Deseu la cassola per a una altra ocasió

Publicat el 19 agost 2011 per David Rodríguez Borràs

No sé qui tingué la idea d’exportar les cassolades (utilitzades per primer cop per la burgesia xilena a l’era Allende) a Barcelona, però aquestes han acabat arrelant en la vida política. Estrenades arran de la invasió de l’Iraq, van anar tenint rèpliques en els següents anys. Les hem vist (o millor dit escoltat) en situacions tan diverses com la jornada de reflexió de les eleccions del 2004, la primera nit “en blanc” arran de l’apagada del 2007 o per protestar per les anomenades “retallades”. Ahir per exemple n’hi va haver una davant del Palau de la Generalitat per protestar contra els canvis en la gestió del PIRMI. Els manifestants protestaven, entre altres coses, pel canvi del sistema de pagament d’aquesta prestació, que ha consistit en enviar un xec nominatiu en comptes de fer una transferència bancària, que era la pràctica habitual.

Amb tot el respecte per als manifestants, no entenc massa bé de què protestaven.  De fet jo aplaudiria una mesura que té com a finalitat detectar possibles situacions d’irregularitat. Enviar un xec en comptes d’una transferència és una mesura enutjosa per a tothom (i també cara de gestionar), però permet visualitzar qui satisfà els requisits, i qui en canvi el percep mentre viu a un altre país o comunitat autònoma, o qui està passant les vacances fora de casa seva.  I sembla que aquests darrers no són pocs. Un 20% dels beneficiaris encara un han bescanviat el seu xec. Traient casos excepcionals (per exemple, el de persones ingressades a l’hospital) ja s’intueix que la bossa de frau no és precisament residual. I això sense comptar altres possibles tipus d’irregularitats que el nou sistema no permet detectar.

Personalment prefereixo un sistema de renda mínima amb moltes limitacions i restriccions, que no pas que no existeixi cap sistema, que és al que ens podríem veure abocats si no fem res i permetem que la percepció fraudulenta esdevingui la norma i no pas l’excepció. A aquesta mateixa conclusió van arribar per cert els escandinaus fa un parell de dècades quan el seu estat del benestar va entrar en crisi. L’extrema generositat dels estats del benestar van generar dos efectes perversos: el primer, el de grups de persones que vivien a costa de la resta de ciutadans; el segon, la fugida de professionals qualificats cansats de pagar a preu d’or el benestar d’altres. La solució que es va adoptar, i que ha funcionat prou bé fins ara, ha estat mantenir l’estat del benestar però alhora es van reforçar els controls, en els quals per cert, hi participa activament la població.

Potser que desem la cassola per a una millor ocasió. O potser que anem a fer les cassolades davant dels domicilis dels qui irregular o fraudulentament estan percebent aquesta prestació. Aquests són els responsables de què algun dia pugui qüestionar-se la renda mínima d’inserció, i no pas la suposada ideologia dels qui manen ara al Palau de la Generalitat, els quals per cert van ser qui en la seva etapa anterior van establir aquesta xarxa de protecció social de manera pionera a l’Estat.

Publicat dins de finances públiques, polítiques públiques | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Deseu la cassola per a una altra ocasió

Comerç virtual i despeses de tramesa

Publicat el 25 juliol 2011 per David Rodríguez Borràs

Semblava una utopia, però finalment el comerç electrònic s’ha fet un lloc en el panorama de la distribució. Més important però, és que aquesta tendència s’ha produït a pràcticament tots els àmbits del comerç. Si fa uns anys només era convenient comprar alguns productes molt concrets (com els bitllets d’avió o els llibres en anglès), ara ja surt a compte comprar per Internet gairebé tot, fins i tot la roba. De fet han estat les botigues de roba, o millor dit els outlets virtuals de roba, els qui han protagonitzat aquesta segona onada del comerç electrònic.

No obstant, continuava quedant un petit però: la distribució final. Generalment (per no dir pràcticament sempre), aquesta es realitzava fins al domicili del client, bé per Correus o per un servei de missatgeria privat. En la majoria de casos això suposa un problema, ja que l’usuari típic d’aquests serveis (una persona relativament jove de classe mitjana-alta) sol ser fora de casa als horaris en els que aquests serveis solen operar. Així doncs, o bé s’envien els paquets a les oficines, o cal passar-los a recollir a l’oficina del barri del servei de missatgeria, després d’alguna infructuosa excursió del transportista al domicili de l’interessat.

