Arxiu de la categoria: General

Del “Cas Gürtel” a les anxoves de Revilla

Sovint acostuma a passar que dels escàndols més personals, els líders polítics encara n’acostumen a sortir més reforçats. És l’exemple de Francesc Camps amb el Cas Gürtel, però si s’hagués de magnificar l’exemple el més evident seria el cas de les festes amb jovenetes de Berlusconi, que aquests dies fa d’amfitrió del  a cimera del G-8 a Itàlia. Prou xocant tot plegat el que està passant a L’Aquila: ara que mentre es parla del personatge Id’Il Cavalieri el mateix president i magnat té la sort que es deixa de banda la seva política. I tornant a Camps i el flagrant Cas Gürtel, era de preveure que el president valencià rebés el suport del PP i quedés encara més ben parat del compte. Un exemple va ser l’afirmació de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, en  considerar que els “indicis de delicte de suborn” contra Camps per haver rebut vestits de regal dels principals implicats al cas Gürtel conviden a una reflexió sobre el Codi Penal i la seva reforma, perquè també s’haurien d’obrir diligències d’ofici per si Rodríguez Zapatero ha incorregut en un delicte de suborn en rebre anxoves del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. I clar, aquest va contestar dient que “per l’aspecte que té (Barberá) ha de menjar bé, i té valor que digui que són boníssimes. Gràcies, Rita”.

I què ens queda? Una altra picabaralla verbal de baix nivell entre el PP i el PSOE i més polèmica artificial sobre la polèmica real (la que realment importa) per acabar embolicant encara més una espiral que, lamentablement, acaba demostrant que la justícia mai podrà ser prou justa contra l’evidència de tants casos Gürtel com han existit, existeixen i existiran.

Música / Ask For Me # Billie and the Visions

Madrid sempre necessita presumir

A l’espera que s’aprovi el tan esperat finançament per a Catalunya, que serà premonitori per veure si s’avancen les eleccions catalanes, hi ha massa gestos que demostren que Madrid, amb tota la seva dimensió, encara no ha paït l’històric triplet del Barça. És l’evidència de què Madrid no està preparada per patir humiliacions i menys de Catalunya, en el terreny que sigui, com l’esportiu. Especialment, és clar, el 2-6 del Bernabeu. Aquesta acció ha comportat reaccions en el temps com les d’ahir amb la presentació de Cristiano Ronaldo. I és que la capital de la villa y corte necesita sempre gesticular que encarna el poder i el domini sobre la resta. Ho vol fer en tots els àmbits i s’activen tots els mecanismes quan Catalunya més pot contrarestar-ho o, fins i tot, exercir un lideratge que pugui denotar que la capital pot arribar a ser Barcelona. Els Jocs Olímpics del 1992 ja en van ser un clar exemple. Però ara tornem-hi. I això que Madrid vol els jocs de 2016, amb tot el que això ens costa, però mala peça al tel·ler només de comprovar que Londres ja organitzarà els del 2012 i Chicago, la ciutat d’Obama, vol aquesta edició.

I mentre tot això està passant, a Catalunya hem de “tragar” amb l’espectacle taurí de José Tomás a la Monumental, que per molt aficionat català que hi hagi a les corridas, és com posar dalt de l’escenari la festa estiuenca de la FAES a casa nostra. I si ens queixem, quedem com a persones primitives amb mentalitat retrògada, mentre la premsa espanyola compleix com a altaveu del diestro. Just, precisament, el que no vol fer quan és a la inversa.

