Arxiu de la categoria: Futbol

Creu de Sant Jordi per a Pep Guardiola

[Youtube]gJ5DmMUAO_M[/Youtube]

El president català, Artur Mas, va entregar ahir les Creus de Sant Jordi de 2011 a personalitats tan distingides com Eduard Punset. En total, 29. Ha de ser un honor rebre la Creu per la distinció i reconeixement que et fa el teu país. I coincidint que ahir es jugava l’anada del Madrid-Barça a la Lliga de Campions, qui fa temps que mereix una Creu de Sant Jordi és Pep Guardiola. Per trajectòria, èxits i lideratge. Just el mateix dia d’aquests guardons, el tècnic de Santpedor era lloat per barcelonistes i catalans per com va actuar el dia abans a la roda de premsa per analitzar el partit. No era el Guardiola habitual, la cara B que se’l va anomenar, però va ser la seva resposta als atacs habituals de Mourinho i la pressió tendenciosa de la “Brunete mediática”. Tenia raó. Lluny del seny i el respecte tradicional, l’entrenedor del Barça va decidir passar a l’atac i defensar els seus ideals amb convicció.

I poc més de 24 hores després, el repte de Guardiola envers Mourinho, apel·lant al partit i l’essència del futbol, va tenir resposta. I el tècnic va guanyar la partida clarament, gràcies a un geni com Messi, i fins i tot en el fons i les formes va voler ser elegant i victoriós. Anit, en la roda de premsa, fins a vuit ocasions va voler rebutjar la polèmica amb aquestes contestes respecte l’entrenedor portuguès i l’àrbitre: “Nada, ni idea, no comment, nothing, no tinc opinió, no respodré, no lo sé, no lo sé.” I a més, prudent i caut respecte el partit de tornada de dimarts que ve. Amb elegància. El Barça va guanyar i confirma el seu gran domini actual, però el més important és que la dignitat de Catalunya també va sortir enfortida, quan estava en joc després de la tàctica periodística de Mourinho. I té mèrit perquè, des del club, Guardiola es va quedar sol defensant-la.

Octavio Paz : “Més que la lluantor de la victòria, ens commou l’enteresa davant l’adversitat.”

Deu reflexions de la final de Copa

1.- Felicitar el Real Madrid per creure en la victòria en tot moment i demostrar la seva fe per véncer el millor equip del món en l’actualitat.

2.- Felicitar els organitzadors de la final (RFEF) per vetllar perquè fos una gran nit futbolística a Mestalla, malgrat els incidents aïllats habituals.

3.- Lloar l’afició del Barça per saber estar a l’alçada de la final i saber encaixar la derrota, quan el Barça era el favorit. Va marxar de Mestalla amb categoria malgrat l’orgull ferit.

4.- Els seguidors blaugrana van demostrar que ja formen part d’un equip gran i sap respondre per a cada ocasió: l’ambient a la Fan Zone durant tota la jornada.

5.- Malgrat que el Barça no va fer la primera part que s’esperava degut a la tàctica de Mourinho, basada en travar el matx, l’equip es va saber sobreposar a la segona part i va evidenciar caràcter i ambició de més títols.

6.- El Barça necessita un rematador actiu sempre: el seu estil de joc no pot quedar tan orfe. Anit, Villa no va estar oportú i no va poder definir les triangulacions que sempre busquen Messi, Xavi i Iniesta.

7.- Piqué, una vegada més, va anar a l’atac al final amb una convicció i un afany que transpua sed de victòries.

8.- El caràcter i l’esperit de competivitat de Pinto, que va fer un gran partit, diu molt de l’esperit i unió del vestidor del Barça i que tan mèrit té el lideratge de Guardiola i el seu staff.

9.- Queda la lliga i les semifinals de la Champions. El Barça, amb la seva filosofia, segur que no deixarà escapar la possibilitat de superar aquestes males sensacions i tornar a segellar el seu domini com a gran equip de referència Mundial.

10.- El futbol mereix premiar el talent i la classe per damunt de la competivitat i la defensa. A doble partit, el Barça té més possibilitats de demostrar el seu potencial.