Això sembla que va camí de ser història. Fa pocs dies em va arribar a casa una Newsletter de Privalia, probablement l’outlet virtual més conegut a casa nostra. Entre d’altres coses em comentaven que ara ja es podia recollir el producte en determinats centres de distribució de missatgeria, amb l’avantatge addicional que les despeses de tramesa serien menors si aquesta era l’opció triada.

Felicito a Privalia per aquesta iniciativa, felicitació que faig extensiva a totes aquelles altres botigues de comerç electrònic que ja ho venen fent. És una mesura molt senzilla d’implementar en la que tothom hi guanya: el client, que guanya en opcions i també en costos de tramesa; el transportista, que s’estalvia la part més costosa de la tramesa, que és arribar al client final; la pròpia empresa, que veu augmentar el nombre de clients o la seva freqüència de compra; i la pròpia societat, que veu com aquesta senzilla mesura representa una disminució del trànsit de furgonetes anant a fer trameses infructuoses, amb el consegüent cost energètic i ambiental.

Publicat dins de comerç electrònic, consum, empreses | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Comerç virtual i despeses de tramesa

Cultura no subvencionada

Publicat el 18 juliol 2011 per David Rodríguez Borràs

Ahir em vaig tornar a trobar al Víctor Pàmies després d’uns mesos de no coincidir-hi. En Víctor és lingüista i des de fa força anys s’ha dedicat a anar recopilant frases dites i refranys. Fa uns mesos es va decidir a treure un llibre dedicat als refranys i frases dites referides als ulls. La novetat és que per fer-ho va recórrer a un sistema de crowdfunding, utilitzant la plataforma de Verkami. L’èxit ha estat notable: no només va cobrir les previsions, sinó que es van acabar produint mil exemplars i caldrà fer una segona edició.

El crowdfunding consisteix en finançar un determinat projecte a partir de petits donatius. El que el diferencia amb altres formes de generació d’ingressos és que (a) es condiciona el projecte a l’assoliment de l’objectiu de recursos en un temps determinats (generalment dos o tres mesos) i (b) va acompanyat d’una contrapartida, material o intangible, al patrocinador. En el cas del Víctor, el pagament es va fixar en 20 euros i donava dret a rebre el llibre dedicat, així com la versió electrònica. També hi havia opcions més econòmiques (que només donaven dret a l’edició digital), o generoses (les quals donaven lloc a rebre una quantia superior de llibres.

Iniciatives com aquestes poden tenir molt de recorregut complementant, però també substituint parcialment, el finançament públic de les activitats culturals. En primer lloc dóna major independència al creador, que sap que el seu finançament no dependrà dels gustos o interessos del buròcrata de torn o d’algun mecenes privat. Però també li imposa una disciplina, ja que la recepció del finançament li imposa uns compromisos que haurà de respectar si vol tornar a captar recursos en un futur per a un altre projecte.

I ja anant un pas més enllà, a llarg termini es podria estudiar la creació un “crèdit cultural”, consistent en oferir una deducció ( a l’IRPF o a l’Impost de Societat) a tots aquells qui inverteixin en projectes d’aquestes característiques, amb l’objectiu que siguin els ciutadans, i no pas l’administració, qui majoritàriament decideixi sobre

En Víctor i Verkami han obert un camí al qual s’hi ha sumat ja el cinema. Fa unes setmanes es va anunciar que en Joel Joan volia dur al cinema “Eric i l’exèrcit del Fènix” basat en l’afer Èric Beltran, utilizant un sistema d’aquestes característiques. I aquest divendres s’estrena a les nostres pantalles Passi el que Passi, de Robert Bellsolà, i que ha estat realitzada sense subvencions. Tant de bo això no sigui una flor d’estiu…

P.D: Probablement a en Víctor Pàmies li haurà fet força mal d’ulls veure el mot “decepcionar”, en comptes de “decebre” titulant l’anterior entrada d’aquest bloc. Malgrat que “decepció” existeix i que per tant “decepcionar” podria ser acceptable, la forma que es considera correcta és “decebre”. Demano disculpes si algun lector s’ha sentit decebut per aquest motiu, amb el benentès de què som en un bloc, no pas en una publicació formal, la qual ha passat per diversos filtres de revisió.

