Arxiu de la categoria: Catalunya

Retallades amb IVA (Idees, Valors i Actituds)

Sabíem que seria difícil, molt, però cal reclamar integritat i convicció al govern català en les retallades públiques. Després de sis mesos d’arribar a la Generalitat, Convergència ha de fer front a rebaixa pressupostària per la crisi. És més, Artur Mas, com a candidat, n’era conscient durant la campanya, tot i les previsions d’una àmplia victòria electoral. Però ara és l’hora de la veritat. I “tocar” l’administració significa valentia i prioritzar (l’educació i la sanitat haurien de ser intocables). D’acord que la crisi s’emmarca dins d’un escenari i tenim el gran handicap de continuar supeditats al govern espanyol, però cal afrontar aquest escenari retallant per on toca. I prioritzant uns objectius d’eficiència i bon funcionament per molt que passar la tisorada tingui un preu.

Ja sabem que la crisi ha servit per ressaltar allò que no funciona en un model econòmic -no som prou productius i tenim els serveis saturats-, producte també del canvi de paradigma de l’era digital, però existeix l’evidència de canvi i veure com qui governa aposta per la paraula IVA (Idees, Valors i Actituds) per trobar les solucions necessàries per afrontar aquest mal cicle. Paraules i fets. L’empresa privada ja fa cinc anys que pateix aquest escenari i ara és l’hora de l’administració pública. No serà fàcil, ja se sabia, però cal actuar i retallar pensant més en les necessitats que no l’statu quo funcionarial. Amb transparència. I, per tant, no és qüestió d’un 5% menys de les nòmines sinó la fermesa d’afrontar el camí de l’excel·lència a base d’IVA.

Ovidi: “Parlar de democràcia i fer callar el poble és una farsa. Parlar d’humanisme i negar als homes és una mentida.”

Voler el GSMA sense tenir un estat

Carles Flamerich, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, ha admès avui, en una trobada 2.0 a la seu de la botiga d’Antonio Miró, que el Govern aspira a mantenir el congrés GSMA a Barcelona per convertir-se en el centre mundial de connexions mòbils entre el 2013 i el 2017. Però la competivitat amb Munic és també cada vegada més gran per la trascendència que genera la fira, amb un pes econòmic que arriba als 225 milions d’euros, segons les xifres del febrer. La previsió és que en les properes setmanes se sabrà la ciutat guanyadora. Però és clar, malgrat tots els avantatges i atractius que pugui tenir Barcelona -seu actual-, principalment el factor clima i la ubicació de la fira, la ciutat no té un estat al darrera que pugui competir amb Munic, Roma o París. Un gran handicap per competir amb factors de pes polítics, econòmics i lobbies que tenen i generen altres països. 

El Mobile World Congress és un dels referents que té Catalunya en l’ambit TIC i que confirma la vocació que ha explicat Flamerich: “Convertir Catalunya en el laboratori mundial de la mobilitat.” Gran aspiració en temps de moltes dificultats, però alhora de ser competitius per ser capdavanters, especialment a Europa, en temes digitals i tecnològics. El sector pateix la crisi, encara que Flamerich ha admès que no tant com altres de la nostra societat. El seu lema és el de promoure el treballar en xarxa i que la Generalitat tingui un paper fonamental en tot el procés comercial i de connexió entre els diferents pols del territori, amb vocació internacional, la consolidació de bones infraestructures i una aposta per la qualitat i la quanitat. I descarta el rol de suport a base de subvencions.

Temps de crisi i temps també de reinventar l’administració per fer-la més austera, més dinàmica, menys burocràtica i més adptada a les necessitats del país. A quatre anys vista, veure’m els resultats.

Peter Drucker : “On hi ha una empresa d’èxit, algú va prendre alguna vegada una decisió valenta.”