Música / Killing Me Softly # Fugges

Impactes locals al costat d’impactes globals

En pocs dies ens han deixat dues personalitats catalanes de rellevància internacional com són Vicenç Ferrer i Baltasar Porcel. El primer en l’àmbit de la cooperació i el segon en la literatura, en ser el relleu de Josep Pla. Dos referents que Catalunya trobarà a faltar en el temps pel llegat que ens han deixat. Ferrer, a l’Índia, amb el tot el simbolisme d’ajuda que pot representar el seu afany de superació personal. Porcel ha deixat escrita tota la seva obra, que és molta i serà un dels referents de finals del segle XX i just a l’inici del XXI. Són dues grans pèrdues que el nostre país petit potser no estava ni preparat per tenir informativament parlant. Tot dos, òbviament, són més notícies locals que globals al costat de la magnitud que suposa els escàndols sexuals de Berlusconi, el trist adéu de Michael Jackson i l’estrena de la nova gira d’U2 a Barcelona (amb el ridícul com a ciutat per la polèmica del soroll).

És la demostració d’aquesta informació global que funciona en els temps de la nova era d’internet: gairebé a la majoria de joves (i no tan joves) els ha interessat més la mort polèmica de Jackson (els Estats Units se saben vendre molt bé) que no tot el que poden significar les absències de Ferrer i Porcel. I, mentrestant, el nostre país petit intentarà continuar avançant sense alguns referents i amb alguns de nous mentre el món global ens continuarà impactant perquè a Catalunya som 7 milions i no passen gaire coses informatives més enllà de la rivalitat política amb l’Estat espanyol, mentre el món es mou a l’instant si és seguit per internet, on pot informar sobre icones globals i més de sis mil milions de persones.

Música / Cry Me a River # Diana Krall

Condema exemplar a Madoff: 150 anys

L’estafa financera més gran de la història ja té resultat des d’ahir: Bernard Madoff ha estat condemnat a 150 anys de presó per haver estafat més de 9.000 milions d’euros per a més de 1.300 clients d’arreu del món, que hi van intertir els seus diners. La suma total amb els interessos s’acosta als 46.000 milions d’euros. El jutge del cas va declarar que  la condemna al financer de Wall Street havia de ser exemplar per evidenciar al món el càstig a tal magnitud: frau, blanqueig de diners, perjuri i robatori.  Objectiu: una comdena molt simbòlica per evitar altres grans fraus. Per això, en acabar el judici, els afectats presents a la sala es van mostrar satisfets per una sentència “raonable que enviarà un missatge al món i que va més enllà de la pèrdua de diners”. En el fons, és també posar límits a l’essència d’un sistema financer que mai n’ha tingut prou en les últimes dècades, ja que entre els afectats hi ha grans bancs, fundacions, empreses i particulars, que han perdut les seves inversions. Per cert, on són tots aquests milions? N’hi ha prou amb el perdó de Madoff?

El financer Madoff, que va demanar perdó a la seva família i als afectats, té 71 anys i, per tant, passarà la resta de la seva vida entre barrots, però si apliquessin la mateixa justícia molts potser no es passejarien somrien ara en altres països com l’Estat espanyol. I és que la història d’aquest gurú de les finances és digne d’una pel·lícula de Hollywood, tot i que faltaria possar noms i cognoms a la resta d’actors i actrius que formaven l’estructura piramidal de l’estafa i que ara diuen no saber res. Un castell inflable com aquest és impossible que el pugui construir una persona sola.

Música / Down On The Corner # John Fogerty

Reconeixement merescut per a Joan Solà

Em va agradar el reconeixement que va rebre ahir el filòleg i vicepresident del IEC, Joan Solà, en ser distingit amb el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a tota una vida dedicada a la llengua, des de les entranyes de la gramàtica i la sintaxi, que l’han portat a escriure una quarantena de llibres, fins a la docència universitària, com a professor de lingüística de la Universitat Autònoma de Barcelona, i a través de l’articulisme vehement a favor del català i el país. Va ser molt emotiva la cerimònia que Òmnium Cultural va organitzar al Palau de la Música, amb un missatge del guardonat molt oportú , reflexionat, i dels que no s’haurien d’oblidar fàcilment. Alhora de recollir el guardó, Solà va denunciar l’evident subordinació del poble català, tot i que es mostra confiat en el teixit social i la tradició catalana per refer l’autoestima col·lectiva i aspirar a l’ideal de “màxima sobirania” política, econòmica i cultural.