Publicat dins de empreneduria, finances públiques | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Cultura no subvencionada

Decepcionar a la clientela (I): Carrefour Gran Via II

Publicat el 9 juliol 2011 per David Rodríguez Borràs

Per raons diverses no acostumo a fer compres al Carrefour, malgrat  que es tracti del principal grup de distribució de l’estat espanyol.  Ahir però vaig acabar al Carrerfour del Gran Via II, aprofitant que estava de pas. Es tracta d’un establiment que fa molt poc ha rebut un bon rentat de cara i ha incorporat algunes innovacions prou interessants, com crear una línia única a les caixes.

La visita  no fou però massa afortunada. Anava buscant un netbook per substituir al que tenia i al que la bateria ja ha dit prou. En vaig veure un d’anunciat en promoció, de la casa Acer i promocionat amb un cartell a 229 euros. El producte exposat feia goig, i tenia la mida necessària per poder escriure al teclat sense massa problemes. També semblava que tenia bona bateria. Dit i fet em decideixo per demanar-lo…. I aquí arriben els problemes. Quan finalment localitzo a un venedor, em comenta que “li sembla” que se li ha esgotat i em comenta si en vull un altre.  Li demano que ho miri a l’ordinador i, efectivament em confirma que no en queden. Em torna a preguntar si en vull un altre. Jo li dic que no, i li indico un petit detall: que sabent que estava exhaurit encara el tenien publicitat per partida doble. Un cop dit això  vaig fer una queixa a atenció al client.

Em sembla una pèssima pràctica comercial que Carrefour, i moltes altres empreses, mantinguin anunciat un producte que se sap ja no està disponible. Això és enganyar als clients. Una cosa és que jo hagués vist en un catàleg en paper aquesta oferta i que a l’arribar ja s’haguessin exhaurit les unitats, i l’altre que el producte estigui allà exposat i que hi hagi un rètol anunciant-lo. Tampoc és el mateix que el producte acabi d’exhaurir-se, i per tant no doni temps material a retirar els objectes promocionals, i una ben diferent és que el fet de què estigui exhaurit sigui “de domini públic”. Val a dir que el venedor en cap moment va fer cap moviment de retirar el cartell o retirar el producte en exposició.

Malauradament aquestes pràctiques no són aillades, sinó quelcom ben habitual.  Quants bars o restaurants oferten els seus preus anunciant-los sense incloure l’Iva? Quantes companyies de telefonia anuncien ofertes de pocs euros al mes que a la lletra petita es transformen en unes desenes d’euros un cop superada l’oferta? Quants restaurants et cobren el “cobert”?  Crec que si una cosa han d’aprendre les empreses d’aquesta crisi és la de tractar dignament als seus clients, ja que és gràcies a cadascun d’ells que es pot aixecar la persiana cada dia.

I respecte al meu cas concret… aniré a provar sort a un altre lloc.

Publicat dins de comerç, consum | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Decepcionar a la clientela (I): Carrefour Gran Via II

Llei Òmnibus i habitatge protegit

Publicat el 10 juny 2011 per David Rodríguez Borràs

La denominada Llei Òmnibus tindrà efectes en molts sectors. Un d’ells serà el de l’habitatge, i més concretament l’habitatge protegit. Es preveu que la llei liberalitzi algunes de les restriccions existents pel que fa a la seva tinença. Una d’elles és la possibilitat de què els propietaris d’un habitatge protegit puguin comprar un segon habitatge, o que el promotor sigui l’encarregat de fer la concessió dels habitatges, en comptes d’una llista unificada. Sembla que aquestes mesures compten amb el vist-i-plau, quan no l’obert entusiasme, dels promotors.