Més Convergència i més “marea azul”

Després de les eleccions catalanes, CiU ha rebut una nova dosi de confiança per part dels catalans en les municipals. És la confirmació que la seva particular travessa del desert “només” ha durat set anys. O sigui, dos tripartits. I mentre els convergents sumen una segona empenta per intentar que Catalunya remunti econòmicament, el PSC i ERC són els partits que més pateixen els efectes de les dues etapes de coalició. Els socialistes s’enfonsen en gran part de les seves feus, amb casos tan emblemàtics com els ajuntaments de Girona i Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que Esquerra està en caiguda lliure. A més, amb l’evidència que la CUP i fins i tot, l’alarmant ascenció del CxP, els han avançat per la dreta. Per tant, en l’època de crisi més forta a Catalunya de les últimes dècades, els catalans confien en Convergència per intentar sortir d’aquest mal panorama. I en aquest escenari, veure’m si amb el nou lideratge d’Artur Mas retorna l’esperit del Majestic amb els pactes amb els populars o bé han après el peatge que ja els va tocar pagar.

I a l’Estat espanyol, és el PP qui arrasa. Massa fàcil. Massa previsible. I la sensació que el PSOE no té força ni per avançar les eleccions, ni per creure en Zapatero ni per esperar el relleu del seu líder. El president espanyol està cada vegada més sol mentre que la “marea blava” creix i creix i “taca” de blau l’Estat espanyol a excepció de Catalunya i Euskadi. El País Valencià n’és el gran exemple de la seva eufòria i expansió.

I com sempre, serà la realitat invisible l’augment dels vots en blanc i nuls, mentre els acampats reclamen a les grans ciutats, un canvi de paradigma per reinventar un altra panorama de present i futur. Amb el seu civisme, encara tenen, de moment, més credibilitat moral.

Sèneca: “El primer art que han d’aprendre els que aspiren al poder és el de ser capaços de soportar l’odi.”

“Aicnàlubma” del mestre Puyal

Denses però brillants i que arriben en un moment de grans canvis comunicatius aquesta mena de memòries que Joaquim Maria Puyal, que les ha volgut publicar titulant-les Ambulància però a la inversa: “Aicnàlubma” (Columna Edicions).   Són un conjunt de reflexions en veu alta que radiografien el periodisme al nostre país i que m’agraden perquè tenen una visió transversal, gens corporatives en temps de grans grups mediàtics i ben afinades des de la visió nacionalista.

Puyal admet que no és un llibre comercial, que ha volgut publicar tots aquells apunts que, amb el pas dels anys, ha anat acumulant amb el seu pas per la televisió i la ràdio. Que són molts. És un referent i un històric de la professió que en els darrers anys s’ha abocat a les retransmissions del Barça, però tot i això evidencia que tenia ganes d’analitzar el periodisme més enllà del futbol i les classes universitàries. I d’acord que ja els té fets, ell mateix ho reconeix, i podia haver picat alt amb un “llibre Barça” sobre els presidents Laporta i Rosell o bé els “grans” Guardiola, Messi, Xavi, Puyol… i picar fort per Sant Jordi. Però volia parlar de la “cosa”. I amb dosis de valentia i sense lligams.

I la “cosa” està en transformació per la crisi i l’entrada d’internet. I Puyal no vol rendir comptes amb ningú, ni tampoc plasmar una visió negativista, encara que les “perles” hi són alhora de valorar el domini espanyolista, el control legislatiu, el poder dels grans mass media, la simbiosi poder-mitjans, la crisi del paper per ser rendible, unes televisions  comercials a qualsevol preu, els drets dels espectadors, els missatges, i els mitjans d’una “Catalunya que és una nació sense estat propi”. Gràcies mestre!

Pierre-Augustin Caron de Beaumarchai: “Mentre no escrigui sobre el govern, la religió, la política, i altres institucions, sóc lliure d’escriure qualsevol cosa.”