Música / Better together # Jack Johnson

La pitjor crisi en el millor Barça

El millor Barça esportiu de la història afronta ara una de les seves pitjors crisi institucionals. La divisió Laporta-Rosell ha arribat a un dels seus nivells més tensos després de l’assemblea de compromisaris de dissabte i dóna la sensació que la confrontació encara pot anar a pitjor. Dur a Laporta davant dels tribunals és com voler aixecar la famosa catifa -aquella que no es va destapar en el mandat de Gaspart- i, tot i que tothom hi estarà d’acord en què es vulgui passar balanç a les festes nocturnes de l’expresident, aquesta no és la millor manera. Mediàticament és carnassa. Amb Rosell ben discretament a l’atac, s’està desestabilitzant l’entitat amb el que tot això comporta i la junta actual ha de ser conscient del pas que ha fet, ja que el cinisme del vot en blanc del president no camufla el seu ressentiment contra Laporta. De fet, des que Rosell va sortir del club que dura la rivalitat. I a la inversa és obvi que també. Però, cal aquesta trencadissa pública?

Ara, doncs, ha començat la partida de veritat i els dos bàndols són forts. Laporta, malgrat tot el que es digui i es pugui demostrar -era evident que la Visa Barça donava per a molt-, va deixar el club en el millor moment esportiu de la seva llarga història. Innegable però qüestionable. Ara bé, la factura que se li vol cobrar té massa connotacions d’enveges i implicacions fàctiques perquè el seu nou projecte polític fracassi. I en tota aquesta gran rivalitat i interessos, hi perd el Barça. Sens dubte. Dijous mateix, per casualitat vaig escoltar la roda de premsa de Laporta a l’Hotel Majestic, i dubto que molts periodistes poguessin entendre el llarg i feixuc balanç de Sala-Martin i Oliver sobre els pressupostos del seu mandat. Un ball de números i auditories que suposo que al soci li queden tan lluny que dedueixo que el que no vol és que el Barça en surti esquitxat i la pilota continuï entrant. I com no entri tant com fins ara… L’art de la guerra tot just ha començat.

Música / Ungodly Hour # The Fray

Del Laportisme a Sandro Rosell

Després de més de dos anys d’esforç, Sandro Rosell va culminar anit l’assalt al Barça (el web el presenta com el president més votat de la història) per posar fi amb contundència i moral al cicle “virtuós” de Joan Laporta. La victòria electoral del gran favorit és rontunda. Solvent. I no queda ni un aspirant reforçat amb vista el 2016 després de, fins i tot, anar a votar els indecisos. Per això ara, Rosell té credibilitat per iniciar la seva etapa al club blaugrana acompanyat del seus homes de confiança. S’obre una era de sis anys en la qual el “nou” president espera confirmar el lema de campanya de Tots som el Barça, a través del qual es rebaixarà la intensitat política de l'”expresident” i voldrà donar una imatge molt menys presidencialista.

Així és que el Barça encara un nou cicle en un gran moment esportiu, amb un club modernitzat, amb seccions guanyadoresmi amb la solvència que ara cal continuar progressant en aquest màxim nivell. Però la tensió de la campanya, la famosa porta del darrere -amb auditories anunciades per Rosell- i les ombres d’aquest gran club sempre planejaran a causa de tants i tants interessos. Demostren que, tot i l’abraçada inesperada d’ahir, una presidència del Camp Nou mai serà fàcil. De moment, Rosell ha merescut aquest moment i ha treballat molt per aquesta victòria: el seu somni. No se li pot negar el desig d’intentar-ho i d’aquí aquest triomf inapel·lable, tant en el fons com en les formes,  perquè així ho han volgut els socis.

Música / Mariacaipirinha # Carlinhos Brown

Laporta tanca el cicle virtuós

[Youtube]IUQTHSmTHTM[/Youtube]

El president del Barça se’n va del club per la porta gran. Després de set anys, Laporta tanca el cicle virtuós amb una lliga que passarà a la història per l’excel·lència de l’equip de Pep Guardiola: 99 punts, amb 31 victòries, 6 empats i només 1 derrota. Ha estat un final de somni després de tornar a caure la grandesa del Madrid construïda a base de milions, però no de títols. Acaba un mandat de set anys de llums i ombres però amb una cloenda de record que dóna més vistositat als seus anys de president. Després de fets i  frases que han passat a la història per excés de supèrbia, Laporta ha passat en només dos anys, coincidint amb l’arribada de Guardiola, de ser criticat per mig estadi -amb mocadorada inclosa- i quedar-se gairebé sol a la junta directiva, a gairebé aixecar tots els títols en joc. El president del Barça ha acabat per  frenar-se mediàticament, saber estar en el seu lloc i adaptar-te a la filosofia que reivindica cada setmana en les rodes de premsa el mateix entrenador: unió interna d’equip i tècnics, humilitat com a col·lectiu, talent al camp, sacrifici, esforç, il·lusió…

Ara, Laporta té ganes de fer el salt a la política i té la mateixa ambició que el va du a voler ser president del Barça el 2003. Tot i alguns capítols de les hemeroteques, Laporta deixa un mandat molt brillant futbolísticament, acompanyat de l’èxit de seccions com el bàsquet i l’handbol, sòlid en quant a filosofia  Cruyffista i molt identitari nacionament parlant. És el que més cal valorar i agrair-li. També fa set anys ho tenia tot en contra en voler enfrontar-se a Lluís Bassat i va guanyar. Veur’em què passa ara amb Laporta polític, quan també ho torna a tenir tot en contra. Ell, de moment, ha donat els millors anys de la seva vida, tal com va dir quan va entrar, i aviat els vol donar a la política.

