Arxiu mensual: octubre de 2009

Obama, la pau i les intencions de futur

[youtube]p7bHkH779qg&feature[/youtube]

Ho va admetre Obama amb modèstia en l’inici del seu discurs: “No penso que sigui mereixedor d’estar entre el grup de guanyadors del Premi Nobel“. Ha estat una gran sorpresa que l’acadèmia sueca li hagi concedit aquesta distinció, un guardó que convida a les bones intencions de futur, tot i que els crítics amb aquesta designació es pregunten on està la pau assolida per Obama.  Amb el reconeixement al recordem primer president de color de la història dels Estats Units, hi ha més esperances i estratègies que realitats, ja que Obama fa només nou mesos que és a la Casa Blanca. Però encarna les ganes de canvi, sobretot després de l’era Bush.

Aquest premi de la pau de la fundació sueca és una crida a l’acció mundial davant dels reptes de futur i en ressalta el líder de la gran potència. Perquè de reptes en sobren: la fi de les guerres, el desarmament nuclear, la igualtat, la pobresa, l’explotació infantil… Davant la frustració dels crítics amb aquest Nobel, hi ha l’esperança d’un impuls a les idees, un suport moral a una ideologia i uns models que rebutgen el presidencialsime dictatorial i estils primitius com els de Berlusconi. El món necessita continuar canviant i transformar-se amb les idees que volen compartir els reptes del segle XXI. Ara, cal tenir la convicció per transformar les idees: aquest és el gran repte d’Obama.

Música / American Land # Bruce Springsteen

De la separació al divorci

La rivalitat entre Puigcercós i Carod a Esquerra sembla inacabable. Però mentre Puigcercós va guanyant la partida, Carod intenta resistir i evidenciar que encara és el referent ideòlogic. Però la militància, tot i voler esquivar el tema, ja sap que el muscle ha guanyat a la ment. I l’enfrontament intern es va allargant mentre les peces importants del taulell de la partida que s’està jugant han d’anar prenent partit, sense una tercera via visible: o blanques o negres. Puigcercós és qui té el poder de les bases però Carod encara té el suport d’alguns pesos pesants dels quals Esquerra no en pot prescindir.

I mentre tot això passa, els adversaris polítics intenten magnificar-ho per treure’n profit, quan potser al seu partit està passant el mateix, i Esquerra intenta dissimular la guerra freda interna per no denotar debilitats. Però vist de la distància, és l’evidència de la divisió de lideratges que pateix el catalanisme en aquest canvi de segle. Models i referents que es van dividint en el temps després de les dues dècades de Jordi Pujol, que just ahir presentava el seu nou llibre memoritzat pel bon escrivent Manuel Cuyàs.

Música / Dancing With The Enemy # Jeremy Warmsley

La mutació evident del “cas Gürtel”

El “cas Gürtel” es va embolicant a mida que es va estirant el fil, just quan ja s’han fet públics els documents del sumari, que consta de 17.000 folis. És l’evidència que de ser un escàndol polític ha passat a ser un cas lamentable de corrupció, amb la connexió entre València i Madrid, arribant a Galícia. I amb aquest finançament col·lateral, ningú de la direcció del PP en vol sortir esquitxat, a excepció dels més febles i que són els que, de moment, se n’han fet responsables. El cap de turc és Fernando Correa, titllat de líder de la trama, però les cúpules del PP de València i Madrid queden afectades perquè un cas així és gairebé impensable que n’estessin el marge.

Però quan passen aquests casos tan lamentables, que realment funcionen a la perfecció, les connexions s’intenten tallar a temps, tot i que ara ja saltat el nom d’Agag, casat amb la filla d’Aznar i convertit en empresari milionari. Tot això passa ara amb el PP i passa amb el “cas Gürtel” a la catalana, com és el “cas Palau de la Música”.  Però la llista de casos política sembla inacabable en les últimes dècades i afecta a tots els partits que han governat Catalunya o l’Estat espanyol. Tothom s’intenta defensar atacant als altres o bé, mirant cap a un altre costat. És la tàctica fàcil i que ha donat resultat històricament per salvar-se gràcies als amics poderosos que no volen sortir-ne esquitxats. Jocs bruts de poder, subterfugi de la llei i diner negre com a tràfic d’influències.

I tot això en temps de crisi: quan els ciutadans ja n’estan cansats de tantes trames i desprecien aquests personatges. D’acord que potser en política val tot menys fer el ridícul, però l’escenari que queda és entristidor: Chicago als anys 40 traslladat a la democràcia del segle XXI.

Música / Fairytale of New York # The Pogues & Kirsty McColl

Carretero entra en escena

Tal com era d’esperar, Joan Carretero ja ha fet el pas per convertir-se en candidat a la presidència de la Generalitat, quan l’any vinent es convoquin les eleccions. L’assemblea nacional de Reagrupament va ser un acte d’aclamació entorn el líder del partit (831 vots a favor, 3 en contra i 10 abstencions) i va triar la nova executiva formada per 18 membres. A partir d’ara, s’obre un nou escenari en la política catalana i neix un nou competidor per a Esquerra, Convergència i el PSC. D’entrada, Carretero abandera l’independentisme en essència perquè ha jugat fort aquest posicionament, després de com va sortir d’ERC, per com va criticar el pacte de govern amb els socialistes i el trencament tan mediàtic amb Puigcercós. Carretero ha volgut generar noves il·lusions, deslligar-se del seu passat polític i, tot i els acostaments amb Convergència, al final ha jugat fort amb una formació a mida, que ja té 2.300 associats.

D’entrada, el foc nou li donarà ales i li permetrà obrir un forat gràcies als suports que van sumant, amb descontents d’unes i altres formacions que tenen ganes de jugar més fort amb l’aposta de la independència. De moment, però, tot són esperances i proclames, dos ingredients en els quals descansa la política catalana. De realitats ja s’ha demostrat que continuen sent utopies i que la societat encara està massa atemorida per afrontar aquest atreviment i es paguen massa peatges per pensar com a nació. Però Carretero i el seu Reagrupament, amb el rol de transversal i regenerador democràtic. és cert que es presenten en un bon moment i que el seu èxit es basarà, principalment, en saber aprofitar el desgast que pateix Convergència per la coalició amb Unió i el record dels pactes amb el PP i el que també afronta ERC, per formar dos governs amb els socialistes.

Música / Fugitive # David Gray