Podríem posar-nos a discutir la major o menor idoneïtat de cadascuna de les mesures exposades. Jo m’estimo més, com ha fet en Marc Arza, centrar-me en l’arrel de l’afer: té sentit continuar fent habitatge protegit de compra? El més lògic, i el que semblava que s’anava imposant en els darrers anys, era primar l’habitatge públic de lloguer.  D’aquesta manera poden assegurar-se algunes coses: (1)  que més gent pugui tenir dret efectiu a aquests ajuts; (2) que la durada d’aquests pugui ser limitada; i (3)  que la monitorització dels ajuts pugui ser més efectiva.

Per tant, potser el primer punt de la llei òmnibus referit a l’habitatge que caldria fer seria la suspensió sine die de noves promocions d’habitatge públic de compra.  I a partir d’aquí parlem de la resta.

Publicat dins de economia general, habitatge, polítiques públiques | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Llei Òmnibus i habitatge protegit

Què hem de fer amb el Parc Güell?

Publicat el 30 maig 2011 per David Rodríguez Borràs

Font: Viquipedia

El Parc Güell és sense cap mena de dubte una de les principals atraccions turístiques de Catalunya. Es parla de què aproximadament 4 milions de persones el visiten anualment, i de què un 85% d’aquests són turistes. Sospito que pocs són els turistes que abandonen Barcelona sense haver-lo anat a veure. La popularitat del parc no només s’explica per l’arquitectura gaudiniana,  les vistes o la seva relativa proximitat al centre de Barcelona,  sinó perquè es tracta d’una de les poques atraccions turístiques importants lliures d’entrada.

Però la massificació té un preu. O millor dit, en té dos. Un és el preu directe que paguen els contribuents barcelonins per haver de costejar aquest excés de pressió humana, i que es tradueix en majors necessitats de manteniment, neteja i seguretat. L’altre preu és l’indirecte: molts barcelonins fa anys que no trepitgen el parc a causa de les aglomeracions i també es troben amb uns mitjans de transport incapaços d’absorvir la demanda extra (com relatava l’Andreu Orte en una entrada recent).

Davant d’aquests problemes s’ha parlat de la conveniència de limitar l’accés al parc. Això pot fer-se via un sistema de preus, fixant una entrada, bé via un sistema de racionament (haver de demanar hora per poder-lo visitar). Com no pot ser d’una altra manera, jo em decanto clarament pel primer mecanisme, ja que en el segon cas els contribuents acabaran pagant encara més una factura que no els pertoca ben bé.

L’únic problema que es planteja és el fet de què tancant el parc i cobrant entrada els veïns de la zona més immediata en sortiran perjudicats. Això seria així si la decisió afectés a tot el parc, però la intenció és que això només passi a  la zona monumental (és a dir, on està l’obra gaudiniana), deixant la resta com a parc normal. D’aquesta manera els veïns podran continuar podent fent ús del parc alhora que pagar una entrada farà baixar l’accés a la zona monumental a límits més raonables, a més de contribuir a compensar els costos que suposa gestionar un espai d’aquestes característiques.

S’atrevirà el nou alcalde a fer-ho?

Publicat dins de economia general, turisme | Comentaris tancats a Què hem de fer amb el Parc Güell?

La fi de la barra lliure a Spotify

Publicat el 15 abril 2011 per David Rodríguez Borràs

El popular servei de música Spotify ha fet públic un important canvi en les seves condicions. A partir de maig implementa uns límits al seu servei bàsic (gratuït) força rigorosos: així no deixarà escoltar més de cinc cops la mateixa cançó i limitarà el consum total de música a 10 hores mensuals.  No es tracta d’un cas inèdit: fa un parell d’anys Last.fm va fer un moviment semblant, obligant a pagar 3 euros mensuals a qui superés el període de prova. De fet l’èxit d’Spotify no podria entendre’s sense aquesta decisió, ja que van ser molts els internautes que van decidir desertar quan van veure el cartell de pagament.

Fins ara Spotify tenia un model de generació d’ingressos força interessant: un servei bàsic gratuït, i un sistema de pagament dels extres (per exemple, la recepció en dispositius mòbils) a preus raonables. Però probablement no era sostenible a llarg termini. De fet ja l’any passat la companyia havia fet canvis en la seva política de preus, restringint els nous comptes (limitats a 20 hores mensuals) i oferint una opció de pagament intermèdia.