Música /Somewhere over the Rainbow # Israel Kamakawiwo

L’oportunisme de Nike amb el Barça

[Youtube]ge5M1W2ha3I[/Youtube]

Brillant guió del nou anunci de Nike aprofitant el bon moment esportiu del Barça de futbol. En aquesta ocasió, s’allunya de la promoció dels grans esportistes de fama mundial i se centra en l’esperit del planter del Barça, ara que causa sensació amb la incorporació de tants jugadors en el primer equip d’ençà l’arribada de Pep Guardiola: Víctor Valdés, Puyol, Piqué, Sergio, Xavi, Bojan, Iniesta,  Jeffren, Messi… Els petits sempre s’inspiren en els grans, a qui veuen com a ídols, i amb qui algun dia voldrien arribar a compartir vestidor. Ser com ells.  Jugar com ells. Per això, l’espot juga amb l’efecte mirall i transforma un vestidor de nens amb un d’adults, on es poden arribar a sentir les mateixes il·lusions, reptes i tristeses. I el Barça és, en aquests moments, el club d’arreu del món qui més pot encarnar aquesta filosofia i sentiment, just quan el seu màxim rival ara mateix no podria fer aquest mateix anunci. I si la publicitat és “l’art de convèncer els consumidors”, com defineix Lluís Bassat, el Barça és la millor marca futbolística per vendre, commoure i estimular la vocació de compra dels espectadors. I Nike ha volgut aprofitar aquest còmode avantatge comercial que li ofereix en safata el club que equipa.

Música / Pétalo de sal # Fito Páez & Marlango

El Barça dóna per a molt

[Youtube]40h34MWs6Lw[/Youtube]

La precampanya del Barça està tenint més transcendència mediàtica del que hauria de merèixer. I els protagonistes i els més espavilats se n’aprofiten. Ahir mateix, va ser el president d’Spanair qui va acaparar la màxima atenció en anunciar que no es presentarà com a candidat, tot i que manté les aspiracions. Es queda, de moment, a l’aerolínia, on prou feina té per intentar rendibilitzar aquesta gran inversió pública de la Generalitat. I no li serà fàcil en aquest cicle econòmic.

Tot i els bons resultats esportius, el president actual del Barça mereix crítiques pel seu estil de governança però mentre els resultats l’acompanyin, podrà treure pit i dedicar-se a fer el salt a la política amb l’esperança de ser el gran protagonista de les eleccions de la tardor. El seu desig va prenent forma amb Reagrupament i Carretero. I com que vol trencar l’statu quo, és criticat per una gran majoria política i els poders fàctics corresponents.

I mentre uns volen quedar-se al Barça i no podran, uns altres que es barallen, uns altres que inverteixen milions per intentar tornar al club, d’altres que són arlequins de l’espectacle, i uns altres fa anys que juguen el paper de bufons, el Barça intenta guanyar tots els títols possibles. I mentre els executius es dediquen a rivalitzar entre ells per ambició, arriba el moment clau de la temporada. Pep Guardiola intenta aïllar amb encert la plantilla del famós entorn, el mèrit és i serà tot seu. Ho saben i no ho poden dir-ho públicament, però és així.

Ah i, per cert, agradi o no –Soriano ja ho sap– el Barça sempre tindrà connotacions polítiques perquè la història de Catalunya té una identitat i la política sempre escamparà els seus tentacles en el si del club, com en la resta d’àmbits de la societat. Com ha fet sempre. I com sempre, els ídols sempre seran els jugadors i entrenadors, que per això són els recordats.

Música / On The Other Side # The Strokes

PD: Albert Sáez deixa la CCMA per El Periòdico i evidencia que el servei de país cada vegada té un cost més baix.

PD2: Una bona causa: la sisena edició del llibre solidari de periodisme esportiu.

