catalans han cedit a les pressions i han signat un document a favor de l’entrega de l’art de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. Com ja va fer el bisbe de Lleida, cridat a capítol fa uns mesos pel nunci del Vaticà a l’Estat, Renzo Fratini, els bisbes catalans han abaixat el cap i beneeixen una solució injusta en què el bisbat de Lleida apareix com a lladre d’unes obres situades a les que llavors eren les seves pròpies parròquies i per les quals va pagar, va restaurar i va conservar de bona fe durant més d’un segle. Continua llegint «Volem bisbes catalans… i ferms»
Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants
El primer secretari del PSC a les terres de Lleida i el Pirineu, Joaquim Llena, ha reunit aquest matí els periodistes lleidatans al voltant d’un taula i els ha fet un balanç força sincer de la situació en què ha quedat el seu partit després de la patacada electoral del Parlament. Molt més realista que l’anàlisi que allà mateix n’ha donat la congressita Teresa Cunillera, convençuda que tot plegat és perquè el PSC no ha sabut explicar-se bé i que tot s’arreglará insistint amb el “mantra” del federalisme, com si res no hagués passat els darrers anys amb l’Estatut, la piconadora del Constitucional i amb els catalans mirant com carallots com l’amic Zapatero se’n rentava les mans de tot plegat. Continua llegint «Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants»
A la carretera, la Generació Beat i Lleida
Enllestida una lectura nadalenca: A la carretera, de Jack Kerouac, un dels fundadors de la generació Beat. L’he llegit en la seva versió inicial, la que Kerouac va mecanografiar sense punts i aparts en una llarg rotlle de paper que, segons diu la contracoberta del llibre editat pel Grup 62, quan s’estirava a terra sembava una carretera. El llibre sembla que no parli de Lleida però en realitat no parla d’una altra cosa. A la carretera arrenca amb un jove novaiorquès, el mateix Kerrouac, a qui se li acaba de morir el pare i marxa fent auto-stop cap a l’Oest buscant alguna cosa tot i que encara no sap ben bé quina. Fent camí pels Estats Units de punta a punta, retroba un vell amic, en Neal Cassady, un jove marginal dels barris baixos de Denver, lladre de cotxes amb aspiracions de poeta, amic de Kerouac en la vida real i que la generació d’escriptors i poetes de Keoruac, Allen Ginsberg i companyia van convertir en icona de la rebel·lia, l’esperit lliure i la vida esbojarrada de la Generació Beat. Mentre als anys cinquanta la política ianqui vivia una de les etapes més repressives i ultradretanes de la seva història, tota una generació de joves sense rumb feien auto-stop cap un Oest mitificat i es veien representats en una novel·la plena de paios que ballen jazz amb el cervell ple de bencedrina, putes, lladres de cotxes, ionquis que es punxen morfina i un anti-heroi canalla i promiscu que tot ho admirava i al mateix temps tot tant se li enfotia. Continua llegint «A la carretera, la Generació Beat i Lleida»
Molt Honorable President: ja n’hi ha prou
Molt Honorable President,
El setembre de l’any 1980 vaig iniciar la primària al col·legi dels jesuïtes del carrer Casp de Barcelona. Llavors no existia la llei de normalització lingüística. Els cursos estaven dividits en quatre classes, i els alumnes s’agrupaven segons l’idioma: dues classes dels “castellans” i dues classes dels “catalans”. Jo anava a la dels castellans. Suposo que amb bona intenció, s’entenia que d’aquella manera l’aprenentatge era més eficaç. Suposo. El cas és que fins a tercer de primària no vaig sentir mai ni una paraula en català a l’aula, i el dia que ho vaig fer em costava seguir el fil del que deia aquella mestra en aquella llengua estranya. Continua llegint «Molt Honorable President: ja n’hi ha prou»
Madí i el sector privat
Els panegírics sobre David Madí, més propis del gènere necrològic que de l’anàlisi política, em semblen un pèl exagerats però són d’una unanimitat que es fa difícil de contestar. Fins i tot Iceta diu que la seva marxa deixa Artur Mas sense els millors per formar govern. Res a dir, doncs, si fins i tot els adversaris l’elogien. Continua llegint «Madí i el sector privat»
La màquina de mesurar boira
Ja la tenim aquí. Tres dies seguits de boira. Per culpa d’això, diumenge l’aeroport d’Alguaire va cancel·lar tots els vols. Si us plau, no li ho diguin a Felip Puig. Dilluns i dimarts no es van cancel·lar vols perquè no n’hi havia cap. Alguaire deu ser l’únic aeroport del món on els controladors aeris no fan hores extres, però la boira sempre està disposada a fer un cop de mà. Aquest ha estat el primer cop que la boira altera els plans de vol del flamant aeroport lleidatà, a un mes de fer el seu primer aniversari. Continua llegint «La màquina de mesurar boira»
Amb la cara tapada
Em crida l’atenció la fotografia que ha publicat avui el diari Segre en la notícia sobre el burca. És una bona fotografia, excel·lent, que ja han publicat en altres ocasions, amb tres dones passejant un cotxet per la ciutat i una d’elles porta la cara tapada amb el seu nicab.