En la meva modesta opinió Spotify ha donat un pas massa agosarat, tallant de facto l’accés gratuït a la immensa majoria d’usuaris habituals. Calien mesures que incentivessin el pas dels usuaris habituals a usuaris premium, però existint com existeixen alternatives a Spotify (com el cas de Grooveshark), el més probable és que ens trobem davant d’un nou Last.fm.

Publicat dins de comerç electrònic, societat, web 2.0 | Comentaris tancats a La fi de la barra lliure a Spotify

Tornar el pis hipotecat no hauria de saldar la hipoteca

Publicat el 4 abril 2011 per David Rodríguez Borràs

Perdoneu que sigui políticament incorrecte, però no em sembla bé que tornar el pis pugui saldar la hipoteca, ni pels casos de noves hipoteques, i menys encara per aquelles actualment existents.

Que ningú em malinterpreti. Sóc conscient de què aquest és un tema que afecta especialment desenes de milers de famílies que tenen les economies domèstiques ofegades per la llosa d’uns pagaments hipotecaris que no s’adiuen amb el valor real de l’actiu. Però em sembla que en aquest afer estem barrejant pomes amb taronges.

El problema és un altre: com funciona el mercat hipotecari en aquest país. La hipoteca es fa a partir de la valoració d’un expert independent (un taxador). Si aquesta hipoteca no es paga en els terminis marcats, es pot iniciar un procediment que pot acabar amb la subhasta de  l’actiu. El deute total, però no queda cancel·lat, sinó que es converteix en la diferència entre la hipoteca restant i el que s’ha obtingut en subhasta.

Els punts de conflicte són dos: la responsabilitat de les taxadores en aquest procés, i els mecanismes de subhasta. En el primer cas, sorprèn que ningú hagi demanat comptes a aquestes empreses. En teoria aquestes empreses haurien de disposar de major informació que els clients i les entitats financeres, que els permetria oferir una valoració ajustada tant al valor present de l’actiu com les expectatives de valor futur. Malauradament tots sabem que a la pràctica no ha estat així, i que no foren pocs els casos en els que la taxadora oferia una valoració més optimista que la d’alguns venedors. I tot això malgrat que molts senyals  apuntaven a l’existència d’una bombolla que no tenia cap tipus de fonament estructural. Si això hagués passat a d’altres professions probablement a data d’avui ja hi hauria un cúmul de condemnes per negligència professional.

El segon punt és el mecanisme de subhastes. El sistema actual continua essent massa opac i genera la percepció de què alguns, i no precisament els venedors forçats,  són els grans beneficiats d’aquest mecanisme, generant preus difícils de trobar al mercat.

Què passaria si es permetés tornar el pis per saldar la hipoteca? Si això només s’aplica a hipoteques noves la conseqüència seria que el tipus d’interès augmentaria i s’aproximaria als tipus d’interès d’un préstec personal. Probablement això comportaria també la fi de les hipoteques al 100 o al 120% del valor de l’habitatge, però res canviaria pel que fa al procés de taxació o de subhasta. I si s’apliqués també a les existents, cosa inviable, generaria un altre problema addicional: podríem acabar premiant de manera implícita a persones que es van sobreendeutar de manera intencionada. O en altres paraules, que contribuents que van mantenir una actitud prudent i no van estirar més el braç que la màniga acabessin pagant les vacances paradisíaques o el Cayenne  finançat via hipoteca.

Què fer doncs?  Plantejo una alternativa: posar topalls a les adjudicacions per subhasta i que aquestes es declarin desertes si no es cobreix un determinat preu mínim. D’aquesta manera tant l’hipotecat com l’entitat financera assumeixen part del risc. L’hipotecat sap que el seu habitatge pot perdre valor (fins a un cert límit) i l’entitat financera sap que en cas d’embargament pot perdre una part del crèdit.