Pedro fa història en el Barça de Guardiola

Pedro Rodríguez, Pedrito, és un dels jugadors que encarna aquest cicle inicial de Pep Guardiola al Barça. Si fem la vista enrere, probablement, pocs tècnics s’haguessin atrevit a donar l’oportunitat de quedar-se a la primera plantilla del Barça. I més, amb la qualitat i talent d’aquesta davantera: Messi, Henry i Ibrahimovic. I encara més, donar-li l’oportunitat de jugar. Però el jugador canari ha sabut aprofitar la seva qualitat per reivindicar-se en els moments més oportuns i s’ha convertit en un històric del club blaugrana i de les estadístiques de la UEFA en marcar en les sis competicions d’aquesta temporada: Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya, Lliga, Copa del Rei, Lliga de Campions i Mundial de Clubs. Un gran mèrit: és la sensació que surt Pedro i marca. És un dels revulsius d’aquesta campanya i ja ho va demostrar amb el partidàs recent contra l’Inter del Camp Nou. I jugant d’extrem pur, una posició que cada vegada costa més de trobar en el futbol modern i que evidencia quin és l’estil de joc que reivindica Pep Guardiola i la seva mentalitat d’apostar pel talent, el joc ofensiu i creure en els joves del planter. Pedro és una confirmació més d’aquest Barça que serà llegendari.

Música / Unchained Melody # U2

L’enfrontament de dues filosofies

[youtube]XdsmTuhRYdc[/youtube]

El clàssic d’anit va ser l’enfrontament de dues filosofies futbolístiques, amb un final que va demostrar que a base de milionades no es guanyen els grans partits. El Madrid, amb tot el que ha invertit amb el retorn de Florentino Pérez, no s’ha pogut treure l’espina del 2-6 al Bernabeu, aquell resultat que tan mal va fer a Madrid la temporada passada. Encara cou. Doncs bé, mig any després, el Barça continua demostrant que aquesta pot ser una altra gran temporada gràcies a una concepció futbolística basada en el talent, el sacrifici, el valor d’un equip i el planter. Un esperit inculcat per Pep Guardiola que va més enllà del que després pot transpuar per la rivalitat entre Catalunya i l’Estat espanyol, ja que, per exemple, diumenge el titular de l’ABC era: “El Madrid, en territorio Estatut“. Vergonyós. Sort que al camp no es va polititzar el duel i el públic, novament, va donar una lliçó de comportament. L’evidència esportiva que els milions no fan la felicitat i la crua realitat política que després de tres dècades de democràcia, tot i els nostres esforços, a Madrid continuen sense entendre els catalans. Qüestió de poder, quina llàstima!, perquè és el que només ens fa falta.

Música / Toca’s Miracle # Fragma

Creu de Sant Jordi per a Pep Guardiola

 

Pep Guardiola continua donant lliçons de professionalitat i excel·lència a mida que passen els dies. La temporada passada, la del seu debut al primer equip, va ser històrica amb el triplet -Lliga, Copa i Champions- i sembla irrepetible però, anit, en un partit clau per a la Lliga de Campions, el tècnic del Barça va tornar a evidenciar el que significa ser un entrenedor d’alt nivell i alhora liderar un grup humà. Cada vegada més intenta superar-se a base de dosis de professionalitat, sacrifici, talent i constància. I amb un suport total en el compromís d’equip, generant sempre fortaleses de grup, i alhora amb una alta efectivitat. Contra l’Inter no hi eren Messi i Ibrahimovic, però ni abans ni després de l’enfrontament es va lamentar ni queixar. Resultat final: va ser el “retorn” del Barça de la temporada passada i amb set jugadors de casa damunt del camp: Valdés, Puyol, Piqué, Sergio Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro. I a la segona part van entrar Bojan i Dos Santos.

I diumenge ve com a líder el Madrid de Cristiano Ronaldo i Kaká i passi el que passi en el “clàssic” , tornarà a ser una prova de foc més per a Pep Guardiola, que em sembla encertat que no concedixi entrevistes i es limiti a les tradicionals rodes de premsa. Té molta facilitat de paraula, és bon orador i comunicador i , a més, es “mulla” i parla clar i català, respectant sempre les preguntes dels periodistes. Ell tornarà a ser diumenge el gran referent i estic segur que la seva passi el durà a viure el clàssic com si estés damunt el camp. Ahir mateix, va alliçonar Mourinho perquè l’excel·lència comença per ell mateix i el seu equip tècnic.

Per tot això i més com a gran exemple a valorar en temps de crisi, sóc partidari que rebi ja la Creu de Sant Jordi.

Música / Good Bye Lenin # Yann Tiersen