Un any de la nevada i la “nevada 2.0”

Fa un any de la nevada. I un any de la “nevada 2.0”, que va provocar que Catalunya fos una esclat a les xarxes socials gràcies a la constant activitat dels usuaris que, malgrat la climatologia i la posterior apagada elèctrica, van disposar de connexions per exposar la situació que vivien. Va ser espectacular el seguiment de la nevada a través de la xarxa per l’oportunitat de seguir l’evolució dels efectes del temporal de neu. Era un constant degoteig d’informacions i imatges en blocs i xarxes socials com Twitter i Facebook que relataven les experiències. Així com els vídeos a YouTube, amb mòbils i càmeres. També servien de punts informatius per als mitjans, que no podien tenir la facilitar a tants punts i al mateix temps. Les emissores de ràdio eren allaus d’efervescències dels oïents, que també servien per contrarestar les veus oficialistes per minimitzar els efectes.

La nevada del 2010 segur que va ser la nevada de Catalunya més fotografiada de la història i gairebé tothom, amb un perfil actiu a internet, tenia coses a explicar i compartir. Un segle enrere haguessin estat àlbums personals i compartits entre famílies, veïns i amics. Ara, un segle més tard, ja ho són globals i amb gent desconeguda. Anècdotes, desperfectes, imatges divertides, les conseqüències… Un conjunt de missatges que permetien retratar el país gairebé a l’instant i “glocalment”.

I a títol personal, va ser una satisfacció que es convertís en una etiqueta de referència el concepte de “nevada 2.0” a Catalunya, tal com va destacar el portal 3cat24.

Jeff Bezos: “Un dia em va imaginar a mi mateix amb 80 anys passant balanç a la meva vida. Aleshores, em vaig adonar que no hem penediria d’haver renunciat als meus beneficis a Wall Strett, però si em doldria no haver participant de l’esclat d’Internet.”

Fòrum Gastronòmic 2011 a Girona. I el 2013!

[Youtube]1B_ywqLTdWc[/YouTube]

El maridatge amb Josep Roca de dimarts al Fòrum Gastronòmic va ser una oportunitat especial per gaudir d’un dels encants que té aquest congrés, que barreja cuina, gastronomia, empreses, emprenedors, idees, tallers i conferències. En el vídeo de dalt us deixo la part final del tast que va fer un dels referents del país (al final, alguns periodistes estrangers no van deixar d’aplaudir) i alhora d’aquest sector tan potent a casa nostra i amb dimensió global. M’atreviria a dir que aquesta edició ha superat el mal moment econòmic i ha aconseguit mantenir el nivell del 2009. Amb dificultats, lògiques, però amb la satifacció dels impulsors (Pep Palau i Jaume von Arend) i organitzadors d’haver arribat a presentar un fòrum al nivell esperat. Ho comentava l’empresari Joan Pagés (Caves Pagès Entrena) aquest migdia, en destacar que aquest fòrum és ja un referent anual al nostre país. La trobada obligada. I té mèrit aquest reconeixement d’un emprenedor que creu en l’empresa familiar i busca progressar, malgrat que per Nadal li van baixar les compres dels lots d’empresa. Però sent surt treballant i amb optimisme.

No són bons moments, la crisi s’accentua i no es frena, però tot i això, el fòrum ha donat vida a Girona. Aquests quatre dies han ajudat a concentrar el sector per intentar continuar lluitant i evolucionar per sobresortir del mal cicle. Han vingut grans empreses, pimes i emprenedors, que s’han barrejat amb clients, usuaris, estudiants i grans cuiners que, una vegada més, han certificat la qualitat de la cuina catalana. El millor del fòrum és haver-se atrevit amb força en aquest 2011 i la millor notícia és que tindrem Fòrum Gastronòmic de Girona el 2013 (el 2012 a Santiago, alternant les ciutats). Així és que enhorabona a tots els qui ho fan possible i permeten que, malgrat la crisi, el sector gastronòmic d’aquest país busqui complicitats, sinèrgies i potenciï la formació, despertant emocions, il·lusions i reptes.