El que sorprèn és que, a les dues dones que no porten la cara tapada, el diari les hi ha tapat. Han pixelat la imatge perquè no es vegi el rostre de les dues dones que no tenen cap problema a ensenyar-la pel carrer. Tapar la cara digitalment a aquestes altres dones no és donar la raó a la que ja la porta tapada de casa?
Àngel Ros, catalanista
M’ha sorprès que Antoni Castells citi a Àngel Ros entre el grup de dirigients del PSC aliniats en la seva causa (també va citar a Ernest Maragall i Montse Tura), la causa dita catalanista: la de plantar cara a l’actual direcció del partit i reclamar un major accent de la personalitat pròpia del PSC davant del PSOE, amb grup propi al Congrés si és necessari. L’ànima catalanista del PSC: els que volen ocupar la centralitat de la societat catalana i disputar-li a CiU la seva posició hegemònica en aquest espai.
Post 28-N: CiU assetja la Paeria
Les eleccions al Parlament han deixat el territori de Lleida amb unes interessants incògnites polítiques que s’hauran de resoldre els propers mesos.
Setge a la Paeria socialista
La primera de totes és a la ciutat de Lleida. El PSC ha registrat el resultat més baix de la seva història. Mai no s’havia situat per sota dels 10.000 vots a la ciutat. Ni en unes europees. I ahir només va aconseguir mobilitzar 8.915 votants. 500 menys i el PP el passaria pel damunt i es convertiria en la segona força a la ciutat. En canvi, CiU ha assolit un gran resultat a la ciutat amb el 41,08% de vots, 21.670 en xifres absolutes.
L’1×1 de la campanya lleidatana
Tots els candidats ja són a la dutxa. Dia de la reflexió. A Lleida el partit ha tingut algun moment de joc brut però en general l’àrbitre no ha hagut d’intervenir gaire. Sobre el terreny de joc s’han vist dos estils polítics oposats: el catenaccio conservador de CiU i el penjar pilotes a l’àrea del PSC. En canvi, ERC i el PP han intentat jugar al contraatac i ICV s’ha passat el partit pujant i baixant per la banda. La banda esquerra, per suposat. Aquest és el meu personal 1 x 1 de la campanya lleidatana:
Albert Batalla (CiU)
Conservador. En el seu debut com a cap de llista de CiU ha jugat a no perdre. Ha intentat mantenir el control de la pilota amb un joc previsible però efectiu, deixant passar els minuts tot esperant el xiulet final. Cap improvisació, cap proposta espectacular, cap promesa fora de mida. Se n’ha ensortit adormint el joc, tot i que en algun moment de l’últim debat de campanya el seu marcador, Joaquim Llena, gairebé l’ha aconseguit treure de polleguera. És un jugador jove del planter convergent, si Artur Mas el sap administrar pot donar bons resultats en el futur.