Segons Solà, perquè Catalunya sigui un “poble normal”, és necessari que aspiri a una situació global comparable a la dels estats reconeguts, amb una llengua referencial ben fixada potent i autònoma i amb una literatura, història, poder civil i espai geogràfic visibles i diferenciats. Conscient dels “moments de desorientació col·lectiva”, denuncia la manca d’una “força política necessària” per arribar a l’ideal de “màxima sobirania política, econòmica i cultural”. Llarga vida a la lucidesa, la valentia, el patriotisme i els premiats del prestigi de Joan Solà.

Música / A Vegades # Els Amics de les Arts

General Motors marcarà un canvi de model

Finalment, ha estat una realitat la fallida de la General Motors, que suposa la suspensió de pagaments més gran d’una empresa industrial de la història dels Estats Units i també moderna. Concretament, la companyia té un passiu de 172.810 milions de dòlars (122.500 milions d’euros al canvi actual), i ha necessitat la intervenció de l’administració Obama per subsistir i afrontar el pla de xoc actual. En el fons, la bancarrota d’aquest gegant encarna la crisi financera que pateixen els Estats Units després dels escàndols financers que han provocat que es replentegi un altre tipus de model econòmic iisocial. Si la GM era la representació de l’economia i alhora poder dels Estats Units, la caiguda encara és més espectacular.

La nova cultura que promou Silicon Valley a l’estat de Califòrnia, que en termes econòmics seria el sisè país més important del món i tindria tot el dret a ser membre del G-8, representa aquest canvi de valors de què tant es parla actualment. És un altre tarannà que vol ser molt diferent al mateix temps que s’implanta aquesta nova Revolució Digital en el territori més fructífer del món. El gran mèrit d’un país com els Estats Units és que aprenen ràpid i sempre busquen models de futur per continuar demostrant que són el gran referent mundial. Mentre cauen amb GM i l’àmbit financer, amb tot un cúmuls d’errors significatius, ara intenten aixecar-se en la nova societat del coneixement i tecnològica. Obama, mateix, ja marca la línia d’aquest canvi.

Música / The Space Between # Dave Matthews Band

El relleu a Caixa Girona

Ha arribat l’hora del relleu a la presidència de Caixa Girona després del període d’Arcadi   Calzada, que n’ha estat el màxim dirigent des del 1996. Després de tretze anys és el moment d’afrontar el canvi a la presidència i s’ha especulat molt amb els noms del seu substitut/a: fins i tot, s’ha parlat molt del mateix conseller Joaquim Nadal. Però no serà ell. Hi ha una terna de noms, però el candidat/a, de moment, deu estar nomenat/da virtualment, abans no es faci públic en els propers dies. El període de Calzada ha estat marcat per una etapa de llums i ombres i la seva trajectòria no ha deixat indiferent gairebé a ningú. És un dels perfils de l’etapa de Convergència que més ha resistit en un càrrec amb poder i això ja denota que el seu recanvi també estarà condicionat pel pes del PSC a la Diputació de Girona, amb el rol secundari que també hi té Esquerra. Comparable al nomenament en el seu dia de Narcís Serra a Caixa Catalunya.

No és un bon cicle econòmic l’actual i de futur per a la persona que hagi de liderar la nova etapa a l’entitat d’estalvis però tot canvi pot aportarà un foc nou que donarà un altre caire.  Diria que, fins i tot, és molt necessari per aquest canvi de paradigma social que va més enllà de la crisi. Ara, el proper destí d’Arcadi Calzada podria ser la Fundació Príncep de Girona, amb un nou organisme i una presidència que li semblen fetes a mida.