Donald Trump: “L’experiència m’ha ensenyat unes quantes coses. Una és escoltar la meva intuició, no importa com sonin les coses en un paper. La segona és que, en general, ets millor fent el que saps. I la tercera, és que la teva millor inversió pot ser aquella que no fas”

Ferran Adrià s’autoreivindica a foc lent

Ferran Adrià ha defensat avui amb convicció la seva filosofia de cuina i al mateix temps l’aposta que ha fet elBulli en aquests més de vint anys fins convertir-se en el millor restaurant del món. Durant la seva intervenció al Fòrum Gastronòmic de Girona, ha volgut posar els punts sobre les is i ha demostrat que qui el critica per manipular els aliments està equivocat. Mentre cuinava en directe un plat típic d’hivern, la caça, ha volgut ser contundent per defensar el seu llegat culinari i evidenciar que la tècnica i la tecnologia no estan renyides amb la bona cuina. Clar i sense embuts, ha volgut anar a l’arrel de la problemàtica i mentre anava servint els diferents plats de llebre, ha anat deixant sense arguments els crítics que, precisament, no tenen bases sòlides per criticar la seva prestigiosa obra. Abans però, un record elogiant a Santi Santamaria, amb un minut de silenci, i al final, l’anunci de l’acord amb Harvard.

Ferran Adrià és un geni de la gastronomia que ha apostat per la innovació i la creativitat fins a convertir-se en un referent mundial. Estudiós, pioner i amb un discurs molt treballat, ara que és a cinc mesos de tancar les portes d’elBulli no vol que alguns espavilats s’aprofitin per rebaixar la dimensió de la seva cuina. Ni ell vol relaxar-se i viure del passat. Ni vendre’s a mans de qualsevol fortuna asiàtica. Vol atrevir-se, arriscar, aprendre, formar-se i continuar fent país. Ho va deixar clar a Roses fa poques setmanes i  ho ha reiterat a Girona, abans no torni a un Fòrum, que serà d’aquí uns tres anys -segons ha dit-. Orgullós de la seva obra ara ja és a les portes començar un altre gran repte: el projecte d’elBullifoundation a partir del 2014. I vol que l’objectiu final sigui encara més espectacular i global que l’aconseguit amb elBulli. Gran repte, gran mèrit i una aventura apassionant.

Joan Miró: “El cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa només per donar de menjar als seus hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses ha dir a través dels seus plats, com un pintor en un quadre.”

Siguem globals, siguem Mobile World Congress

[YouTube]CodAY0NXIww[/YouTube]

El Mobile World Congress del 2011 ha estat un èxit. Ha assolit registres espectaculars (més de 60.000 persones de 200 països) i, per tant, els resultats esperats, tot i la crisi actual. El MWC és un congrés que es podria celebrar a qualsevol gran ciutat europea gràcies a la seva dimensió internacional, però el tenim a Barcelona. I no l’hem de deixar escapar. És un aparador mediàtic tan global, que tots els diaris nord-americans obrien cada dia la secció TIC amb les novetats de la fira de la Barcelona. M’agrada aquesta referència mediàtica assolida a escala global, a través de les últimes novetats de les grans empreses del moment que es dediquen a internet i la telefonia. Hi eren totes, menys Apple, per la seva filosofia de no ser present a fires. I compte amb les noves i grans companyies asiàtiques, que ja era espectacular la posició que tenien al recinte.

Degut a ser el referent tecnològic de l’any a Europa en telefonia, és lògic que altres ciutats de primer nivell vulguin tenir el congrés. Es parla de Munic, Londres i París amb molta força. I és bo, fins i tot, que el MWC tingui pretendents, però Barcelona té prou prestigi internacional com per què el mes de febrer sigui ja una tradició que la capital de Catalunya sigui una cita obligada per a les novetats del sector. I obtenim un bon retorn d’empreses, directius i visitants. Si fan negocis, que ja convé, s’utilitza l’anglès gairebé al 100%, i venen els presidents i directors generals de les grans companyies mundials, que ja és un gran indicador. Tot el MWC, en conjunt, ens ha d’estimular i voler ser encara més competitius. No podem fallar com a governants perquè tenim tots els ingredients: enclavament, clima, ciutat, infraestructures i posicionament.

