Mirall

broken_mirror_girl_2_by_feather_child-d349xwbLes petites esquerdes que s’estan produint en el sistema polític català arriben a cada cop més partits i institucions. Ens pensàvem que això de les revolucions era una cosa terriblement grandiosa i brutal però, almenys la nostra, s’assembla més a un mirall que s’esmicola molt lentament mentre encara el fem servir per pentinar-nos, fer ganyotes, mesurar el pas del temps en el nostre rostre i ajustar-nos la corbata o el fulard cada matí com si res important no estigués passant excepte el pas normal de la vida. La revolució que significa la ruptura de Catalunya amb Espanya, de moment mental, discursiva i de paradigma polític i ja veurem si definitiva si una majoria ho vol, és tan suau, menestral i de classe de mitjana que només gosa manifestar-se en sobretaules de diumenge, manifestacions coloristes i divorcis més o menys lents i més o menys ordenats en les cúpules dels partits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va produir una ruptura sonada entre l’alcalde, Àngel Ros, i la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, després d’un any i mig de desavinences que a penes sortien de l’àmbit domèstic i que finalment han esclatat en un enfrontament inusual, amb escarni públic de factures vergonyants (36.000 euros en un any en corbates i fulards de disseny per quedar bé amb els clients, col·laboradors o amics de la Paeria) o l’exhibició impúdica d’aspiracions personals (Camps volia ara ser ella l’alcaldessa i per això ha actuat amb despit, va desvelar l’alcalde).

Vostès poden objectar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esdeveniments de la revolució de vellut catalana, sinó amb disputes pel poder local en un moment. Però en realitat tot està connectat. Segurament res d’això no hauria passat a Lleida si el PSC nacional no hagués expulsat els seus sobiranistes i, per tant, no hagués arraconat Ros, obligant-lo a deixar la política nacional i a centrar-se en l’alcaldia de Lleida com a única opció per continuar viu en política. Una esquerda marginal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, mentrestant, la vida passa davant del mirall.

 

(Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2015)

Temps dolents per a la lírica

La Llotja és el gran palau de congressos i operístic de Lleida, de disseny modern i singular, aixecat per la Paeria en els darrers moments del boom immobiliari. Havia de ser la nau insígnia d’una Lleida convertida en segona ciutat de fires i congressos, complementària d’una Barcelona amb excés de demanda, i amb el TAV i Alguaire com a porta de captació de negocis entre Madrid i Barcelona i entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El somni, però, s’ha convertit en un maldecap. Amb una injecció municipal d’un milió d’euros el 2013 per mantenir una mínima programació cultural, i oberta ara al casaments i banquets d’empresa, ha estat al centre del debat pressupostari. Són temps dolents per a la lírica.

(Publicat a Presència el dia 30 de desembre de 2012)

La ‘paera’ en cap

Els lingüistes hauran de començar a pensar quin és el femení correcte de paer en cap. Des de l’època medieval, mai cap dona no ha ocupat el càrrec. Ara, Àngel Ros ha de marxar cada dos per tres cap a les bàrbares terres litorals a la conquesta del PSC, i al seu lloc deixa a la Paeria un comitè de direcció presidit per la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, que s’encarrega ja de tot el dia a dia de la ciutat. Camps ha assumit des de setembre noves competències, ha deixat el despatx d’Urbanisme i s’ha traslladat a la planta noble de la Paeria. Exredactora del diari Segre i de dialèctica dura amb l’oposició, Camps es troba ja en la primera línia successòria si Ros acaba abduït per la política nacional. La paera ja és a punt. 

(Publicat a Presència el 4-12-2011)

Les basses d’Alpicat

Fa uns anys escassejaven els xalets amb piscina a l’horta de Lleida, era ciència ficció imaginar que cada poble del pla de Lleida tingués la seva pròpia piscina municipal, i l’única i veritable platja de Ponent eren un conjunt de piscines situades als afores de la ciutat, les Basses d’Alpicat. Diversió popular de xiringuito i migdiada per als que no es podien pagar l’apartament a Salou. Jo les vaig conèixer poc abans que tanquessin, en la segona meitat dels anys noranta, quan aquell model d’oci ja havia entrat en decadència i tots plegats estàvem a punt de convertir-nos en uns nous rics insportables, aficionats a comprar bitllets d’avió per internet i a demanar cava rosat per acompanyar les pizzes en restaurants de plats quadrats i espelmetes a les taules, cretins que elogien la cuina de Ferran Adrià sense haver posat mai els peus a cala Montjoi. Què els d’expilcar. Continua llegint «Les basses d’Alpicat»

Gavín

Isidre Gavín ha deixat la presidència del grup de CiU a l’Ajuntament de Lleida i ha marxat a l’empresa pública Cimalsa, organisme que gestiona els grans centres logístics i de tranport de mercaderies de la Generalitat. Una nova etapa per un polític que va començar molt jove (va entrar al Parlament el 1984 amb només 21 anys) i que sembla que a Lleida ja ha cremat tots els cartutxos, arribant a ser president de la Diputació entre el 2003 i 2007 i cap de llista de CiU a la Paeria en l’etapa final del siuranisme i l’inici del regnat de Ros. La retirada de Gavín és una marxa anunciada. Fa dos anys que ell mateix va fer pública la decisió de no presentar-se més. Però el partit ha trigat tot aquest temps per trobar-li un substitut: Joan Ramon Zaballos, director de l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida, proclamat cap de llista ara fa un mes i mig. Sorprèn que CiU hagi deixat passar tant de temps, i que l’hagi deixat passar precisament a la Paeria, on els convergents no estan precisament com per regalar cap avantatge al socialista Àngel Ros, que camina decidit cap a la seva segona majoria absoluta. Continua llegint «Gavín»

Post 28-N: CiU assetja la Paeria

Les eleccions al Parlament han deixat el territori de Lleida amb unes interessants incògnites polítiques que s’hauran de resoldre els propers mesos.

Setge a la Paeria socialista

La primera de totes és a la ciutat de Lleida. El PSC ha registrat el resultat més baix de la seva història. Mai no s’havia situat per sota dels 10.000 vots a la ciutat. Ni en unes europees. I ahir només va aconseguir mobilitzar 8.915 votants. 500 menys i el PP el passaria pel damunt i es convertiria en la segona força a la ciutat. En canvi, CiU ha assolit un gran resultat a la ciutat amb el  41,08% de vots, 21.670 en xifres absolutes.

Continua llegint «Post 28-N: CiU assetja la Paeria»