Música / Higher Ground # UB40

La política catalana a la xarxa

L’Associació STIC.CAT ja té planificat l’acte del dissabte 23 de maig a l’edifici Jaume I de la Universitat Pompeu Fabra, que ha donat suport a aquesta iniciativa. Amb el títol de la La política catalana a la xarxa, s’ha convidat els responsables dels webs del partits polítics perquè presentin els seus webs respectius webs i anunciïn el que considerin més destacable, just en l’inici de la campanya de les europees i a quinze dies de les eleccions. El format serà una barreja de la importància de les TIC en la nova política catalana basada a partir de la xarxa i les sinèrgies que se’n generen a través dels usuaris, simpatitzants, militants i els propis polítics. S’ha convidat als webmaster de CiU, el PSC, ERC, el PP i ICV perquè en la primera part facin un recentrament de la visió durant deu minuts cadascun. Després del descans, tindran 10 minuts més per presentar els reptes de futur. L’acte començarà a les 11 del matí i suposa un repte més per als qui formem STIC.CAT: esperem que us agradi el format i que ens torneu a donar el vostre suport.

Música / Greeen Eyes # Coldplay

“Zori” Ibarretxe!

Sempre m’ha agradat Ibarretxe. La seva personalitat en la política ja diria que està en extinció i ha demostrat que pot arribar fins al final amb els seus ideals: tenia un pla estratègic que ja voldria per a Catalunya. I just, tal com s’havia especulat, abandona la política quan Patxi López és nomenat nou lehendakari. Ahir era el dia del nou president basc, que serà el primer lehendakari socialista de la història, però Ibarretxe mereix un elogi lloable per la seva trajectòria, després de deu anys en el càrrec.

És evident que per fer política a Euskadi cal un ADN especial, però deixant de banda els dos extrems tan oposats,  Ibarretxe era un corredor de fons sòlid i amb un ideals ferms. I va arriscar i molt amb el nou procés de Nou Estatut basc; per això s’havia de desactivar de Madrid. Ara, se’l pot qüestionar per tirar la tovallola però quan sempre es critica els polítics per no acceptar el seu final de cicle, el fins ara lehendakari se’n va després de dos mandats complets. Com si hagués governat als Estats Units. Per tant, és el moment que el PNB afronta un nou cicle i el repte de buscar un nou líder després dels perfils d’Ardanza i Ibarretxe. Dos homes amb ADN polític i que eren amb massa freqüència dimonitzats des de Madrid, que ansia sempre comandar la política basca. Ara, precisament, ho podrà fer, tot i el mèrit de Patxi López d’arribar a la presidència.

Música / Quiero Ser # Amaia Montero

Bolonya

La reforma universitària confirma el moment de canvi que viuen les universitats catalanes amb vista la transformació dels plans d’estudi a l’àmbit europeu. Ahir va ser un dia més de protesta per reivindicar el mal estar dels estudiants contra el que ha de ser la universitat del futur. Els crítics qüestionen el Procés de Bolonya per mercantilista mentre que els defensors pregonen que és el canvi que necessita la universitat per adaptar-se al futur. I gairebé no hi ha terme mig. Probablement, tots hi estarem d’acord que s’havien d’acabar les classes magistrals i que calia unificar els estudis a Europa (el mirall són els Estats Units) per unificar les titulacions en una època de gran mobilitat gràcies als canvis que s’han produït a la UE.

Però el Procés de Bolonya també ha nascut malament perquè no s’ha sabut planificar, ha generat més confusió que perspectives (no s’ha sabut explicar) i començant ja pels professors, han vist com es volien convertir els estudis a un nou format a cost zero. I la impotència dels educadors és gran quan ni des de Barcelona i Madrid s’ha sabut marcar quina era la línia d’aquest projecte i s’han sentit massa sols com a conillets d’índies. I cada universitat ho ha fet com ha sabut, amb esforç i incomprensiblement veient com es volien canviar els estudis mentre la universitat també necessita un replantejament d’aquestes característiques en l’àmbit intern.