Benjamin Frankiln: “No hi ha una inversió més rendible que la del coneixement.”

El President, en un Air Force One

Artur Mas va viatjar en classe turista en l’avió que el va traslladar a Madrid per a la reunió amb Zapatero. I així ha anunciat que ho farà, mentre sigui president, en els trajectes de menys de 3 hores. També ha anat en alguna ocasió a dinar amb els seus col·laboradors en un restaurant de menjar ràpid. Em sembla una decisió important la de voler donar exemple amb el fons i les formes abans del pla global imminent que s’està preparant en tots els fronts per combatre la crisi. D’entrada, l’exemple és elogiant. Però per altra part, també em sembla necessari que el President viatgi com mereix i tingui els privilegis que hauria de tenir com a màxim representat de Catalunya. Tant de bo pogués fer-ho en un Air Force One! I tenir un dinar-reunió com cal i amb bones estovalles! O si cal, els presidents de Catalunya haurien de residir en una casa a la zona alta de Barcelona i la tenir la vida que requereix el càrrec.

Malgrat la crisi i la retallada funcionarial, Artur Mas s’hauria de permetre aquestes comoditats sense que ningú posés en dubte la seva integritat ni una voluntat d’ostentació. O a partir d’ara només ho podran fer els grans executius, banquers o magnats? I al mateix temps, tan de bo Catalunya es pogués comparar a les grans nacions del món en la categoria de la logística al servei dels Cap d’Estat. Voldria dir que hem arribat molt més lluny que considerar-nos legalment una comunitat més de l’Estat espanyol dins el marc ja caducat del “café para todos”.

Burton G. Malkiel: “Els estats comptables d’una empresa es poden comparar a un biquini: el que revelen és interessant, però el que amaguen és vital.”

Han de ser rendibles els parcs científics?

Trobada entre Pere Condom, director del Parc Científic i Tecnològic de la UdG, i Alícia Romero, presidenta del TecnoCampus de Mataró. Un bon moment per analitzar la situació d’aquests centres, compartir sinèrgies i valorar com afronten la crisi en plena època on en els despatxos de poder es debat a fons sobre la sostenibilitat dels sectors que configueren l’economica del país. Dirigents amb les tisores en mà per retallar despeses i alhora pendents de les rebaixes via Madrid i Brussel·les. Panorama inevitable. I després de reflexionar sobre l’estat del parcs, els interrogants girarien sobre si han de ser viables i quins límits o autocontrols s’haurien d’establir. Han de ser els motors i pols d’atracció que s’espera d’ells a qualsevol preu? En la situació actual, ens podem permetre el luxe que suposin una gran despesa financera? Cal exigir que tinguin una economia autosuficient? Podria, per exemple, Figueres tenir un nou parc dins l’escenari català? I quin rol hi han de tenir els governants?

Com a país, Catalunya necessita liderar aquesta nova revolució TIC al sud de la Mediterrània amb un conjunt de parcs que concentrin recerca, investigació, emprenedoria, innovació i coneixement. I aquests complexs han de ser motors de canvi cap a la nova economia, encara que la seva raó de ser inicial no hauria de ser l’especulació urbanística. Els parcs, de moment, han anat progressant ràpid en funció de la bonança econòmica i, ara, van resistint la crisi però amb la necessitat de potents inversions de diners públics per proure’n la gestió, les instal·lacions i la millora. El debat és interessant, tant com les perspectives que poden oferir per afrontar el futur d’aquest ampli sector que determinarà el pes de les nova societat del coneixement, amb la connexió universitats, emprenedoria, empresa i territori. El temps en dictaminarà la seva eficiència a base de resultats. I encara que calgui apostar-hi fermament, el país no hauria de generar una bombolla irreal.

Paul Samelson: “L’economia mai ha estat una ciència, i ho és encara menys ara que fa uns anys”