Publicat dins de banca, economia general, habitatge | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Tornar el pis hipotecat no hauria de saldar la hipoteca

La nova política d’accés a les pàgines del NYT.com. Tot un encert

Publicat el 28 març 2011 per David Rodríguez Borràs


Avui és el Dia D: l’edició digital del New York Times, tot un referent mundial d’informació via Internet de franc, passarà a estar parcialment restringida. A partir d’ara, l’accés continuarà essent lliure i de franc per aquelles visites ocasionals a articles. Qui en canvi, faci un ús més intensiu de la pàgina web del diari, haurà de passar per caixa.

Es tracta d’una mesura molt encertada i que va en la línia dels principals negocis d’Internet: oferir unes prestacions bàsiques gratuïtes per a aquells consumidors ocasionals, però que a l’hora et generen xarxa (i de pas majors ingressos publicitaris), i que siguin els consumidors més intensius els que paguin la resta de la factura. Així s’evita, per exemple, la possibilitat de perdre influència mediàtica, el que havia estat el principal maldecap dels editors de diaris cada cop que s’havien plantejat el pas del gratuït a formats de pagament. De fet, tot indica que aquest fet s’ha tingut molt en compte. Així, per exemple, si l’usuari arriba a l’article via un vincle a una xarxa social, tindrà un major marge de maniobra que si ho fa per la via tradicional.

És extrapolable aquest model a casa nostra? Probablement sí. De fet el Diari Ara ha començat a aplicar una política similar, permetent llegir un cert nombre d’articles a la secció premium, però havent-se registrat prèviament.  Com a punt de partida és una bona idea, però potser el nombre d’articles que es permeten visualitzar és massa limitat i el procediment per accedir-hi un pèl complicat.

Un tema apart, però relacionat, és l’accés a l’hemeroteca. Aquí el model el marca La Vanguardia. si bé l’accés al diari en format paper es reserva als subscriptors (o cal comprar l’exemplar), es pot accedir lliurement a tota l’hemeroteca passats uns dies. D’aquesta manera el diari rendibilitza, encara que sigui de manera intangible, un material que difícilment podria tenir sortida en un model de subscripció normal.

Molt probablement en un futur veurem el següent escenari a la majoria de diaris:

  1. Accés lliure a les notícies del dia en versió digital i a un nombre limitat d’articles periodístics d’opinió, així com a l’hemeroteca del diari.
  2. Pagament per ús pel visionat d’articles en format web i paquets de subscripció digital per a formats més avançats, a uns preus significativament inferiors que la versió en paper.

Publicat dins de comerç electrònic, empreses, General, innovació, web 2.0 | Comentaris tancats a La nova política d’accés a les pàgines del NYT.com. Tot un encert

Limitar la velocitat a 110 km/h o els comptes del Gran Capità

Publicat el 26 febrer 2011 per David Rodríguez Borràs

Nova sorpresa del govern espanyol: limitar la velocitat màxima a 110 km/h en autopistes i autovies, en comptes dels 120 km/h vigents fins a data d’avui. La raó que s’addueix és la necessitat de reduir la factura energètica en uns moments en el que el preu dels combustibles va camí d’enfilar-se a màxims històrics. Aquesta mesura emula una de similar que s’implementà a mitjans dels anys setanta (llavors es limità a 100 km/h), i que fou eliminada a primers dels vuitanta. Aquesta mesura ha anat complementada amb una altra, per la qual s’abaratiran (en principi) els preus a trajectes de trens de rodalies i regionals operats per Renfe.

Des d’un punt de vista econòmic aquesta mesura no té cap ni peus. Suposant que anar a 110 km/h es consumeix menys que a 120 km/h, si els preus del petroli s’apugen els usuaris més sensibles al preu ja aniran a velocitats més baixes. Per tant aquesta obligació perd tot el sentit, ja que penalitza a aquelles persones molt sensibles al temps però que estarien disposades a pagar més per poder-ho fer.

Per regla general la limitació de velocitat a carreteres i autopistes hauria de restringir-se únicament a finalitats de seguretat viària. Per regular la contaminació, les congestions o el consum energètic és molt millor fer-ho mitjançant preus, per exemple establint algun tipus de recàrrec en els impostos sobre els carburants.

Publicat dins de crisi, polítiques públiques | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Limitar la velocitat a 110 km/h o els comptes del Gran Capità